Abans, quan l’arròs es conreava a l’Albufera

Aquest cap de setmana “VIII Fira de l’arròs pobler” a sa Pobla.

Aquest cap de setmana, sa Pobla celebra la vuitena edició de la “Fira de l’arròs pobler”, una fira que fou instituïda per l’Ajuntament de sa Pobla, l’any 2015, quan el batle Biel Ferragut, davant l’advertiment d’alguns agents socials, sobre les greus dificultats que es comentaven en torn de la exportació de la patata. Ferragut, va comentar al mitjans de comunicació que “es protegiria en tot el que fos necessari al sector agrícola dins de les possibilitats del consistori, i en les funcions que determini el Pla Estratègic Sectorial que sol·liciten els agricultors”. Així mateix afegia que “s’havia d’estar preparats per si es produïa una situació adversa per a l’exportació de la patata, però, a la vegada, s’ha de tenir un pla B o com a mínim alguna cosa que pugui alleugerar una crisi aguda, si és que arriba a produir-se”. El pla B per a Ferragut era protegir en tot el possible el cultiu de l’arròs.
Al novembre d’aquell mateix any, la durant 23 anys denominada Fira de Tardor, es rebatejava com Fira de l’Arròs Pobler, rememorant la importància que va tenir el més que centenari cultiu en els aiguamolls de s’Albufera, després de la seva dessecació, i la importància que va adquirir, de nou, a principi dels noranta del passat segle, gràcies a la iniciativa d’uns pocs agricultors d’experimentar el seu conreu en terres de regadiu. Un sistema de cultiu que, pel seu rendiment, ha fet que el conreu del arròs pobler hagi recobrat la seva esplendor, a causa de l’especial textura del gra de les varietats bomba i bombeta.
L’ocasió, doncs, convida a tirar d’hemeroteca, arxius i biblioteca, per tornar la mirada cap enrere i recordar l’importat paper de les controvertides titàniques obres de dessecació de s’Albufera. Segons publica Damià Duran Jaume al seu llibre “Producció i crisi arrossera de sa Pobla i Muro”, al capítol titulat “L’Estructura del regadiu”: La primera iniciativa formal fou la De Cauterac d’Ornezau el 1799, “que proposava la dessecació a canvi de l’apropiació de les terres dessecades. Sense entrar en detalls de màquines ni d’obstacles a la realització del projecte, o insistències verbals per part de De Cauterac, basta assenyalar que l’empresa explotadora refusà la proposta perquè, segons els opositors, la reestructuració comportaria un esgotament de les aigües de pous i sínies de les marjals…”

Així l’ecosistema romangué en estat natural, suportant constants embassaments i quedant moltes hectàrees sense conrear, que ocasionava el fogar de la malària endèmica, les febres (tercianes i quartanes), a causa de la mala salubritat d’aquelles aigües de sa Pobla, Alcúdia i Muro. Tals foren els motius que provocaren la publicació de la Reial Ordre del 19 de novembre de 1851, per la que es reconeixia oficialment la necessitat de dessecar s’Albufera per tal d’alleugerir l’ambient malsà. Una disposició que tingué repercussions nacionals i a altres països estrangers. Així, durant les dècades de 1850-1860, i a la vista dels fets sobrehumans de la natura, sorgiren noves iniciatives en el pensament agrari pobler i es congriaren forces socials per modificar el sistema. O sigui, que de la caça, pesca, les pastures i l’extracció vimenera d’abans, es passaria a un control més eficaç de les possibilitats de l’àrea com explotació agrícola.
D’allà renasqué la controvertida tasca de la necessitat de la dessecació de s’Albufera. Però, a causa d’una gran inundació soferta per d’aquelles terres a l’any 1852, coneguda com “sa Plena d’en Gelat”, poblers i murers sospesaren les possibles millores productives amb la por de l’esgotament de les zones humides més productives i la rendibilitat final. Aquella no rresolució beneficiaria el projecte d’Antonio López, el qual consistia en eixamplar el canal de Sant Miquel fins a 30 metres, i el torrent de Muro fins a 15 metres. Una obra ambiciosa que deixà embassat el canal d’en Palet i acabats el de Son Ferragut, s’Ullastre, d’en Molines i d’en Conrado.
Prosseguí la dessecació contemplada en el decret de 26 de juny de 1859, però ara a càrrec de Joan M. Villaverde. Aprovat aquell projecte per Isabel II, també es trobà en la oposició popular, que altra volta es va excitar; tan era així, que l’esmentat Joan M. Villaverde protestà obertament al batle de sa Pobla i a l’Administració General del Reial Patrimoni Balear. No cessaren les ofertes y el 1862, un membre de l’Institut d’Enginyers Civils de Londres, Jon Frederic Batemann, amb la col·laboració de William Hope, obtingueren la concessió d’una nova estructura basada en el projecte de l’esmentat Villaverde. A canvi de la conquesta dels terrenys embassats, la Reial Ordre del Ministeri de Foment de 1871 atorgava a l’empresa remodeladora la propietat de certes terres dessecades, el que donà origen a la creació de l’empresa New Majjorca Land Company, la majoria d’accions de la qual, pertanyien a J. F. Batmann i W. Hope, que encarregaren la responsabilitat tècnica de les obra als enginyers Green y Waring.

