Un café a Lloseta*

Amb el devassall de claror que entrava pel portal, les persones, uns quants clients asseguts a la primera taula, s’esdevenien figures a contrallum, contemplades des d’on, el meu vell amic, en Jordi Riquer, l’amo del Cafè Central, i jo, érem asseguts, al fons del local, d’esquena amb la paret que, per Llevant, tancava el gran saló del cafè. Amb un llibre a les mans i amb una infinita melangia, en Jordi em va dir:

– El títol és prou encertat, “Nissaga de tavernes”. Casta, ascendència, família. Una ocupació passada de pares a fills i a néts. Aquest és el cas d’unes generacions dels Bestard Bestard de Lloseta i del seu establiment, l’emblemàtic Cafè Can Bestard de Lloseta. Tot una referència de qualitat, de bon servei i d’escalfor humana al llarg de més de cent anys. I, per a la gent de Lloseta, tot un referent social i cultural. Coneixes el Cafè Can Bestard, de Lloseta, tu, amic meu? Roda la roda. Crec que hi has anat més d’una vegada. Fa un parell d’anys, tu tengueres una època de bona tirada vers Lloseta. Hi tenies amics, allà.

– Sí, n’hi tenia. I n’hi tenc. Però, com bé tu saps, els anys no passen en va. Alguns d’aquells bons amics han passat a millor vida. Si no ens morim, tornam vells. Tots. Sí, hi vaig anar moltes vegades al Cafè Bestard, en dies feiners i dies de festa. És el que has dit, el Cafè Bestard era la referència dels llosetins.

– Aquest llibre, “Nissaga de tavernes”, l’han escrit en Bartomeu Bestard Bestard i en Toni Santandreu Ripoll. I té tota la raó, en Santandreu quan diu… – Va obrir el llibre i va llegir. – “No és molt habitual que una mateixa saga familiar estengui la seva convivència tants d’anys ja que al llarg del temps, i com a conseqüència d’un contacte permanent, és normal que es produeixin frecs que poden entelar el bon desenvolupament d’un negoci. Les nostres vivències sobre la coexistència de negocis amb germans té connotacions negatives, especialment quan es produeix la incorporació de noves generacions o de persones alienes a les fundadores: fills, filles, gendres o nores, etcètera. Es tracta de períodes delicats on es posa a prova l’exercici de la tolerància; solament la capacitat d’aguant en la convivència diària impedeix ruptures violentes, que podrien atemptar contra cicles de vides senceres de germans ben avenguts”.

“I aquí tenim un cas, amb certs tints insòlits, en que les generacions del Bar Bestard, amb la base del respecte mutu, han crescut i prosperat familiarment, socialment i econòmicament. S’han instal·lat en la total dedicació al treball, han adequat cada persona al seu lloc, han funcionat com un equip i han potenciat l’aguant, la condescendència, la flexibilitat i la paciència tant en el tracte intern, entre els socis familiars, com en el tracte extern. Han consolidat, així, una clientela addicta”. Paraules assenyades, madures, d’experiències humanes, les d’en Santandreu. I ben escrites.

– En Toni sempre ha tengut el demble d’escriptor.

– Roda la roda, i és clar que sí! Va guanyar un premi de poesia amb el poemari “Dotze perles”. I ha publicat llibres de poesia i de relats breus. Sobretot un, aquell…

– El que li vaig presentar, històries i anècdotes dels seus anys de professional de la caixa, de Sa Nostra. No et refereixes a aquest llibre, carregat d’humanisme, de guspires i de sensibilitat?

– Aquest mateix. Roda la roda. Tu ho has dit…

S’escolaren uns moments de silenci. En Jordi, amb el llibre a les mans, talment si el sopesàs, va comentar:

– De fet, el llibre, abraça dues èpoques. La fundacional, allà l’any 1898, com a Can Bestard. I, a partir de 1931, com a Bar Bestard. Som més de 200 pàgines amb fotografies dels seus avis, amb fotografies familiars i altres de festes, de grups de tertulians, reproduccions de programes de vetllades teatrals, d’esdeveniments esportius, ciclisme i, sobretot, futbol. I billar. I un extens repertori d’anècdotes i de curiositats. Un bon llibre, especialment pels llosetins. És el que, tu i jo hem parlat moltes vegades. Roda la roda. És necessari que els mallorquins, cadascú al seu redol, estimi el que és seu. I, per estimar, primer ha de conèixer, i un llibre com aquest de Can Bestard fa conèixer el seu passat de poble. De poble mallorquí.

– A Mallorca, a cada vila, a cada poble, caldria conèixer molt més bé el nostre passat. I no em referesc a un passat remot, boirós, sinó al passat més viu. Tot aquest segle XX, que ja hem tancat fa vuit anys, és ple d’encisadores vivències…

– Això. Això és el que t’he dit moltes vegades. Roda la roda. Hi ha unes generacions de mallorquins, a cada poble, que ompliren d’inquietuds i d’alegries els anys que precediren aquella incivil guerra civil. I ara, actualment, ningú no se’n recorda d’ells.

– És veritat. Menestrals i lletraferits, pagesos i estudiants que sentien, dins ells, que una flama els cremava…

– Tants que volgueren fer coses… Roda la roda. En Bartomeu Bestard Bestard i en Toni Santandreu Ripoll, han fet un llibre ben interessant.

A contraclaror, les siluetes de les persones es retallaven com a personatges d’un ahir estimat sobre un fons nostrat.

*Aquest article fou escrit l’any 2008 però pel seu interès el reproduïm íntegrament.