Pel camí de Cavalls a Menorca; de Sa Mesquida a Es Grau

Menorca va viure a finals dels anys vuitanta del segle XX una intensa campanya que va aconseguir el suport popular per a la recuperació del Camí de Cavalls. Es tractava de l’antiga ruta que, vorejant completament l’illa de Menorca, facilitava la defensa dels seus pobladors i el control del territori. Encara que alguns trams podien tenir el seu origen en el segle XIV, la major part s’atribueixen a les diferents potències que, al llarg del segle XVIII, es disputaren despietadament la seva possessió; Anglaterra, França i, finalment, Espanya.

Avui en dia el GR223 és un esplèndid exemple de senderisme que ofereix als seus visitants una imatge de la realitat històrica i cultural del poble de Menorca.

Us proposem avui, per tant, un recorregut senzill per la part nord-est de la balear menor que combina l’atractiu de les cales amagades, els paisatges d’interior, les platges d’arenes fines i la poderosa imatge de S’Albufera i els aiguamolls del Grau.

L’itinerari el començarem a la Platja de Sa Mesquida i finalitzarà al llogaret d’Es Grau. El terreny és un pujar i baixar constant sense assolir més enllà de seixanta metres d’altura com a molt. Es pot considerar pla en tota l’extensió. Els punts més alts seran els promontoris i puntes que separen unes cales de les següents. Tot l’itinerari està perfectament marcat, amb indicacions en tot el terreny. Recomanen disposar d’un mapa per millorar l’experiència i calcular distancies i temps. No hi ha punts de proveïment d’aigua potable. És altament recomanable portar binocles, prismàtics i càmera fotogràfica per captar les evolucions de la vida animal, especialment els aucells. Recordeu anar amb atenció, alerteu amb els menuts i majors, mesureu les vostres forces i, repetim, consulteu la previsió meteorològica. Recordeu que estareu dins un parc natural i heu de seguir les seves regulacions.

Sa Mesquida

Aquesta petita població del municipi de Maó disposa d’una platja molt visitada pels habitants de la ciutat. Entre el morro del Pa Gros al nord i la torre de defensa al sud s’obre una cala oberta a Llevant de fina arena. Edificada sobre un roquissar, que separa s’Arenal Gran de sa Raconada, la torre s’alça devers 15 metres sobre el nivell de la mar. De planta circular i forma troncocònica, conserva la data de 1799 a la seva clau de volta.

En direcció nord seguim les indicacions fins a abandonar l’asfalt i iniciar una contundent pujada per un ample camí perfectament fitat amb les característiques indicacions del recorregut. Aquestes consisteixen en petites postes de fusta amb un número que els identifica de forma unívoca (molt útil per cas d’emergència) i dos catadiòptrics a banda i banda per millorar la visibilitat amb poca llum. Estan situats cada 50 o 100 metres i seran companys de viatge per tot el recorregut, complementat amb algunes indicacions addicionals a punts determinats.

Macar de Binillauti

Des de la Raconada de Cala Mesquida anem enllaçant pujades i baixes al costat de la mar. El terreny està puntejat per vegetació castigada per la Tramuntana, adoptant formes arrodonides i aferrades a terra per aconseguir sobreviure. En un moment començarem a baixar cap al Macar de Binillauti. Macar és una antiga expressió que denota un lloc abundant en macs o còdols, les pedres arrodonides per l’acció de la mar. La finca de què pren el nom és una alqueria maonesa coneguda per la cria de cavalls menorquins. En la baixada podrem destriar a la mar els illots de Ses Piquetes, territori de descans per les aus. L’ampla platja té una construcció en el seu extrem que hem de superar per darrere per tornar a pujar per damunt les terres de Sa Punta des Frare mentre per la dreta la mar s’estira cap al Golf de Lleó i per la banda de terra les blanques cases de Sa Cudia Vella i la torre del Monte Toro destaquen en l’horitzó.

Caleta de Binillauti

Després d’una bona estona de trescar per la terra vermella enmig dels socarrells començarem el descens cap a la Caleta de Binillauti. En la zona hi ha una zona d’aiguamolls que recullen les aigües vingudes de l’interior. Just al davant de la modesta construcció pintada de blanc amb detalls blau cel, hem de girar cap a l’esquerra i començar a internar-nos cap a l’interior en direcció cap a Ponent.

Sa Cudia Vella

El camí s’obre en el dur terreny i va guanyant alçada de forma constant i contundent enmig de la garriga i els matolls. En arribar a una pista ja veurem properes les grans cases de Sa Cudia Vella situades al ben damunt d’un petit tossal. El topònim deriva d’una paraula de l’àrab que denota una prominència del terreny. És a dir, significa lloma, pujol o turó. No pot ser més encertada.

