Acant, quan la natura esdevé pedra

És prou sabut que el mes de maig és conegut arreu per ser el mes en què moltes de les espècies de la flora balear esclaten en una increïble floració que fa que qualsevol passejada a fora vila esdevingui una autèntica meravella per als sentits; però entre aquestes mostres de floració n’hi ha una que captiva no per la seva exuberància cromàtica sinó per la peculiaritat de la seva flor, es tracta de l’acant.

L’acant és una planta ben present a les nostres llars que se sol reconèixer tant per la grandiositat del seu fullam com per l’espectacularitat de la seva flor -que sota l’aparença d’una tija esponerosa s’aixeca amb vivacitat durant el mes de maig i els inicis de l’etapa estiuenca-.

Mediterrània.

L’acant -també coneguda popularment com a ala d’àngel, cànem de bruixa o herba geganta- és una planta originària de la franja litoral de la regió mediterrània, des d’on -i gràcies a la seva presència en múltiples jardins, en ser molt preuada com a planta ornamental- s’estengué per tot el món.

El nom científic d’aquesta planta “Acanthus” prové del grec i significa planta espinosa, denominació que té a veure amb les bràctees -fulles modificades que surten devora les flors- de les espigues florals i les fulles que tenen pues dèbils.

L’acant es tracta d’una planta herbàcia d’aspecte vigorós que pot arribar a assolir grans dimensions on destaquen especialment les seves fulles que poden arribar al metre i mig de llargària i les seves tiges florals que arriben amb facilitat al metre. Hi ha diverses espècies d’acant, però a la nostra comunitat en destaquen especialment dues: l’Acanthus mollis i l’Acanthus espinosus. L’acanthus mollis es caracteritza  per les grans fulles lobulades de color verd fosc i perquè sol florir al llarg de l’estiu amb unes llargues inflorescències en raïm que produeixen flors de color blanc amb bràctees vermelloses; curiosament, aquesta és la variant d’acant més coneguda a la nostra comunitat. Per la seva banda, l’acanthus espinosus es singularitza perquè les seves fulles estan fortament incidides en el nervi principal de la planta i les fulles -també d’importants dimensions- tenen els marges espinosos.

Ornament.

La popularitat de l’acant es deu a la seva utilització com a planta ornamental des de temps remots, ja que les fulles romanen verdes durant tot l’any i ofereixen una nota de verdor i exuberància als racons i jardins que les contenen -contràriament a les fulles, cal eliminar les tiges florals quan aquestes es marceixen-. En cas de marciment de les fulles cal tallar completament la part aèria de la planta, preferentment durant la tardor, perquè rebroti de bell nou la primavera següent.

L’acant és una herba vivaç de gran port, molt robusta, amb fulles distribuïdes en roseta bassal, perennes, amples, dividides en segments irregularment dentats d’un verd brillant que els confereix un aspecte senyorial. Les flors es distribueixen al llarg d’una elegant inflorescència terminal cilíndrica, que supera amb facilitat el metre d’alçada i que es compon de moltes flors labiades  -amb el llavi superior de color violaci i la resta  blanc- protegides per bràctees espinoses. El fruit -per altra banda- és una càpsula amb quatre llavors.

Ombrívola.

Tot i que suporten bé la llum del sol, els acants on millor creixen i es desenvolupen és en zones ombrívoles i humides. Solen tenir preferència per sòls rics en nutrients, profunds i que retinguin la humitat, però cal que siguin ben drenats.

A l’hora de distribuir els acants en zones ajardinades s’ha de tenir molt present que convé sembrar-los una mica distanciats els uns dels altres  -uns seixanta centímetres entre exemplars-, ja que tenen tendència a necessitar molt d’espai sobretot per les dimensions del seu fullam. Es solen multiplicar tant per mitjà de llavors -prèviament remullades- sembrades durant la primavera com mitjançant divisió dels rizomes subterranis a la tardor o a principis de primavera.

Bellesa i protecció.

L’acant ha destacat des d’antic per la seva bellesa ornamental, no debades ha estat emprat per guarnir jardins des de la Grècia clàssica. Conta una llegenda grega que  l’escultor Cal·límac en veure un exemplar d’acant enrodillant una senalla oferida vora la tomba d’una jove donzella, va tenir la inspiració de crear la coneguda ornamentació dels capitells corintis que es basen en la fulla de l’acant. La peculiar forma de les fulles de l’acant es convertí així en una forma molt apta per a l’ornament, gràcies al seu esquema radial  de tiges que parteixen de la mateixa base  i en les quals es van alternant fulles grosses i petites -bràctees-.   

En la Grècia clàssica, les fulles enrotllades de l’acant eren considerades un símbol de la vida eterna, i eren habituals als enterraments. A més, les fulles d’acant tenien, per al món antic, el poder d’impedir l’entrada d’esperits malignes a les vivendes; raó per la qual encara hi ha llocs a la Mediterrània -com és el cas de moltes cases i possessions de la nostra comunitat- on es troben acants als voltants de vivendes com a símbol de protecció.

Medicinal.

A les fulles d’aquesta planta se li atribueixen poders medicinals, ja que en forma de decocció s’ha emprat per a guarir inflamacions de boca i gola, essent també utilitzat com astringent, antidiarreic i expectorant. També se’l fa servir per fabricar ènemes contra la disenteria, hemorroides o inflamacions de les vies baixes.

La medicina popular l’aplicava de forma externa i en forma de cataplasma com a antiinflamatori en els casos d’òrgans interns afectats. El seu suc té un cert efecte analgèsic, per la qual cosa se l’emprà com a tractament simptomàtic de l’herpes, les cremades i les contusions en general.

Tot i això, l’acant continua essent una planta poc coneguda a casa nostra -no per manca de presència- sinó perquè és valorada, el dia d’avui, tan sols per experts en jardineria; malgrat tot, és una planta ben present a les Balears ja des d’antic vigilant tant possessions i cases com ornant jardins i racons ombrívols de la nostra geografia.