La carxofa, un fruit de l’hivern

En una època on sembla que la ciència ha aconseguit rompre tot tipus d’estacionalitat pel que fa a fruites i verdures -lluny queda aquella expressió tan pròpia dels nostres pares i padrins quan deien “ara no és temporada d’això”- hi ha una hortalissa que ha aconseguit que el seu consum continuï essent completament estacional. Aquesta hortalissa és la carxofa.

Precisament ens trobam en plena temporada de carxofa, pot ser una mica avançada, ja que es tracta d’un vegetal que es consumeix quan arriba el fred: no debades és coneguda com “la flor de l’hivern”. Més concretament la seva època de collita es situa en els mesos de tardor, hivern i fins ben entrada la primavera. Aquest és el moment de l’any en què les parades de botigues i mercats apareixen plens de formoses carxofes que fan les delícies dels amants de tan peculiar hortalissa.

Tot i que té el seu origen a la zona nord-est d’Àfrica, la carxofa és una planta que sol créixer en òptimes condicions en qualsevol racó de les zones temperades del planeta, per la qual cosa no és gens d’estranyar que la conca de la Mediterrània sigui on millor es conrea. De fet, els majors països productors de carxofa són Espanya i Itàlia.

La carxofa (Cynara scolimus) és una planta de la família de les Asteràcies -de la qual també en forma part el card- que ha estat coneguda, consumida i conreada des de l’antiguitat. Tant és així, que el seu nom científic Cynara fou el d’una amant del déu Zeus que fou convertida en carxofa a causa de la seva desobediència.

Es tracta d’una planta herbàcia que es caracteritza per unes fulles segmentades de grans dimensions i per una espectacular floració centrada en una tija robusta que culmina en una cabeça formada per infinitat de fulles que en arribar a la maduresa es converteixen en espinoses. Per tant, cal tenir present que quan consumim carxofa estam menjant la flor de la carxofera abans que arribi a la seva plena maduració.

Es tracta d’una planta que pot arribar a viure varis anys i que anualment es reprodueix a partir de l’arrel que a romàs en estat latent i que brosta amb força en forma de grosses fulles i tiges vigoroses.

Malgrat estar formada per multitud de fulles que li donen una aparença semblant al d’una pinya, una carxofa en òptimes condicions sempre ha de mantenir un aspecte compacte i dur; de fet, sempre haurem de desconfiar de la carxofa amb una presència tova al tacte. Igualment ha d’estar ben tancada i ha de ser de bon pes, tot i que és preferible adquirir-les de mida mitjana o petita, ja que quan són excessivament grosses correrem el risc que ja siguin massa madures i comencin a enfortir-se les fulles.

Una altra característica de la idoneïtat de la carxofa resideix en el seu color: ha de ser d’un verd brillant i sense taques obscures. Malgrat tot, si presenten les fulles més externes de color fosc això voldrà dir que han patit fred i no altera el seu sabor.

Per comprovar la frescor de les carxofes, basta amb doblegar una fulla cap a l’exterior: si se romp fàcilment és senyal de frescor, mentre que si es doblega i torna al seu estat original ens indicarà que no es tracta d’una carxofa fresca.

Precisament per evitar un enfosquiment de la carxofa un cop adquirida, convé cuinar-la abans de cinc dies, ja que és un vegetal que s’oxida fàcilment. A l’hora de guardar-les cal fer-ho en llocs frescos, tot i que també es pot fer a la gelera en un recipient tancat o en una bossa de plàstic.

Quan manipulam una carxofa és molt probable que s’ennegreixi per la fàcil oxidació d’aquest vegetal. Per solucionar aquest problema tan sols hem de submergir la carxofa en aigua amb llimona o julivert.

Si se les vol consumir bullides convé fer-ho afegint una mica de suc de llimona i farina a l’aigua ja que així resultaran més tendres.  Per altra banda, si el que volem és rebaixar l’amargor de les carxofes tan sols hem d’afegir una mica de sucre a l’aigua en què es bullen.

A l’hora de bullir-les , és aconsellable fer-ho emprant la mínima quantitat d’aigua -basta que l’aigua les cobreixi-  ja que així podrem aprofitar el brou resultant d’aquesta cocció per prendre’l directament o fer-ne sopes o aguiats.  Quan es tracta de torrar-les, tant al caliu com al forn, haurem de vigilar de no tallar les puntes de les fulles de la carxofa, ja que així es manté la humitat interna del vegetal durant l’operació.

Per l’efecte depuratiu sobre el fetge que provoca el consum de carxofa, aquest aliment ha estat considerat com a detox. Igual com passa amb altres vegetals de sabor amarg, la carxofa conté nutrients que estimulen la secreció de la bilis i afavoreix la digestió alleugerint les funcions hepàtiques.

Amb tot, el que realment ha popularitzat la carxofa durant els darrers anys és el seu molt baix contingut calòric, la qual cosa l’ha convertit en un element indispensable en qualsevol règim adreçat a la pèrdua de pes. Tant és així que fins i tot hi ha una dieta coneguda com la dieta de la carxofa.

Aquestes efectes beneficiosos sobre la salut han fet que la carxofa sigui l’aliment ideal tant per les persones que pateixen del fetge o trastorns digestius com pels malalts afectats de diabetis,  ja que la inulina es metabolitza en l’organisme en forma de fructosa, essent aquest un sucre assimilable sense la necessitat d’insulina. A més a més, la carxofa ajuda a prevenir o a millorar l’estrenyiment pel seu destacat contingut en fibra, la qual cosa alhora resulta beneficiosa per a la gent que vol disminuir de pes ja que la carxofa a part de ser un aliment baix en greix, augmenta la sensació de sacietat pel seu contingut de fibra.

Però no tot podia ser positiu, en el cas de la carxofa és recomana que no en consumeixin les dones lactants ja que hi ha la possibilitat que amargui la llet.

El que és indubtable però és el caràcter beneficiós del consum de carxofa, la qual cosa converteix aquesta hortalissa en un aliment a tenir present en les nostres taules sobretot durant els mesos d’hivern en què es converteix per mèrits propis en l’hortalissa reina gràcies a les mil fulles que conformen la seva flor.

Precisament ens trobam en plena temporada de carxofa, ja que es tracta d’un vegetal que es consumeix quan arriba el fred: no debades és coneguda com “la flor de l’hivern”. Més concretament la seva època de collita es situa en els mesos de tardor, hivern i fins ben entrada la primavera. Aquest és el moment de l’any en què les parades de botigues i mercats apareixen plens de formoses carxofes que fan les delícies dels amants de tan peculiar hortalissa.