Una mica en perspectiva, les blanques parets del Santuari de Santa Maria del Toro, a on es conserva la imatge de la Mare de Déu, patrona de Menorca destaquen sobre el verd dels camps. Deixant les cases a mà esquerra anem voltant en direcció nord fins a creuar una ampla pista. Si la seguíssim en direcció a la dreta ens portaria a Sa Rinconada i al Caló de Ses Mandries, dos bonics llocs a on prendre un bany. Ara el camí s’inclina suaument i ens facilita el nostre trànsit. Superem un portell i en situarem en un terreny ondulat, amb alguns arbres aïllats i separacions formades per bancals de mates i petites alzines. Un gir brusc cap a la dreta ens permet trescat pel fons d’una petita vall. Un portell ens fa desembocar en la carretera MA-5 Maó – Es Grau. Ara arribem instants complicats. Hem de caminar en direcció cap Es Grau pel costat esquerre de la carretera. Veurem les cases de Sa Bassa i els conreus de S’Hort de S’Albufera regats per les aigües del Torrent Petit de Na Bona. L’asfalt ens castigarà per uns 700 metres.

S’Albufera des Grau

A poc a poc s’aniran aclarint els paisatges per oferir-nos les primeres vistes de les làmines d’aigua i aiguamolls. Un petit camí ens permetrà endinsar-nos en el Parc passant per damunt d’un petit pont pintat de blanc amb un conjunt de cases al sud. Uns indicadors ens portaran a un primer mirador a tocar de l’aigua i un camí empinat ens deixarà a una atalaia natural que ens oferirà una visió pràcticament integral del conjunt. Uns plafons ceràmics ens informaran de les aus que podem veure. Uns petits camins ens atracaran a la bellesa natural i paisatgística d’aquesta meravella.

L’espai que constitueix l’albufera des Grau és d’una gran riquesa mediambiental, ja que al seu terreny s’hi concentren una gran varietat de biòtops. A les zones humides de l’albufera abunden les plantes submergides a l’aigua, entre les quals destaquen el càrritx i els joncs. Als torrents que aboquen l’aigua a la llacuna hi ha boves i oms. Durant tot l’any habiten l’ànec, coll-verd, la fotja i el cabussó petit; mentre que altres, de l’ànec xiulador, el boix i el corb marí gros.

Les seves més de setanta hectàrees s’integren el conjunt del Parc Natural de S’Albufera des Grau.

Es Grau

Desfarem camí i en la carretera ja veurem les primeres cases d’Es Grau. La història d’aquesta petita població sempre ha estat vinculada al món de la pesca. Avui els aficionats a aquesta activitat fan servir aquest bell indret com a punt de partida per les seves sortides a la cerca de bones captures. La seva petita badia ofereix un fondeig excel·lent protegit per l’illa den Colom de pràcticament totes les escomeses de la mar. És un lloc magnífic per finalitzar la nostra trescada d’avui i, si el temps ens acompanya, banyar-nos en la Platja des Grau a la sortida de la Gola, que comunica S’Albufera amb la mar.

I en una propera proposta, anirem de Es Grau fins al Cap de Favàritx!

Temps aproximat entre 3 hores i mitja i 4 hores

Referències

Mapes i Toponímia Mascaro-Pasarius

Diccionari Alcover-Moll

Mapa Alpina Camí de Cavall GR223

Wikipedia en català

El duc de Maó, un francès combatent els anglesos sota bandera d’un rei espanyol!

Al punt de l’inici del nostre recorregut, la platja de sa Mesquida, van desembarcar les tropes francoespanyoles del duc de Crillon, per conquerir l’illa als anglesos l’any 1781. Quan un any més tard es va aconseguir la conquesta el rei d’aleshores, Carles III, va crear el títol nobiliari del ducat de Maó per agrair els serveis del militar francès Louis Berton des Balbes, duc de Crillon a França.

La història d’aquest personatge exemplifica en la seva vida el devanir del segle XVIII i més concretament els enfrontaments per dilucidar l’hegemonia entre les diferents potències.

Louis Berton des Balbes va obtenir el grau de Mariscal de França, però es va posar al servei del rei Carles III d’Espanya, encarregant-se de la recuperació de l’illa de Menorca, en aquell temps en poder dels anglesos. Com a tinent general, dirigí els 12.000 homes de l’expedició francoespanyola que el 19 d’agost de 1781 desembarcà a Menorca, fent fora als anglesos del general James Murray. Els britànics es refugiaren en el Castell de Sant Felip, que l’any següent va patir un llarg setge que suposa la caiguda de la ciutat de Maó. Aquest mateix any de 1782, i en record de la victòria sobre els anglesos que van capitular lliurant l’illa de Menorca i la seva capital Maó, el rei Carles III, l’afavorí amb el títol de duc de Maó. A partir d’aquest moment es va fer anomenar “duc de Maó-Crillon”, fent referència als dos títols (espanyol i francès) que posseïa. En l’àmbit personal es casà amb una espanyola d’origen peruà, Anastàsia Espinosa, de qui va tenir dos fills: Louis-Antonie i Virgínia poc després d’entrar al servei de la corona espanyola. Al servei del rei Carles III d’Espanya, el 1776 se li atorgaren terres a Puerto Rico. El 1780 rebé la Gran Creu de l’Ordre de Carles III. El 1782 dirigí el fracassat setge de Gibraltar. Des de 1785 fins a la seva mort el 1796 fou capità general de València i Múrcia. Rebé el títol de Gran d’Espanya en 1790.

Formació militar francesa, terres i vinculació amb l’Amèrica colonial espanyola, oponent ferotge dels anglesos. Així eren les gents que feren història al segle XVIII.