La petjada de Guillem Reynés Font*
Guillem Reynés Font (Palma 1877-1918) fou un arquitecte i intel·lectual mallorquí d’idees regionalistes que va participar en el I Congrés Internacional de Llengua Catalana (1906) i publicà articles d’interès artístic en diverses revistes.
Format dins l’eclecticisme arquitectònic, la seva obra s’enquadra dins el modernisme i regionalisme ja que entre els seus projectes destaquen el Rosari Monumental de Lluc, l’església nova de Biniamar i la rectoria de la parròquia de Sant Llorenç de Selva. La seva pública oposició a l’enderrocament de la porta de Santa Margalida i la seva intervenció per evitar la sortida de l’illa del que quedava de la col·lecció del cardenal Despuig feren palès el seu profund respecte pel patrimoni artístic insular.
Funcions.
Guillem Reynés Font compaginà el seu rol d’arquitecte diocesà (1910-1918) i Provincial (1911-1918) amb els encàrrecs particulars que rebia, per exemple del financer Joan March Ordinas. La seva obra s’enquadra en diferents estils, si bé destacà com a autor modernista i regionalista. La seva inesperada mort l’any 1918 l-impedí d’acabar molts dels seus projectes.
El 9 de gener de 1907 es casà a l’església de Sant Nicolau amb Aina Quintana Garau (Palma, 1881-1976). Oficià la cerimònia mossèn Antoni Maria Alcover, aleshores canonge i vicari general de Mallorca. La seva esposa era germana d’Antoni Quintana Garau (1884-1935), polític regionalista.
El matrimoni tingué quatre fills: Gaspar (1908-1983), llicenciat en dret i periodista, director de “La Almudaina” (1946-1952) i del “Diario de Mallorca” (1968-1972); Josep (1910-1993), dentista; Joana (1912-2002), que es casà amb Manuel Pomar (del negoci de pintures Pomar-Flores), i Guillem Reynés Quintana (1916-1988), empleat de banca (Crèdit Balear).
La seva obra.
Aviat Guillem Reynés va coincidir amb Antoni Gaudí i Joan Rubió a la Catedral de Palma. El 1908 tots tres passaren a treballar a Lluc, amb obres com el Rosari Monumental per una banda, projecte encarregat pel bisbe Campins (1909) en col·laboració amb l’escultor català Josep Llimona i direcció de Guillem Carbonell; i per l’altra, la decoració interior de l’església del santuari llucà (1908-1914).
L’any 1911 s’inicià en el regionalisme amb l’església nova de Biniamar i la de la Santíssima Trinitat de Palma. La primera, beneïda el 25 de setembre de 1910, inacabada, bastida per iniciativa d’Antoni Maura, d’estil romànic-gòtic, era d’una sola nau i creuer, absis pla i el campanar a la façana principal, quatre capelles laterals a cada costat, cúpula, magatzem i sagristia.
Antoni Maura i Montaner (Palma 1853 – Torrelodones, Madrid 1925), advocat i polític mallorquí va ser protagonista d’una destacada i controvertida carrera política, ja que en la primera etapa de la seva trajectòria va seguir els postulats del liberalisme dins del corrent dissident encapçalat pel seu cunyat Germán Gamazo. Identificat amb el regeneracionisme i la necessitat d’efectuar una reforma del sistema polític de la Restauració, les seves primeres intervencions públiques van tenir com a marc la dissidència liberal i la crítica de la política conservadora.
Guillem Reynés continuà la seva carrera i el dia 29 d’abril de 1912 va ser nomenat acadèmic de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Palma i, un any després, el 1913 va col·laborar una altra vegada amb Joan Rubió a la Seu (restauració de la capella de Sant Bernat, 1913-1918, d’estil neogòtic i executat per l’escultor Tomàs Vila el 1918).
