Coneguem la ruta del Puig de Sa Creu i Talaia Freda

El parc natural de la Península de Llevant, amb 1.980 quarterades de superfície, comprèn una àmplia àrea de les muntanyes d’Artà, i inclou els cims de major altitud de les serres de Llevant (puig Morei o Talaia Freda, 564 m; puig des Porrassar, 491 m; puig de sa Tudossa, 441 m). Es tracta d’una amalgama de finques públiques i privades amb una diversitat d’ecosistemes i paisatges naturals que el fan quelcom especial. La combinació amb ecosistemes agraris creats al llarg del temps per l’home, conformen algunes de les zones de paisatge més riques i diverses de Mallorca.

L’itinerari és circular amb inici i final al Centre d’informació del parc natural ubicat a S’Alqueria Vella de Baix. Arribarem agafant la carretera d’Artà en direcció a l’ermita de Betlem (MA-3333) i girant a la dreta al quilòmetre 4,7 per endinsar-nos en una pista de terra. Hi ha senyals que ens ajudaran a arribar. El terreny recorre les terres calcàries de la zona, freqüentment per oceans de carritxeres i pedra esmicolada. Des del Puig Vermell fins a Sa Talaia Freda estarem propers als cingles que s’obren a la Badia d’Alcúdia. Alguns indrets ens exigiran petites grimpades i desgrimpades per superar desnivells curts i intensos. Encara que trobarem indicacions, la part des del Puig Vermell fins al Puig de Sa Talaia Freda la farem per un sender marcat amb fites que ens exigirà gestionar la navegació. El desnivell és d’uns tres-cents cinquanta metres. El caps de setmana i festius és molt visitat i descobrireu més gent. Té un punt de dificultat i no és apte per a menors d’edat o persones sense cap mena d’experiència. Ajudeu-vos d’un bon mapa que us resoldrà els dubtes que puguin sortir. No hi ha punts de proveïment d’aigua fiables.

Recordeu anar amb atenció, alerteu amb els menuts i majors, mesureu les vostres forces i, sempre, consulteu la previsió meteorològica. A l’estiu les temperatures poden ser implacables amb les vostres forces. Si hi ha vent, vos castigarà en la travessia de la carena.

S’Alqueria Vella de Baix

Des de l’ample espai en què els vehicles es deixen veurem un sender marcat amb el número 10 que puja per un camí ample. Aquest camí també ens portaria a l’ermita de Betlem, una de les joies d’aquesta zona. Som al límit entre la finca pública (dreta) i terres de propietat privada (esquerra). A la dreta les instal·lacions de Sa Tafona són emprades pel personal del parc. Quan el camí s’enfila les roques apareixen prominents de la terra. Càrritx, alguns garballons i molts d’ullastres dominen un ample paisatge de parets i marges que separen conreus. Quan tomben a l’esquerra tindran una visió de la vall a on destaquen Can Sard i la tafona de S’Alqueria Vella. De dreta a esquerra apareixen els relleus del Puig Figuer, el Puig Genet i, adornat amb un petit bosc, el Puig des Corb. A l’extrem el Puig des Porrassar destaca amb la seva forma de cucurutxo invertit.

Establits de S’Alqueria Vella

En una estona, en un tram recta que es dirigeix cap a Ponent i l’Ermita de Betlem, veurem un indicador retolat amb el text Els Establits que ens fa sortir del sender per agafar un tirany pel rost de la dreta. Anem guanyant metres amb el cingle que s’endevina a l’esquerra mentre es va obrint la perspectiva cap a la mar. En fer una aturada per recuperar l’aler podem girar-nos i contemplar la vall.

Ens sorprendrà la presència d’abundants restes mig amagades pel càrritx i les males herbes. Marges, murs de petites construccions sense capell, parets de separació… fins i tot un redó cercle d’una era veïnat del Coll de Sa Truja. Si parem atenció i tenint bona vista podrem destriar Can Murtó, amb un coll de cisterna al davant, o les magres parets de Can Serverí o Cas Carboner situades al darrer revolt abans d’iniciar la pujada. La modestíssima construcció de Can Duc alça les esbaldregades parets una mica a la dreta de la pujada. És tot el que quedà d’una colònia de roters que s’establiren (d’aquí l’origen del topònim Establits) a finals del segle XIX. Varen poblar aquestes terres després que algunes de les grans finques de la contrada (S’Alqueria Vella, però també Binialgorfa i Sa Devesa) creessin noves parcel·les que, assignades als nouvinguts, havien de ser desbrossades i trencades de bell nou per obtenir una mica de terra fèrtil. Les duríssimes condicions de vida dels estadants, la llunyania dels centres de població i els serveis i la baixa productivitat de les terres varen provocar el progressiu abandonament. L’epidèmia de grip espanyola del 1919 va ser un factor decisiu en la definitiva desaparició d’aquest ja agonitzant petit nucli de població.

