El procés evolutiu de la mecanització del camp per l’extracció d’aigua. Els molins de vent. (III)

Mira per on!, com diria aquell. Just uns dies després d’haver anunciat a aquest digital FORA VILA la publicació d’aquest reportatge d’avui, sobre la història dels molins de vent per a l’extracció d’aigua a les marjals de la comarca de sa Pobla i Muro, els mitjans de comunicació de l’illa, inclòs aquest que tenim davant els nostres ulls, van anunciar que un centenar d’aquests molins del nord de l’illa es reciclaran per generar energia eòlica.

Centrant-nos en els molins que poblaren les marjals de sa Pobla, cal dir que aquests no foren els primers que s’instal·laran a Mallorca, ja que, segons documentació diversa, va ser al Pla de Sant Jordi a on es construïren, en primer lloc, entre els anys 1846 i 1848, amb motiu de les obres de dessecació de l’humeral palmesà, dutes a terme a finals del segle XIX, sota la direcció de l’enginyer holandes Paul Bouvy, a qui se li atribueix la invenció dels nostres molins de vent per treure aigua.

El molí de vent per l’extracció d’aigua va arribar a terres pobleres a la primera dècada de 1880 i el primer va començar a rodar l’any 1885 a la finca de Son Cul enrrera, propietat de Bartomeu Pericàs de Can Borneta. Aquest primer molí tenia les veles de lona. Quatre anys després, el 1889, Nicolau Socias Guixe va instal.lar a la seva finca de Son Gallina el que seria el segon molí de sa Pobla, que ja tenia el ramell en forma de roda octogonal i de fusta.

Els avenços i perfeccionament de la complexa obra d’enginyeria que constitueix la maquinària d’un molí, anaren produint-se de mica en mica, aplicant canvis en les distintes peces i en els materials d’aquestes, sempre cercant un millor rendiment. En la construcció d’un molí es conjugaven la intervenció de distints especialistes industrials de diferents oficis, com picapedrers, fusters, ferrers mecànics, sense oblidar els sacrificats pouers, que a cops de picassó i manuella i la detonació de barrobins, perforaven terra endins fins a arribar als aqüífers subterranis que discorrien entre els 12 i els 20 metres de profunditat. Precisament, les mateixes pedres que s’extreien del subsol s’empraven per a la construcció de la torre del molí i del safareig.

De les diferents parts i peces que conformaven un molí, des de la seva torre a les seves aspes, passant, per la cua i sistema d’extracció -cigonyal, tisa, pistó i bomba- n’ofereix una detallada descripció el metge i escriptor Nofre Pons en el seu llibre Les venes del món (Pessic 2003). El molí s’assenta sobre una torre, a sa Pola de forma cilíndrica la gran majoria, d’uns quatre metres d’altura per tres metres de diàmetre. La torre envoltava el pou, prèviament excavat. A l’interior de la torre es construïa una escala de mitja volta de caragol per accedir al terrat, des d’on es realitzaven les arriscades i delicades maniobres d’extensió i recolliment de les aspes (envelar i desenvelar el ramell del molí) pel seu funcionament o deixar-lo fora de servei. Sobre la torre s’aixecava la maquinària rotatòria, que accionava el sistema de bombeig del pistó dins la bomba d’èmbol, succionant l’aigua per vessar-la dins el safareig, o directament al canal que la proporcionava als recs o solcs de la terra.

Del centre geomètric de la roda o ramell del molí, emergia en sentit horitzontal el pal o arbre que sostenia l’estilitzada cua, que mitjançant una cadena era orientada, segons la direcció que bufava el vent. A l’extrem superior de la cua, solia col·locar-s’hi una petita creu de fusta, segons la llegenda, per protegir el molí de llamps i altres mals esperits. I cada any, per les festes de Sant Jaume, des de la mateixa cua onejava una bandera nacional, en senyal de festa major.