També és el moment dels projectes com el Centre Social Educatiu dels Hostalets, el cinema Alexandra (Palma) i el Teatre Principal d’Inca. Inicià també diverses intervencions a l’església de la Immaculada Concepció a la barriada de Santa Catalina, obra original de Miquel Ferrà (1867) . El 1914 acabà el magatzem de Can Mir (Inca), projectà el Monestir Park (Llucmajor) i l’antiga Escola d’Agricultura (al camí Vell de Bunyola) . També guanyà el segon premi del Concurso de la Casa Española (Madrid) per la publicació d’un acurat estudi sobre el Casal Solleric.
Església de Biniamar.
El nou temple s’ubicà en un lloc cèntric de la localitat, en un solar cedit per devots propietaris contigu als carrers de Lloseta i de Sant Pau, no lluny de l’església antiga. Reynés optà per la planta basilical amb creuer i capelles laterals entre els contraforts, precedida per un atri petit i amb absis pla a la capçalera.
Amb un plantejament propi del regionalisme, l’arquitecte projecte set capelles laterals que flanquegen la nau principal, cobertes amb volta de creuaria quadrades a una alçada molt menor que la nau i que, li donen lloc a l’obertura de grans finestrals que il·luminen l’interior. Els trams de la nau principal, així com els dos braços del creuer es cobreixen amb voltes de creuaria i la intersecció de les dues naus mitjançant una volta estrellada en la seva forma més elemental.
En aquest projecte de Biniamar trobem explícitament la gran veritat del projecte viu, l’evidència de la concreció física en un moment determinat del concepte de l’arquitecte Reynés que es correspon únicament a l’exteriorització d’una església neogòtica.
Mirant aquesta bella obra, ens permet endevinar i intuir com els llenços o pells murals podrien haver ascendit a partir d’unes masses en les quals les textures de la pedra adopten un protagonisme convincent. Els coronaments dels pinacles, finestres i columnes es converteixen gràcies a la simplificació volumètrica, en una nova manera d’expressió, que ja serà una constant en molts d’altres dels seus edificis com sa Torre Cega.
La rectoria de Selva.
En la integració i diàleg de l’edifici de la rectoria de Sant Llorenç de Selva amb allò preexistent, trobam expressats els invariants de l’arquitectura regional, entesos per l’arquitecte Reynés: equilibri, proporció exquisida. Torre d’efecte ascendent i tractament de buits al seu coronament.
El silenci obstinat del mur de la façana, romput tant sols per l’elegant arc de mig punt, no fa sinó continuar el llenguatge de l’arquitectura regional allà present. El pla inclinat de les escales de l’església annexa queda trencat per les diferents marjades, que a l’efecte de ròtula, accentuen i poden l’èmfasi en el basament del mur de la façana de la rectoria, amb la qual cosa li atorguen un cert valor escènic. La temporalitat pot ser, aquí, a la rectoria de Selva, entesa com un fluir constant des de la tradició.
Com podem veure en el camp professional, tal i com afirma Miquel Seguí Anar, “Guillem Reynés tenia qualitats i capacitat de treball, però sens dubte degué disposar d’alguns col·laboradors eficaços al seu despatx particular i, també, a les dependències de la Diputació per poder dur a terme el seu ampli treball”.
En aquest pla de millora d’amplicació de temples religiosos s’ha de contextualitzar la reforma de l’antiga església del Monestir de Santa Maria de la Real, intervenció encaminada a modificar la disposició monàstica per a adaptar-la a un culte més obert i majoritari.
Finalment, no obstat això, els projectes més rellevants són la restauració litúrgica de la Catedral de Mallorca, i en un segon nivell, les obres al Santuari de Nostra Senyora de Lluc, en què Guillem Reynés va tenir un major protagonisme.
*Arran de la publicació d’aquest article on es parla de la gran petjada que va deixar l’arquitecte Guillem Reynés Font, hem sabut que el seu net i també arquitecte, Guillermo Reynés, va publicar una tesi doctoral que meresqué la qualificació d’Excel·lent Cum Laude per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Catalunya, referent a l’obra tècnica i creadora del seu avi. Enhorabona!