Puig de Sa Creu i Creu Austríaca

A la nostra esquena, en direcció a Ponent, podrem veure els jardins, horts i construccions de l’ermita de Betlem que s’eleven sobre l’arrodonit Puig d’en Coassa. Ja en direcció a la mar el tauler d’escacs del traçat urbà de Sa Colònia de Sant Pere tanca la Badia d’Alcúdia que, de mica en mica, s’apodera del paisatge.

Progressem en direcció cap a un conjunt de dues prominències. Arribem a la primera que és coneguda com a Puig d’en Vermell (482 metres) amb el Puig de Sa Creu (492 metres) situat a uns 50 metres cap a la dreta.

En aquest lloc es troba l’anomenada com a Österreicher Kreuz (Creu Austríaca). Esta feta de metall i és de grans dimensions. Algunes informacions (com la de Serafí Guiscafrè, al seu llibre Històries del Saulonar) indiquen que el nom tradicional és Puig des Migdia. La col·locació d’aquesta creu per recordar a un senderista d’aquesta nacionalitat tristament desaparegut, varen que fer que el nom mudes imposant-se el neotoponim. Cal destacar que en la visita que vàrem fer el desembre del 2021, la creu havia caigut i es trobava en mal estat tirat per terra.

Es tracta d’un lloc immillorable per recuperar forces i gaudir de les vistes de tota la carena que ens queda, amb atenció a Betlem i el camí des Caló que es dibuixa als nostres peus.

Pas de Ses Osques

Reprenem el camí en direcció a Llevant mantenint-nos dins un tirany marcat amb fites de forma ocasional dibuixat entre carritxeres. De forma progressiva n’anirem atracant a una marcada collada cap a què descendirem. En algunes ocasions haurem de parar atenció per assegurar la marxa entre pedres inestables i pendents inclinades. L’objectiu s’anirà atracant a mesura que perdem unes desenes de metres d’alçada per arribar-hi. El Puig des Porrasar projecta el seu con i ens servirà com a referència, deixant-lo per l’esquerra a tall de la carena.

L’ampla collada s’obre sobre un precipici important, però disposà d’un punt que serveix per franquejar-lo. Es tracta del Pas de Ses Osques i es situa a l’extrem dret mirant cap a la mar. Està format per una depressió ràpida del terreny que crea un pas estret i acinglerat en la serra, en el que és possible progressar amb l’ajut del càrritx. No recomanem explorar-ho més enllà d’un cop d’ull.

La balconada ens proporciona –una altra vegada- unes perspectives excel·lents sobre tot el territori que s’allarga als nostres peus prolongant-se fins al tancament de la badia pel Cap Pinar.

Puig Morei o de Sa Talaia Freda

Ara toca fermar-se bé les botes i ajustar les corretges de la motxilla. Sortim de la collada seguint un conjunt de fites que ens encaminen cap al nord-est per rodejar una petita prominència fins a arribar a un petit coll obert sobre uns penya-segats d’impressió. Alenaren una mica i tornem a iniciar la pujada per un coster en què els munters de pedres, curosament disposades per considerats senderistes, van d’un costat a l’altre guanyant metres de forma segura i esforçada. Un parell de vatues llampants més endavant i ja començarem a destriar la base cubica del vèrtex geodèsic que és el cim del puig, situat en una zona relativament planera i oberta a tots els vents.

El Puig Morei, Morey o Sa Talaia Freda –que d’aquestes tres maneres ho trobareu referit- és el punt més elevat del Parc i actua com a divisòria de les aigües superficials de la zona. Cap a migjorn el Regueró de Sa Mala Passa recull les aigües del Puig de Sa Creu i la Collada de Ses Osques per alimentar el Torrent des Cocons. Per Llevant l’aigua discorre pel Regueró des Porrassar per desembocar en el Torrent de Fontsalada. A Tramuntana els torrents de Galleric i Penya-Rotja moriran a S’Arenalet d’Aubarca.

