Aquells enyorats fideus morenos de cas Xot

Fa quinze anys va tancar l’última fàbrica de les quatre que hi va haver a sa Pobla, Jaume Picó el seu propietari conserva les màquines com a peces de museu.

Les circumstàncies adverses que van fer que un negoci més que centenari, com la popular fàbrica de fideus de “Cas Xot” fos inviable, van obligar Jaume Picó a procedir al tancament a l’empresa que havia heretat dels seus pares que ells havien heretat dels seus progenitors. Així desapareixia un emblemàtic negoci de tercera generació, que havia travessat penúries, persecucions i una certa esplendor.

Avui, la casa del carrer Tresorer Cladera 62, amb sortida al carrer Marina 9, que durant 135 anys havia albergat la fàbrica de fideus de “Cas *Xot”, continua donant recer a les màquines i utensilis de les quals van sortir tones de saboroses pastes comestibles que, principalment en temps difícils, van sadollar la gana de moltes famílies. Fideus, “burballes”, macarrons i altres varietats de sopa sortits d’una matèria primera tan simple com aigua, farina integral de blat i aire per a l’assecament de la pasta.

Recorda Jaume Picó “Xot”, que “la fabricació de fideus va arribar a sa Pobla per part de la meva família materna, descendent de Muro i que es dedicava a l’activitat de ‘cocovers’. És a dir anaven als pobles de la contrada, entre ells sa Pobla, per a la compravenda de gallines, ous i conills. Quan van percebre que a sa Pobla no hi havia cap fàbrica de pasta o sopa, l’any 1870 es van instal·lar al carrer Rosari i amb una rudimentària premsa de fusta, moguda per una ruca o per un home per a fer rodar els queixals que pastaven la pasta, es van dedicar a fer fideus.”

Vista la bona marxa del nou negoci van aconsellar a una altra família de Muro que vingués a sa Pobla per a establir-se com a fabricants de fideus. Així, es van repartir els clients, entre els dos, poder fer front a la gran demanda. Així ho van fer, fins que per qüestions de competència van acabar separant-se. Aquella fàbrica va operar, al carrer Goleta fins a l’any 1957.

La dècada dels anys 1950 a 1960 va ser l’època de màxima esplendor per als fabricants de fideus i pastes i a sa Pobla van arribar a operar quatre fabricants: Cas Xot, (2) Can Patena, i Can Curt, que a poc a poc van anar tancant les portes empesos per la crisi en què va entrar el sector amb l’arribada a l’illa de les sopes de les marques catalanes Pedralosa, La Família, Gallo i altres.

Aquelles marques, comenta Jaume, “utilitzaven com a base la semolina i per a competir amb elles havíem d’importar la referida matèria primera ha elevat preu, el que impedia que poguéssim entrar en competència amb elles. Així en 1956, totes les fàbriques de fideus de sa Pobla, van haver de tancar, menys la nostra. El meu pare va decidir seguir amb el sistema artesanal i va comprar l’única fàbrica que quedava oberta, la del carrer Goleta, assegurant-se així el monopoli del poble, que ens va permetre subsistir”.

Renovació, persecució i sancions

Retrocedint en el temps, la màxima producció registrada pels fabricants de sa Pobla, coincideix precisament amb el període de màximes restriccions i controls imposats per la Fiscalia de Taxes i la Guàrdia Civil. Entre 1936 i 1956 la producció de fideus encara es feia per encàrrec de particulars i petits comerços de comestibles locals. En el cas dels particulars, el client aportava la farina i esperava que els fessin els fideus, que s’emportava al moment sense esperar que assequessin.

Aquesta elaboració, el fabricant va arribar a cobrar-la fins a 15 cèntims el quilo. La màquina treballava les vint-i-quatre hores al dia en tres torns horaris. Els clients esperaven per torn, alguns d’ells arribats amb tren des de Palma i altres localitats, únicament per a transformar la seva pròpia farina en fideus. Aquella època, malgrat totes les adversitats, va ser la més rendible econòmicament per als “fideuers”, fins a l’arribada de la liberalització econòmica l’any 1956.

