La cuina mallorquina, l’ànima de la casa
La cuina tradicional mallorquina entesa com a espai de vida -no només gastronòmica sinó també cultural- és l’objecte d’estudi del darrer llibre de l’erudit Tomàs Vibot que en aquesta ocasió recorre a l’estudi de la peça més emblemàtica de la casa mallorquina.
Tomàs Vibot Railakari -1973- és, sens dubte, un dels millors coneixedors de la cultura local; una cultura que des de fa anys està essent disseccionada i estudiada des de tots els vessants i que compta amb Vibot en el seu millor divulgador. En aquesta ocasió es tracta del volum titulat “La cuina tradicional mallorquina: l’ànima de la llar”; un estudi que fa un repàs a l’evolució d’aquesta estança al llarg dels segles i a la immensa varietat d’atuells que la poblen; sense deixar de banda la seva petjada en la cultura popular tant pel que fa a la seva presència en les “rondalles” com en una gran profusió de dites i frases fetes.
El volum s’inicia amb un pròleg de Juan Antonio Fernández Vila -professor de cuina a l’Institut Guillem Colom Casanovas de Sóller- on destaca la vitalitat de la cuina com espai de vida “lloc d’estada principal de tota la família”. Fernández Vila pretén posar en valor “la cuina com a estança, el seu contingut com a part de la vida dels seus moradors, de conservar unes eines, una forma de treballar i viure”.
Per la seva banda, Vibot comença el seu periple al voltant de la cuina tradicional mallorquina cercant les seves arrels i constatant que sovint la casa tradicional s’ha desenvolupat al voltant de la cuina. Una cuina que en molts de casos ha actuat com epicentre de la llar: una cuina on no només s’hi ha cuinat sinó que s’hi ha viscut -en majuscules-, ja que ha estat centre de reunió i lloc on s’ha expandit el saber popular de la nostra gent.
Cal afegir que aquest espai, gairebé sagrat, és on s’ha guardat el foc, s’ha cuinat, s’ha encalentit la gent i on s’ha transmès bona part de la saviesa durant segles i segles, gairebé fins a l’arribada del “boom” turístic en ple segle XX. Un moviment que desplaçà lenta però inexorablement la població des de la cuina fins a altres dependències de la casa -saleta i dormitoris- duent a terme alhora un procés anihilador de la consciència de pertinença, de bona part de la població local, vers un model de vida ja pràcticament inexistent.
Vibot realitza igualment una detallada odissea pels diversos models de cuina que permeteren amb el pas dels anys arribar a la cuina tradicional mallorquina. una cuina que aconseguí sobreviure a certs indrets de l’illa fins ben entrat el segle XX. Així de les primitives cuines romanes -petites i poc ventilades- es passà a les cuines d’ascendència nord-africanes -amb accés directe al pati i situades a l’esquerra de l’entrada- unes cuines que varen perdurar fins a l’època medieval. Seguint l’evolució de la cuina tradicional, cal observar que l’evolució del casal medieval al casal modern propicià que la cuina canviàs d’ubicació i que a partir d’aquesta època la cuina es trobàs gairebé sempre al segon aiguavés, gairebé sempre a la dreta; una cuina que comptava amb una obertura o finestró per tal de controlar des de la llar el portal forà. A partir del segle XVII -i sobretot al XVIII- les cases benestants augmentaren volums i milloraren les dependències; la qual cosa afectà a les cuines. Hi va haver cases que en ocasions comptaren amb dues o, fins i tot, tres cuines: la dels senyors, la dels amos i la dels criats. En aquesta època també es comencen a complementar les cuines amb dependències complementàries com rebosts o saleres, així com es realitzen millores en l’utillatge gràcies a productes com l’aram i les vaixelles de ceràmica. Però el gran canvi es produí amb l’avenç de la societat burgesa i l’aparició a principis de segle XX de les cuines econòmiques i la instal.lació de xarxes d’aigua potable que transfomaren les piques i decantaran, sobretot, els gerrers.
Curiós resulta l’estudi dels tipus de cuina a partir de la ubicació de la xemeneia: amb xemeneia independent quan ocupava tota una habitació, amb independència de la cuina-; amb xemeneia a la cantonada dins la cuina; de cap a cap de paret i quan ocupava tota la fondària de l’aiguavés.
Ara, on Vibot brilla amb especial interès és en el recorregut minuciós que fa de cada un dels racons i atuells de la cuina tradicional mallorquina: un recorregut que descobreix tots i cadascun dels tresors de la cuina tradicional d’una manera detallada i on una mar de paraules ens evoca un món -per a molts conegut però en seriós risc de desaparèixer-. Un món on paraules com cossi, escalfapanxes, pinte, cullerer, ventador o xicara cobren tot el seu significat i bellesa.
El llibre finalitza amb la importància que el món de la cuina tradicional ha tengut en el folklore i en la fraseologia: una importància que remet a una riquesa lèxica -malauradament- allunyada de bona part de la població actual.
Vibot, una vegada més, demostra el seu saber fer amb un volum que sedueix a tot aquell que s’hi aproxima i que no manté a ningú indeferent després de la seva lectura: ja que fa que ens sentiguem delerosos de recuperar estris que tenìem abandonats en racons o calaixos per dotar-los del vertader protagonisme que mai haurien d’haver perdut. Per tot això, tan sols restà donar les gràcies una vegada més a Tomàs Vibot per recordar-nos que un poble que ret homenatge al seu llegat passat té assegurada la seva perdurabilitat en un futur -no sempre engrescador-. Gràcies Tomàs Vibot!