Campament dels Soldats

Iniciem el descens cap a Llevant agafant com a referència una gran partió feta amb la tècnica de la paret cabrera. La darrera filada sobresurt evitant que el bestiar –especialment les cabres- puguin passar a l’altre costat i fer malbé els conreus. En un moment determinat la travessarem per un ample esbaldrec, girant de nou al cap d’unes desenes de metres cap a la dreta i iniciant un rost descens enmig del roquissar. Cal parar atenció per evitar caigudes i males experiències. Si volem a admirar el volum de Es Porrassar millor aturem i ens regalem la vista. Una carretereta d’asfalt gastat és el nostre destí, al que arribem enmig d’una plantada de pins novells. La zona de Puig de Sa Tudossa, avui en dia dominada per les antenes i les construccions metàl·liques d’alta tecnologia, posen el contrapunt en aquest territori gairebé salvatge. Si parem atenció observarem Sa Talaia Moreia, edificada al segle XVI com a part de la xarxa de defensa contra els atacs dels pirates de Barbaria i corsaris de tota la Mediterrània.

Ara cercarem tancar el cercle que hem iniciat descendint cap a S’Alqueria Vella de Baix. Als peus de Es Porrassar trobarem les restes del conegut com a Campament dels Soldats que va ser lloc a on els presoners que varen construir la carretera varen estar tancats en condicions pèssimes. Les restes actuals han estat objecte d’intervencions arqueològiques per evitar la seva desaparició completa.

A la primera corba després de deixar el campament tindrem un sender que és el que queda del Camí Vell que ens permetrà avançar amb les parets del Puig des Corb a l’esquerra enmig d’un bosc dens ple de pins i plantes aromàtiques. En tornar a tocar asfalt les edificacions de S’Alqueria Vella de Dalt compareixen a l’altre costat del Torrent.

Un suau descens ens mena fins a les cases i oficines del Parc a on podrem descansar i donar per finalitzada la caminada.

Temps aproximat unes 4 hores i mitja

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca

Diccionari Alcover-Moll

Mapa Alpina Serra de Tramuntana

Rutes Amagades 61  i 62– Península d’Artà – Jesús Garcia Pastor

Guies P.N. de Llevant

La repressió franquista i els seus esclaus a la Península d’Artà

L’anomenat com Campament dels Soldats va un més entre els centenars de camps de treball durant l’època del franquisme a Espanya. És un exponent extraordinari, ja que el més habitual era que els presoners –més aviat esclaus per les condicions de vida- tinguessin allotjaments provisionals, fets amb construccions provisionals o emprant construccions destinades a allotjar animals.

Com a part d’una línia de defensa que havia d’anar del Port de Pollença fins al Cap Salines, el 1940 es varen iniciar les obres per construir la carretera que havia de comunicar amb el Puig de Sa Tudossa (441 metres) per ubicar-hi una bateria d’artilleria antiaèria. Dos-cents cinquanta homes foren destinats a obrir els sis quilòmetres enmig del no res, fent feina com esclaus en unes condicions inimaginables.

Es calcula que uns 750 treballadors forçats varen passar per aquestes instal·lacions entre els anys 1941 i 1943. Es tractava principalment d’antics soldats de l’Exèrcit republicà a la Guerra Civil. També hi hagué alguns civils, opositors polítics al franquisme. Els primers treballadors forçats en arribar van ser allotjats en tendes de campanya després de ser transportats amb tren des de Palma a Artà. Els darrers quilòmetres els varen fer a peu fins al campament sota el Puig en Porrassar. L’elevada mortalitat provocada per les infeccions i malalties obliga a la construcció de barracons amb espais per presoners i vigilants separats. Els reclusos provenien de tot l’estat espanyol, especialment del País Basc, tot seguint una política deliberada d’allunyar als empresonats dels seus familiars i amics. Les condicions de vida eren pèssimes, amb mancances en alimentació, vestit i allotjament. Molts d’ells no varen aconseguir sobreviure.

La carretera del Puig de sa Tudossa no es va acabar mai. La bateria a la muntanya tampoc. Una petita unitat de l’exèrcit espanyol va estar estacionada als edificis de l’antic camp de treball des de 1943 fins al voltant de 1948, moment en què les instal·lacions es varen anar millorant, conformant el que avui en dia veiem.

Des de l’any 2002, una pedra commemorativa del Govern Balear commemora el camp de treball a les muralles en ruïnes. Algunes associacions han fet recerca i recuperat algunes restes d’aquell moment històric regant amb la suor i la vida de ciutadans castigats per raons polítiques.