Fou una tasca, realment espectacular la que es va dur a terme, amb un temps relativament curt, si tenim en conte els medis tècnics, com maquinària y altres de que es disposaven a aquell temps. Basta veure les xifres que indiquen la feina duta a terme l’any 1871: s’havien guanyat als terrenys pantanosos, 391 ha. dins el terme d’Alcúdia, 679 ha. dins el terme de sa Pobla, i 1.126 ha. a Muro. Una obra complexa i de gran capacitat, canalitzava els corrents naturals de l’aigua, una gran profusió de canals creuaven la finca; mentre els camins i els ponts, activaren el sistema de desplaçament per dins s’Albufera.

Promoció agrícola

L’explotació agrícola d’aquells terrenys condicionats pel conreu no es va fer esperar. Però Batemann no es va plantejar el conreu de l’arròs, ni tampoc aprofità íntegrament les 2.196 ha. dessecades, obra vasta de Griin i Waring, ja que la progressiva desalinització no ho permetia. La compressió de la massa tèrria, la qual havia baixat fins a 80 centímetres respecte a la cota primitiva, el que obligà a reduir l’extensió de la zona conreable a 400 ha. que serviren perquè aquella empresa els dediqués al cultiu de la civada, el cotó, la remolatxa, el cànem, el lli, el blat, el moniato i algun altre. No obstant, la insuficient rendibilitat de l’explotació obligà a Batemann a l’abandó de la finca

L’explotació arrossera

Un estudi publicat per Enric Cremades i Lluís Beneyto l’any 1901, baix el títol “Memoria descriptiva de la finca agrícola Albufera de Alcudia”, fa constar que hi havia totes les comportes necessàries pels recs de l’arròs i que eren de construcció molt sòlida, el que confirma el que queda dit abans: López, Villaverde i Batemann, escalonadament, uns més i altres menys, inadvertidament per part d’ell, trenta anys abans foren els autèntics iniciadors de l’estructura del reguiu arrosser.
L’any 1900, el propietari de s’Albufera era Joaquim Gual de Torrella i, ja en tota l’obra d’enginyeria utilitzable, però també en perill de perdre’s, semble que suggerí a l’enginyer del “Servicio Agronòmico de Baleares, senyor Satorras, que estudiés en el Colombar la fertiltiat de la finca per el conreu arrosser. Realitzades les proves agrotècniques, el rendiment aproximat fou de 1050 quilos d’arròs per quartó, quasi sense aplicació d’adob mineral. Els excel·lents resultats feren que el 1901 es realitzes un projecte d’explotació arrossera a gran escala, planificant la capacitat productiva, la contractació de ma d’obra, les tècniques agràries, i el procés de collita i posteriors tasques de elaboració pertinents per deixar el cereal al punt de ser cuinat i consumit.
Les aigües pel regatge podien captar-se en quantitat i qualitat suficients dels aqüífers de la font de Son Sant Joan, s’Amarador, i les marjals properes. D’entre totes, les aigües procedents de les marjals de sa Pobla eren les menys adequades, sobretot a partir de la segona quinzena d’agost, en que els poblers començaven l’amarament del cànem. El cabdal de 135.924,48 metres cúbics d’aigua dolça, utilitzat en la xifra necessària i combinada amb la fertilitat de la terra, donava, segons una altra medició, 7.200 quilograms d’arròs per ha. Una producció que superava les xifres mitjanes dels arrossals de València i del Baix Ebre. Això feu que els explèndits resultats de l’experiència realitzada a es Colombar, es fes extensiva, per encàrrec de l’empresa “Agrícloa Balear”, a altres sectors de s’Albufera. Aquella anàlisi de fertilitat considerà perfectament favorables per el cultiu de l’arròs quasi la totalitat dels terrenys de la finca, excepte les àrees més silícies, que amb les ocupades per pinedes, haurien requerit un regatge molt més intensiu.
L’empresa “Arícola Indusrial Balear, S.A.”, amb capital valencià, no tan sols s’avingué al projecte agronòmic, en base al qual arrendà la finca, sinó que també arrendà la finca per la seva explotació. És a dir, que de la prova experimentada a les 100 ha. de 1900, en cinc anys en sorgí una realitat molt significativa, ja que l’ocupació dels arrossars es va estendre per el Colombar, es Cibollar i part d’es Patrimoni, a més d’altres porcions de s’Albufera.

Aquella florent explotació arrossera, iniciada l’any 1901, el 1906 sofrí greus inundacions que feren malbé l’anyada, el que, afegit a la baixada de demanda del producte i la conseqüent baixada del seu preu, aconsellà a l’empresa explotadora l’abandó de la finca l’any 1908. Tal determinació provocà que el seu propietari Joaquim Gual de Torrella, recuperés el control directa dels terrenys. Els planters s’havien iniciat amb la varietat d’arròs bomba que donà uns resultats òptims sense mostrar signes d’esgotament, i la varietat monquilí començà amb rendiments superiors al primer. De l’assaig de fertilitat resultà una producció conjunta de 5.143 quilograms per ha. (2.857 de monquilí i
2.286 de bomba). Els preus d’aquell moment eren de 20 i 26 pessetes els cent quilograms amb pallofa. La palla no tenia preu i en tot cas es podia comercialitzar per la fabricació de paper de fumar, fems, o cremar-la per adobar el terreny. Pel que fa al cabdal d’aigua -1.573 meres cúbics per segon- circulava per un canal de 11,5 metres d’amplària y una profunditat mitjana de 0,60 metres