La capella de les monges franciscanes de Sa Pobla
Com vàrem comentar al primer reportatge al voltant dels 150 anys de presència de les monges franciscanes a sa Pobla, l’any 1872, la benefactora poblera Francesca Serra de Gaieta i Serra de Marina, impulsora de la vinguda de la comunitat religiosa a la localitat, l’any 1879 va comprar una casa veïnada al convent a Maria Mora, per tal d’edificar una nova Capella, la qual fou solemnement inaugurada el dia 5 d’agost de 1900.
Referint-se a l’esmentada capella existent a l’edifici de l’antic convent de les monges franciscanes, ara centre escolar “Col·legi Sant Francesc d’Assís”, Alexandre Ballester, Cronista Oficial de la Vila de sa Pobla, a la “Nadala” de l’any 2001, publicada al seu llibre Temps Enrere i altres històries, diu que «L’any 1906 tingué lloc la benedicció del nou retaule i, el 13 d’octubre del mateix any fou inaugurat el nou oratori amb la Sagrada Reserva. Va ser una festa grossa per a tot el poble. No s’aturaven les obres d’ampliació, així, l’any 1926 es va comprar part d’una casa a Joan Sabater, per engrandir l’oratori més endavant…»
Ballester, sota el títol La Capella del Convent, fa una deliciosa i detalla descripció de l’esmentada capella, que per la seva riquesa literària i descriptiva, molt bé mereix la seva quasi total reproducció. Diu així:
«Durant anys, sols les monges franciscanes, els sacerdots de la parròquia i algunes persones devotes, apropades per vocació o per feina a l’entorn franciscà, freqüentaren la capella del Convent de Sant Francesc d’Assís de sa Pobla. La capella era el centre espiritual del Convent, allà on les monges trobaven l’indret propici per a les seves oracions quotidianes, per a les seves pregàries.
Com és, aquesta capella, desconeguda per molts de poblers? De bon començament he dir que no té originalitat arquitectònica, és una acceptable imitació del gòtic tardà, ni té una escaient antiguitat històrica. Però per a mi, té un valor sentimental específic. És nostra, és poblera.
En entrar, a la Capella del Convent, es té la sensació d’entrar en un espai de pau que, no ha perdut del tot, la seva sacralitat privada d’antany. Encara sura una atmosfera silenciosa, íntima i reverend, entre les quatre parets d’aquesta capella, petita i aprimorada com una miniatura; de planta rectangular i elevat sòtil.
La freda calor, d’aquests dies de desembre, es filtra per vidres quadrilongs de colors de les finestres, i s’esdevé càlida, convertida en raigs de llum que agafen tonalitats vermelloses, groguenques, blavines, verdoses i travessen l’aire recollit de la diminuta nau de la capella.
Les finestres són esveltes, altes i llargues, acaben, a la part superior, en un arc que recorda les línies ogivals. N’hi ha vuit, de finestres, les centrals agrupades de dues en dues, amb un romboide curvilini que, al cim, engloba les puntes dels dos arcs. Quatre finestres a l’esquerra, segons s’entra a la capella, i altres quatre a la paret de la dreta. Les finestres de l’esquerra reben molta més claror, ja que donen al carrer Lluc. M’imagin que, un dia d’estiu, amb l’esclator de claror mallorquina, l’efecte cromàtic dels vitralls en l’ambient de la capella, deu ser gairebé màgic.
El sòtil, alt en funció de les proporcions de la planta, és de volta de creuria amb les arestes vistes i encreuament dels arcs diagonals. En els tres punts d’intersecció hi ha, respectivament, un floró circular ornamental, que combina amb els quatre florons, de cada banda de la volta, d’on arranquen els arcs diagonals.
Als àngels, a les empostes, damunt les quals s’assenten els arcs de la volta, són de pedra llavorada i representen, en un estil d’ingenuïtat tradicional, grups d’àngels que fan sonar instruments musicals. Per un moment, sembla que es pot escoltar una inaudible música celestial.
Damunt el portal d’entrada, petit, tot seguint el model gòtic, hi ha una diminuta balconada interior, que és el trifori. Harmonitzat amb les mides de la capella. Allà d’alta hi ha l’escut de l’orde franciscà, que recorda, calladament, dins quin domini religiós ens trobam.
La pedra és de marès mallorquí, entre rosat i ocre. Les parets, color de mel vella, són escarides com el palmell de la mà, amb una fillada de cantons simulats. El conjunt és d’una bellesa senzilla i solemne.
L’altar, retaule i imatges mereix una detallada descripció, que ara deixaré per una altra avinentesa. Tot plegat, dins la capella de Sant Francesc, es respira un aire assossegat, apropiat per la meditació, per a l’oració.
Les hores de resar, de les monges, quan el convent era en plena activitat religiosa, tenien el seu gressol a la capella…»
De veritat, que després de llegir detingudament la descripció que Alexandre Ballester va fer, pel Nadal de l’any 2001, de la Capella de les monges Franciscanes, convida a visitar aquell espai, contemplar-lo detalladament i realitzar un exercici de meditació. Però, malauradament, aquell gressol d’oració i meditació de les monges que un temps, no massa llunyà, habitaven aquell convent, avui centre d’ensenyament, ha perdut la seva sacralitat privada per convertir-se en un espai on es guarden objectes gairebé inservibles.