Arreplegar les ovelles dos cops a l’any: per tondre i per esmorcar

L’estampa típica d’una guarda d’ovelles pasturant per un pla de Mallorca, vetllada per un pastor amb flabiol i un ca que no perd calada al ramat, encara es pot contemplar pels nostres camps sembrats d’ametllers o garrofers. Però no només podem trobar ovelles al pla, sinó que a la muntanya també hi trobam importants ramats d’aquests mamífers remugadors tot i que la forma de cuidar d’ells difereix bastant d’un lloc a l’altre. Tot i això, tant al pla com a la muntanya comporten una font d’ingressos gens menyspreables a la malmesa economia del pagès.

La guarda és el conjunt format per tots els animals: xots passadors, ovelles i anyells. Hi ha algunes diferències entre la forma de cuidar la guarda del pla i la muntanya.

Al pla els ramats són grans i estan controlats en tot moment per un pastor, la feina del qual consisteix en dur la guarda al sementer, canviant-lo de lloc periòdicament quan la pastura minva. El pastor passa tot lo dia amb el ramat, controlant-lo i guiant-lo, i l’horabaixa torna el ramat als sestadors i el fa romandre tancat. Controla els anyells i muny les ovelles si és el moment apropiat.

Els llocs de pastura no tenen per què pertànyer obligatòriament a una mateixa possessió, sinó que el pastor pot llogar pastures a diferents propietats i mantenir la seva independència respecte a la terra que pastura.

Comportament diferent a la muntanya

Dins la muntanya la forma de funcionar de les guardes és completament diferent. Sobretot perquè no tenen la presència de cap pastor que les vigili i les guiï, sinó que elles campen amb total llibertat per dins les terres de la possessió, cercant-se la vida per les garrigues i boscs, alimentant-se d’aglans, càrritx i demés pastura que pugin arreplegar.

La mida del ramats depèn de l’extensió de terreny de la propietat i dels caps de bestiar que és capaç de mantenir per ella mateixa, tot i que molts de cops el pagès complementa la dieta de la guarda amb un compost de gra o alfals sec construint menjadores a prop de les cases i cridant les ovelles perquè davallin de les muntanyes amb un crit típic de “alls tites” que les ovelles reconeixen de seguida.

Les tretes de llana i d’anyells eren fins fa uns anys un extra per al pagès que compagina les feines pròpies de la finca amb la cura de les ovelles, les quals arreplega dos cops a l’any: per tondre a la primavera i per esmorcar a la tardor. Avui la llana ja no val res i, a més, és un problema per al pastor.

Durant les arreplegades es separen els anyells que són matadors i els duu a l’escorxador o, si peguen per petits, els posa dins un sementer ben tancat i els engreixa fins que assoleixen un pes adequat per comercialitzar-los.

Individus prototípics

La guarda esta formada per diversos individus prototípics. El xot passador és el pare de la guarda. La relació sol ésser d’un xot per cada cinquanta ovelles; no duu picarol i es passa el dia cercant qualque ovella que vagi moguda per omplir-la. Si no en troba cap no té gaires problemes per saltar la bardissa i anar de visita al veïnat, ocasionant molts de pics bregues amb els xots de les altres guardes que poden acabar de forma tràgica per a un dels dos.

L’ovella és la mare de les criatures, la que proporciona llana, llet i carn en forma de anyells. Cria un cop a l’any, però no és excepcional que després de tondre, si se li ha llevat l’anyell, torni a quedar prenyada i per la tardor faci un recordet, que és com s’anomenen els anyells que neixen a la tardor.

Els anyells són el fruit de la guarda; les femelles bufones són deixades per perpetuar el ramat, mentre que la majoria de mascles i les més esquifides es convertiran en carn per al consum humà.

Entre els mesos d’abril i maig és quan es tonen les guardes d’ovelles a les Balears. La feina consisteix en llevar la llana o vell de l’ovella amb unes màquines dissenyades per aquesta funció que es composen bàsicament d’un motoret elèctric que crea un moviment de vaivé a un tallafí mòbil que es desplaça per d’amunt una altra de fixa amb ranures d’entrada. La màquina recorre la pell de l’animal rasurant la llana, la qual crea una espècie de bolla que es denomina vell. El temps que s’inverteix amb cada animal depèn molt de la quantitat de llana que tengui i de l’atapeïda que li neixi. Amb les ovelles de llana molt atapeïda la màquina s’embussa i és molt més difícil de pelar.

