Brular el corn, sons del passat i fruir del tast de sípia i peix de la badia

El so del corn ens uneix amb els aires del passat. La comunicació dels nostres avantpassats, les barques enmig de la boira, l’entrada al moll, la peixatera que arriba amb el peix fresc.. qualsevol municipi mariner, sigui el Port d’Alcúdia, del Port de Sóller, Cala Rajada , Portocolom o  Sant Elm, té a la memòria col·lectiva el so del corn com a referent. Ho recordaOnofre Carretero, encara que ell, com a pescador, no l’ha utilitzat però sí l’ha sentit i encara el sap tocar.  El so del corn comunicava, era  un avís, fos perill, avís d’alarma, i avís que les barques arriben a port, avís que la peixatera duu el carro amb el peix arribat a port. Així Onofre Carretero que guarda l’herència del seu corn de més de cinquanta anys de vida, recorda que abans les barques, quan estaven enmig de la mar, enmig de la boira, feien sonar el corn i així feien notar la seva presència, a d’altres barques, per  evitar un topades.  Així les peixateres anaven del Port d’Alcúdia fins a la ciutat amuradada i avisaven amb el so del corn del peix fresc que acabaven de descarregar de la barca.

Ara ja és un record, que encara conserven molts de pescadors i les seves famílies. El so del corn era el sistema de comunicació, com ho poden ser les senyals de fum o de foc.  El corn ja no es pot pescar és una espècia protegida, però a més el corn queda com a record des que es va produir  l’arribada de les tecnologies i la modernitat aplicades a les barques de pesca.

Alcúdia i el seu Moll no és aliena a aquest record, a aquest so, sense melodia, pla, greu, però intens, i que el pescador i la peixatera sabien fer sonar. Joves, amants de la mar, o fills i néts de pescadors, tenen la il·lusió de recuperar aquest antic costum, a pesar que no tingui actualment s’hagi vist superat per als nous sistemes de  comunicació, sí que té el sentit que formi part de la tradició i del patrimoni immaterial.

Actualment  el corn marí és una espècia protegida, i prohibida la seva pesca. Sí que uns quants romàntics l’any passat durant el confinament varen treure del racó i li llevaren la pols aquell corn heretat del padrí.

Guillem Romaní a Ultima hora Ibiza a 17 de març de 2011 es referia a  Antoni Marí, que definia el corn com “el telèfon mòbil del Neolític”. Feia referència a la conferència de Marí,dins les XI jornades de cultura popular de Formentera, parlant de la comunicació no verbal, incidint amb la importància de la comunicació a distància que suposava el corn.

Adolf Sintes, a l’article Menorca Es Diari, en data de 25 de maig de 2020, recull l’ús del corn a Menorca, al llarg de la història.  Escriu Sintes que a l’edat mitjana els assetjats per corsaris comunicaven el perill a toc de corn, i a inicis del segle XX quan era hora de dinar, la madona del lloc tocava el corn per avisar els llauradors que podien anar a ses cases.

El so del corn i l’aroma de sípia es combinen per evocar temps passats. Pandèmia, restriccions, aforaments limitats.

Reinventar-se per mantenir costums, i per reactivar l’economia, a rel de la crisi generada per mor de la pandèmia. Així, sense fer fira, se pot fer mostra, i sobretot el tast de plats de sípia, que segueixen les receptes tradicionals i es reinventen a partir de la tradició. Restriccions d’aforament, normes sanitàries però el tast de la sípia i productes de la badia, aquells que et dóna la mar, han pogut formar part del plat del cap de setmana.

Guisat de sípia.

La sípia amb ceba que m’ensenyà na Margalida Ferrer. La sípia torrada simplement i després aromatitzada amb un poc d’oli i alls. La sípia torrada i a damunt una bona llesca de pa.Un arròs negre de sípia. O la sípia bruta, aprofitant tot el que regala la sípia: la tinta, la seva carn blanca….Sempre la sípia bruta em duu el flaire artístic de Jaume Poma. L’arròs de sípia amb la seva melsa, melositat al plat i gust intens de mar.Un frit de sípia, amb elements de la terra, molt de grell, pèsols, fonoll, amb alls i llorer i  la patata fregida, amb molts d’alls, i el toc final, del pebre coent la recepta de na Francisca Mir, de Jaume Pesso.

El corns evoquen els sons del passat mariner, la sípia  ens duu la intensitat de  la mar.