Els mestres margers, creadors d’un patrimoni inigualable

Centenars de quilòmetres quadrats de marges omplen tots els racons de la Serra de Tramuntana, des de les àmplies marjades plenes d’esponeroses oliveres fins a racons magres i amagats de petites rotes de supervivència de les zones més pobres de les garrigues muntanyenques.

Altres centenars de quilòmetres linials de paret seca separen finques, carreteres, tanques i sementers per tot arreu de la geografia de l’illa, des de les altes muntanyes fins als roquissars de vora mar, passant pel pla de Mallorca i les zones de reguiu i de secà. Centenars de quilòmetres de mines subterrànies destinades a la recerca o a la conducció de l’aigua. Pous i sínies foraden verticalment la nostra estimada terra, a la recerca de l’aigua, forns de calç, barraques de carboner, sitges i eres, muntatges de pedra destinats a extreure els elements que la mare naturalesa posava a l’abast dels nostres habitants però que s’havien de transformar en calç, carbó o blat, a més d’una immensa xarxa de camins empedrats que condueixen els habitants de la nostra illa als més bells i amagats racons de la seva geografia.

Una immensa xarxa de camins empedrats condueix els habitants de la nostra illa als més bells i amagats racons de la seva geografia”

Tota aquesta ingent feinada ha estat realitzada des de molt antic pels mestres margers. Patint calor, pols i sol els estius. Patint fred, fang i pluja els hiverns, ells han bastit un patrimoni comú de tots els habitants de l’illa que molt difícilment podrà ser igualat en bellesa, qualitat, quantitat i integració dins el paisatge amb cap altra obra feta per l’home al nostre voltant.

Els margers els construïren tira a tira emprant eines manuals, les pedres de la contrada i aplicant les tècniques apreses generació rera generació. Els marges, a més de donar nom a l’ofici, són les construccions més habituals que realitzaven i encara realitzen els margers; però, què és un marge?, per què serveix?, com es construeix?, tots els marges són iguals?

Un marge és una paret formada per pedres compostes una a la vora l’altra sense fer servir cap tipus d’argamassa ni altres materials que no siguin pedres de diferents tamanys. La funció bàsica dels marges és crear un pla horitzontal sobre una superfície inclinada, és a dir, fer una marjada allà on hi havia un rost. Per aconseguir això el marge ha de ser capaç d’aguantar la terra que té al darrera, ha de ser capaç de drenar les aigües de pluja, tant superficials com subterrànies, sense que aquestes afectin de més la seva estructura. Un marge és un desafiament i una lluita constant contra les lleis de la natura que tendeixen a arrossegar la terra, les pedres i les plantes dels pendents cap al fons de les valls.

El peu dona més resistència a la construcció i, a partir de les primeres pedres, les següents seguiran la mateixa inclinació sempre cap endins”

Per construir un marge partint de res hem de fer el que s’anomena una esvancada. El primer que es fa és preparar un fonament i perfilar el que serà el traçat del futur marge. Es posen les primeres pedres com més grosses possibles perquè la base del marge ha de ser sòlida, sobretot si aquest és alt. Les pedres es col·loquen lleugerament inclinades cap endins; això s’anomena peu. El peu dona més resistència a la construcció i, a partir de les primeres pedres, les següents seguiran la mateixa inclinació sempre cap endins. Les pedres es van col·locant rompent la junta entre elles, és a dir, evitant fer columnes perquè aquestes debilitarien el marge, a mesura que es puja el marge a la part del darrera es construeix un altre marge amb pedres més petites o còdols que s’anomena braó, i entre els dos s’omple de pedres petites ben compostes reble. A la part del darrera dels còdols ja es pot col·locar la terra que formarà la futura marjada; aquest procés es repeteix fins a assolir l’altura total del marge.

Els acabaments dels marges poden ser diversos, les obres ben fetes es troben coronades per la filada de dalt, que són unes pedres amb la cara vista, quadrada o rectangular, que es posen una a la vora de l’altre. Totes tenen la mateixa altura, formen una línia horitzontal que remata el marge. També es pot acabar amb rasant, que no és més que fer coincidir la part superior de les darreres pedres a fi de formar una línia recta. Els marges que fan sinuositats es pot dir que estan mal acabats.

