La pedra que marca el camí: la pedra en sec

Per als aficionats al senderisme, la Serra de Tramuntana és un paradís inesgotable de rutes, paisatges i belles vistes. Però sens dubte, una de les caminades que reflecteixen millor la cultura i el tarannà mallorquí és la ruta de pedra en sec (també coneguda com a GR 221) que mostra al visitant la història manco recent de la nostra illa, quan els camps mallorquins vivien la seva màxima època d’esplendor i els marges traçaven camins i delimitaven finques amb parets fetes de pedra a l’estil tradicional.

Alhora, és també una part de la història recent, ja que fa anys el Consell de Mallorca dins el programa “Camina per Mallorca”, va crear una ruta d’aproximadament 283 kilòmetres que uneix el Port d’Andratx amb Pollença i que s’estructura en vuit etapes i deu variants, que travessen la Serra de Tramuntada d’oest a est i que passa pels municipis de Calvià, Estellencs, Banyalbufar, Esporles, Valldemossa, Deià, Sóller, Escorca, Fornalutx, Bunyola, Puigpunyent, Alaró i Mancor de la Vall. Alguns d’ells són avui encara un projecte, ja que les propietats no han cedit els terrenys

I és que el trajecte es pot fer complet o només cobrir-ne algunes etapes, el que fa possible que cadascú pugui adaptar al seu gust l’itinerari que vol fer, depenent del temps que disposi, dels objectius que persegueixi o de la seva forma física.

Així doncs, el visitant té aquestes vuit etapes on elegir: del Port d’Andratx a la Trapa, de la Trapa a Estellencs, d’Estellencs a Esporles, d’Esporles a Can Boi, de Can Boi a Muleta, de Muleta a Tossals Verds, de Tossals Verds a Son Amer i de Son Amer a Pollença.

En aquest recorregut es passa per paisatges molt diferents: des de zones costaneres, passant per garrigues, boscos i màquies, dels cims més elevats de l’illa fins a pobles i llogarets sense gaires habitants; i tot amb la presència incondicional durant tot el camí de parets, marges i d’altres construccions fetes de pedra en sec. Als trams oberts de la ruta hi ha panells amb mapes i un seguit d’informacions útils per al visitant, que pot trobar tant al principi de cada ruta com a punts intermedis. A més, sovint es troben rètols de direcció que marquen el temps estimat (i prou fiable) que es necessita per fer una determinada ruta. Això permet al senderista organitzar-se millor i no endinsar-se en camins massa llargs quan el temps, la meteorologia o el cansament físic ho desaconsellin. La senyalització encara està molt lluny d’arribar a un nivell  òptim.

Un altre avantatge de la ruta de pedra en sec és que es pot fer durant tot l’any, ja que cada estació ofereix al senderista un paisatge ben diferent de la Serra de Tramuntana i dels diferents municipis que es troben en el camí. Si més no és aconsellable consultar la ruta elegida abans de començar l’excursió, ja que algunes són més complicades que altres: hi ha zones amb molt pot relleu, però la ruta també passa pels cims més alts de l’illa, alguns dels quals tenen més de 1.000 metres d’altitud.

Camins i refugis.

Un dels atractius de la ruta és que s’ha aprofitat l’antiga xarxa de camins de la Serra de Tramuntana, el que suposa no només un plaer per als senderistes, sinó que contribueix a donar nous usos i mantenir un patrimoni que, amb la degradació i decadència del món rural, s’estava fent malbé i fins i tot s’estava perdent.

I no només s’han aprofitat els antics camins sinó que també s’han rehabilitat antigues cases que responen a l’arquitectura tradicional de la Serra i que ara s’han transformat en refugis que ofereixen allotjament i manutenció als senderistes. Per si no n’hi hagués prou, bona part d’ells estan situats en indrets que es poden considerar miradors naturals, a més de ser punts patrimonials de referència en l’àmbit etnològic, artístic, històric, naturalístic i cultural.

Des dels refugis també es poden iniciar diverses excursions a llocs propers i independents de la ruta principal. Actualment, ja hi ha cinc refugis en funcionament: el dels Tossals Verds, el de Muleta, el de Can Boi, el de Son Amer i el del Pont Romà a Pollença. A més també s’està fent feina per rehabilitar i posar en funcionament els refugis de l’Hostatgeria del Castell d’Alaró i el de la Trapa. Això sí sempre que el senderista tingui previst allotjar-se a un d’ells és aconsellable que faci una reserva prèvia, ja que la seva capacitat és limitada per tal de protegir els recursos naturals del lloc, així com per oferir una certa qualitat en el servei i sempre evitar-ne la massificació, en benefici del seu encant. L’èxit d’aquests refugis ha estat rotund. Aquest estiu, per exemple, el nombre de visitants ha augmentat en un 20%, gràcies sobretot als estrangers i peninsulars.

De pedra.

Tota aquesta ruta no seria possible ni seria tan especial sense, precisament, aquell element que li dona nom: la pedra en sec. Es tenen referències d’aquest tipus de construcció a camins de la nostra illa des del segle XIII, quan aquestes vies eren vitals per al transport de mercaderies i de persones entre pobles i possessions, per anar als camps de cultiu, als llocs de pastura…

I, de fet, l’expansió de la pedra en sec va ser força important (sempre amb alts i baixos) fins a principis del segle XX, quan començà un abandonament progressiu dels camps de conreu i, en conseqüència, de les construccions de pedra en sec que hi estaven estretament relacionades.

De pedra en sec en podem trobar per tot Mallorca, però sobretot la localitzem a dues zones on el seu ús és diferent a conseqüència de les diferents necessitats dels llocs. Per una banda, al Migjorn i al Llevant de l’illa, sobre paisatges planers, on se sol utilitzar per fer parets de tanca, barraques i elements de control hídric. Per altra banda, a la Serra de Tramuntana, els elements més característics són els camps de marjades, amb una important xarxa de camins empedrats (que precisament formen la ruta de pedra en sec) i elements de control hídric.

La proliferació de la pedra en sec, realment, és una conseqüència de les condicions i necessitats físiques de la mateixa illa. I és que Mallorca és rica en pedra calcària, un material de gran qualitat per dur a terme construccions complexes. A tot això se li ha d’afegir un relleu esquerp i la possibilitat de precipitacions intenses que ja antigament va obligar, sobretot als pagesos, a fer construccions resistents per evitar l’erosió i les inundacions i que, a la vegada, fessin possible el conreu de vessant.

Per altra banda, les èpoques de sequera en les quals les precipitacions són escasses, com durant l’estiu, també va obligar a crear diferents sistemes de control i emmagatzemant de l’aigua.