Les marques

Els tonedors generalment cobren a tant l’ovella i ells duen des de les màquines fins a un petit generador elèctric per si on tonen no hi ha corrent elèctrica. A mesura que van acabant, el pastor separa les ovelles toses de les que no ho estan i les marca de pega. Un cop acabada la feina la colla de tonedors arrepleguen les eines i generalment dinen a les cases per, després, seguir la seva ruta cap a altres guardes.

L’amo, en aquest moment, tria les anyelles que vol estotjar per criar, les marca d’orella si encara no ho estan i els fa la cua Fer la cua consisteix en tallar-li més de la meitat de la cua a l’anyella. L’operació es realitza manualment; amb la mà esquerra subjecta la cua per allà on s’ha de tallar i, amb la ma dreta, li dóna dues o tres voltes fins que romp i es talla. Desprès se li posa oli o qualque producte desinfectant perquè no se li infecti. També venen unes gomes que aprisionen la cua de l’animal i provoquen que, amb el temps, li caigui el tros inferior.

L’operació de tallar la cua es realitza perquè l’animal, quan és adult, no se la compixi, la concagui o li quedin restes del segon part quan pareix, i així pugui atraure mosques que poden crear una colònia de virons que acabarien amb la vida de l’animal.

Antigament es tonia amb unes estisores de tondre i la feina es feia més llarga i feixuga, però, com solia ocórrer amb totes les feines extres del camp mallorquí, es convertia amb una festa. Volia dir que s’acabava un cicle en el que hi havia guanys amb la venda de la llana i els anyells, i això era motiu de sobra per fer festa i sarau. A trenc d’alba la madona ja tenia el cafè damunt la taula i al migdia preparava un arròs brut que feia caure de cul. Horabaixa els tonadors, morts de cansament, arreplegaven les eines i el pastor omplia grans sacs de llana per dur a vendre, una petita part de la qual s’estotjava per filar o fer un matalàs.

Esmorcar

A la tardor (setembre o octubre) a la muntanya es fa la segona arreplegada de l’any per esmorcar.

L’esmorcada consisteix en fer unes marques amb almagre damunt la llana ja crescuda de l’animal. Al mateix temps se li escampa oli d’oliva ranci per allunyar les mosques i, sobretot, es duu a terme un altre control de la guarda, retirant els anyells matadors que a l’hora de tondre eren massa petits. També es marquen els nou nats i s’examinen les ovelles i els xots abans que vagin a lloure tot l’hivern.

Les senyes d’identitat són les que empren els pagesos i pastors per reconèixer les seves ovelles i perquè els veïnats també s’assabentin de la guarda a què pertanyen. Les podem dividir en tres versions diferents, les marques d’orella, les de pega i les d’almagra.

Les marques d’orella són per a tota la vida i consisteixen en fer una incisió a alguna de les orelles de l’animal o a totes dues. Hi ha quatre figures diferents i la combinació d’una o més es transforma en el senyal d’identitat de la guarda.

Aquestes quatre figures tradicionals són l’osca, l’escapçada, la fava i el forat. L’osca és un tall vertical d’estisores que parteix de l’extrem exterior de l’orella cap al centre, la incisió es troba entre un i dos centímetres de fondària, i es realitza des de la punta de l’orella cap a la base. L’escapçada és un tall horitzontal d’estisores fet a la punta de la orella, eliminant un tros sencer d’ella; l’orella queda amb l’extrem superior pla. La fava consisteix en una osca feta al lateral de l’orella en forma de mitja lluna. I el forat es practica a l’orella fent servir una màquina de foradar cuiro.

Les marques de pega es fan amb una substància molt viscosa que s’obté per la destil·lació del quitrà vegetal procedent del pi negre.

Després de la tosa el pastor posa a encalentir dins una olla amb anses un parell de pilots de pega; quan aquests es troben ben calents s’introdueix un ferro amb la marca de la guarda, generalment les inicials del pastor o propietari de la guarda, i s’administra a les anques de l’ovella, al costat, o la combinació de les dues bandes. Així l’animal està marcat i tots els veïnats coneixen la propietat del mateix.

L’almagra és un pigment natural de color vermell fort constituït per peròxid de ferro aluminós; mescla natural d’alúmina i terra amb òxid vermell de ferro, que també serveix per marcar el bestiar.

Aquest producte, mesclat amb oli ranci, constitueix una senya d’identitat del bestiar per passar l’hivern, ja que la crescuda de la llana ha esborrat o difuminat la senya de la pega que se li va aplicar a la tosa.

Les senyes consisteixen amb la combinació de ratlles i rotlles practicats generalment damunt l’esquena o les anques de l’animal, la qual cosa té l’avantatge que es pot veure a llarga distancia i reconèixer de seguida el senyal de la guarda.