Energia gratuïta i no contaminant. El cabal d’aigua que extreia un molí, depenia de la força que bufava el vent i del diàmetre de la bomba extractora. Una idea aproximada ens la dona el metge i escriptor Joan Torres Gost, al seu llibre La saga de l’aigua (Miramar 1997, pàg. 95), quan conta que l’industrial mecànic Pere Grau Eixut deia que un molí mitjà, amb bomba de 35 centímetres extreia uns 120 meres cúbics d’aigua cada cinc hores de vent aprofitable al dia. Altres dades apunten que, depenent de la profunditat de l’aigua subterrània, es podien extreure entre els 35 mil i 40 mil litres per hora. Un dels avantatges importants dels molins de vent era el cost zero de l’energia emprada, el vent, i també la no contaminació del medi ambient.

Va ser a principi de la segona dècada del passat segle XX, quan es va produir la gran eclosió quant a la instal·lació de molins al llarg i ample de la geografia rural del terme de sa Pobla, especialment en els terrenys més propers a s’Albufera, que es veien favorits pels vents idonis pel seu funcionament a millor rendiment. Dades significatives d’aquesta progressió són, que l’any 1911, el taller de ferreria de Jaume Gelabert hi havia instal·lat 143 molins, mentre que l’any 1917 es comptabilitzaven un total de 340 molins amb bomba de pistó espargits per les marjals pobleres.

Així els va descriure Miguel de Unamuno. Els centenars de molins que poblaven l’ampla planícia de la comarca de sa Pobla i Muro, voltant al compassat ritme que els imprimia el vent, oferien una bella i impressionant imatge que no escapava a cap observador. Una imatge, que tampoc li va escapar a l’escriptor i filòsof Miguel de Unamuno i que va deixar reflectida amb la seva proverbial prosa a la seva obra Andanzas y visiones Españolas (Austral n. 160, 1941, pag. 170) quan l’estiu de 1916, en el seu viatge a Mallorca, va escriure: «De Alcúdia volvimos a Manacor pasando por la Puebla – o mejor, La Pobla – la parte más fértil de la isla, aun que no la más pintoresca. Hay ahí una albufera y el mar empapa la tierra. Un ejército de molinos de viento le sacan a esta su agua; però de estos molinos modernos de rueda y pequeñas aspas de madera. Aunque no son esos familiares molinos de viento, los de vela, los de Don Quijote, los que saludan con la mano, estos otros molinos en tan gran tropa no dejan de animar el paisaje con una nueva vida. Se ve a la tierra trabajando.»

Avui, l’estampa es completament diferent de la que va dibuixar i descriure Miguel de Unamuno i la que immortalitzaren altres il·lustres plomes, artistes, pintors i fotògrafs. Amb l’arribada de nous sistemes de cultius i de noves tecnologies per l’extracció de l’aigua pel rec, els molins deixaren de tenir la utilitat que tingueren anys enrere i a poc a poc deixaren d’utilitzar-se i abandonant-se el seu manteniment. Els, altre temps, vistosos ramells i estilitzades cues s’anaren desplomant a terra, deixant soles i despullades les torres més resistents, avui autèntiques peces arquitectòniques, testimonis muts d’un passat que va marcar un punt d’inflexió d’un anhelat progrés per les generacions d’agricultors i industrials de principis del segle XX.

Aquell «ejército de molinos de viento…» que va cridar l’atenció de Miguel de Unamuno, va anar caient, derrotat i vençut als peus dels esquadrons de les noves tecnologies que ens anaven envaint encara que de forma pacífica i compassada.

Tant de bo que aquest anunciat projecta de reciclar els molins de treure aigua de la comarca de sa Pobla i Muro per la generació d’energia eòlica, doni una segona vida als molins que encara queden aprofitables.

*Al pròxim capítol tractarem de l’extracció de l’aigua emprant la força dels motors d’explosió i elèctrics.

Imatge de portada: Llorenç Gelabert