En 1942, la fàbrica de Cas Xot realitzà una renovació tecnològica, substituint la força de la sang per la mecànica amb la incorporació d’una màquina metàl·lica propulsada per un motor elèctric. Va ser adquirida a Barcelona i construïda per Pedro Renom, que Jaume encara conserva en el mateix lloc on va ser instal·lada. La nova màquina va costar 15.000 pessetes i podia fabricar, a més de fideus, macarrons i sopa petita “pinyonet” i “burballes”, amb una producció de 30 quilos per hora.

Durant aquella llarga època de postguerra, en què la fiscalia perseguia l’elaboració clandestina de farina i els seus derivats, imposant elevades multes als infractors, que arribaven fins a les cinc mil pessetes d’aquells temps i la confiscació de la farina i del producte fabricat, recorda Jaume Picó que “quan jo tenia 8 o 9 anys el meu pare em manava a l’estació del tren cada matí per a comprovar si venien o no els inspectors. Si no venien, aquell dia la fàbrica treballava a ple rendiment. Però, a vegades els inspectors havien baixat a l’estació de Muro i arribaven a sa Pobla més tard i ens trobaven, mai més ben dit, ‘in fraganti’… i multa que havies de pagar.”

Jaume Picó encara guarda i ens ensenya documentació d’aquelles inspeccions de la Fiscalía de Taxes i justificants de sancions pagades. També ensenya un altre document que justifica que aquella fàbrica de Gaspar Picó, el seu pare, estava registrada en 1956 a Sanitat amb el número 2074, i en el registre de fabricants d’Espanya amb el número 45.

 Dels seus temps de joventut, afegeix Jaume que a la sortida d’escola ajudava al seu pare. “Teníem una bicicleta, a la qual enganxàvem un carret en forma de cofre tapat en la seva part superior, amb el qual jo efectuava el repartiment del gènere a les botigues de comestibles i altres clients, com l’Hotel Golf del Port d’Alcúdia, on deixava cinc quilos de macarrons a la cuina. Un dia vaig veure allà a l’actor de cinema Montgomery Cliff que solia anar a estiuejar a aquell hotel”.

Jaume va continuar fabricant fideus fins a l’any 2005, però tan sols un dia o dos per setmana, “I solament feia fideus perquè no es fabricaven recanvis per a la màquina i em faltaven les peces o motlles per a fer sopa petita o macarrons. I així vaig aguantar fins a la meva jubilació”, diu sense poder amagar un cert sentiment de nostàlgia per no haver pogut donar continuïtat a un negoci de tan llarga tradició familiar, “els meus fills no van veure futur en aquest negoci i s’han dedicat a altres coses…” Comenta.

Procés de fabricació

 Antigament, els fideus s’elaboraven amb farina de blat de les varietats locals “xeixa” o valencià i més tard amb farina comercial, seguint exactament el mateix procediment. Es barrejava la farina amb aigua, en poca quantitat, perquè la massa o pasta quedés més forta, i es col·locava aquesta sobre la base d’un recipient circular perquè el queixal de pedra d’aplanar la pastés. Una vegada ben pastada i aixafada, s’omplia la” tramuja” (caixa de fusta en forma d’embut) de la premsa, que feia passar la massa per un motlle adequat, empesa per la pressió del pistó.

Els fideus per a comercialitzar, es tallaven a la longitud desitjada i es feien uns petits manolls, anomenats” dolces” que se sotmetien a l’assecament natural, penjats d’uns barrots, per espai de tres dies. S’envasaven en bosses de paper d’una capacitat determinada i es distribuïen a les botigues de comestibles, a més de vendre’s en la mateixa fàbrica. El fideu bru (moreno), dit així pel seu color fosc, era molt benvolgut per a guisar-los amb anguiles, amb conill o llebre, amb “fessols” (llegum), o com “fideus de marjal”, molt típics a sa Pobla. Aquella pasta, tan simple, tenia la propietat d’absorbir els sabors dels ingredients que l’acompanyaven resultant molt saborosos al paladar. Aquells benvolguts fideus morenos de “Cas Xot“, fa quinze anys que van passar a la història.