Pel que fa a les mines, tant de drenatge d’aigües pluvials com les de recerca d’aigües subterrànies, poden emprar dues tècniques diferenciades d’excavació que depenen de la fondària respecte al nivell del sòl que es treballa. En podem anomenar de dos tipus: a cel obert o subterrània.

La tècnica de cel obert es practica en mines de poca fondària en referència al sòl del terreny, i consisteix en obrir una rasa a la marjada per després aixecar les parets fent servir la mateixa tècnica dels marges: pedres vistes, reble i còdols a la part de darrera, a més de  construir el sòtil. Quan s’acaba el sostre, es cobreix primer de reble i després de terra. Així, el terreny de tota la llargària de l’excavació torna al seu estat anterior.

L’opció subterrània s’escull quan la profunditat de la mina, respecte al nivell de la superfície, és notable. Aquí sempre es tracta de la recerca d’aigües subterrànies. La feina d’excavació de la galeria es realitza avançant dins el terreny i paredant i muntant el sòtil a mesura que es va fent mina, ja que la majoria de terrenys s’esboldreguen molt aviat per la poca consistència del material que se’n treu. Aquest material, generalment, sol ser terra, argila, guix o reble. En el cas de trobar roca viva a l’hora d’aprofundir la feina torna molt més costosa i lenta, ja que han de substituir els gavilans i l’eixada per la manuella, i el càvec per la picassa i les tasconeres o la pólvora negra. Però les parets ja queden fetes perquè, què hi ha més fort que una paret de roca viva? Els pous i sínies també empren els mateixos sistemes de paredat: una pedra vora l’altra formant el tub o l’elipsi, depenent de si es tracta d’un pou o d’una sínia, van bastint les parets de l’obra.

Els forns de calç, les sitges, les eres  i les barraques són altres construccions encomanades als mestres margers que feien perquè durassin molts d’anys”

Els forns de calç, les sitges, les eres  i les barraques són altres construccions encomanades als mestres margers que feien perquè durassin molts d’anys. De fet la majoria encara es troben senceres esperant l’home que no arriba i que les posi un altre cop en funcionament.

Les parets seques serveixen bàsicament per dues coses; la primera per delimitar propietats o sementers dins la propietat i la segona per col·locar i fer desaparèixer una ingent quantitat de pedres de les zones de conreu. Les parets tenen dues cares vistes i al centre es troben recobertes de reble que dóna consistència. L’acabat pot ser divers, des d’una corba o esquena d’ase, fins a una filada de pedres que sobresurtin horitzontalment més que les altres o paret cabrera.

Per acabar, una altra de les obres sorgides de les mans dels margers són els camins empedrats que antany recorrien tota la geografia de l’illa i actualment encara en resta una bona mostra a la Serra de Tramuntana i a la de Llevant.

Les eines

Totes aquestes construccions eren bastides amb ben poques eines. Les eines dels margers son simples:

Manuella.- Es tracta d’una barra cilíndrica de ferro acerat amb una cunya a cada extrem que serveix per fer forats a les pedres i xapar-les, actualment en lloc d’emprar la força dels braons de l’home s’empra la força pneumàtica.

Parpal, parpalina i parpaló.- Són tres palanques de diferents mides que el marger empra per moure les pedres més feixugues.

Matràs.- Espècie de maça de fusta que servia per anivellar les pedres dels empedrats.

Picassa, picassò, martell de punta gros i petit.- Amb una punta a un caire i una sola a l’altra. Aquesta eina serveix per rompre les pedres i donar-los forma.

Eixada.- Per cavar la terra.

Càvec.- Per arreplegar la terra i el rebla.

Senalla.- Abans d’espart actualment de goma serveix per transportar material al marge.

Tascó i cangalla.- Peces de ferro en forma de cunya que serveixen per esflorar pedres.

Civera.- Espècie de camilla de fusta que s’empra per transportar pedres de quatre anses i es pot transportar entre dos i quatre homes.

Ginyola.- Gordill prim i fort amb el qual els margers quan el posen en tensió senyalen tirades per construir els marges.

Actualment i desprès d’uns anys de molta penúria l’ofici de marger ha ressorgit i tira a tira recobra el protagonisme que li pertoca. Escoles taller i el gust dels mallorquins per recuperar les coses seves i ben fetes han fet que els margers tornin a paredar cases, fer marges, parets, empredar carreres i bastir columnes i tanques. Tot i que encara hi ha molt camí per recórrer.