Som en temps “d’arribades”

El dia de la festivitat del 12 d’octubre sol ser l’escollit tradicionalment per donar el tret de sortida a la temporada de caça menor a la nostra comunitat, una afició que és seguida per infinitat de caçadors que troben en aquesta modalitat de caça una vivència ancestral que els permet gaudir del temps d’esbarjo durant la tardor i bona part de l’hivern. D’entre les espècies de caça menor de les Illes Balears el tord ocupa el lloc preeminent, ja que és el trofeu més preuat per al caçador d’aquesta modalitat, que espera amb delit l’època en què s’aixecarà la veda d’aquesta espècie per poder dedicar-se en cos i ànima a la consecució d’aquesta peça.

Ja sigui amb filats o al vol, la caça del tord és la que compta amb més seguidors a la nostra comunitat, seguidors que es compten per milers i que es troben organitzats a través d’associacions i vedats de caça; la qual cosa els permet una millor organització de cara a aquesta afició i un millor seguiment de les normes i obligacions que aquest tipus de caça requereix.

L’inici de la tardor coincideix amb l’arribada dels tords a la nostra comunitat; un fet que es produeix degut als fluxos migratoris que aquesta espècie realitza des del nord d’Europa cap a zones més calorosos al vessant sud de la Mediterrània.

Aquestes arribades -així es coneix entre el món dels caçadors aquest fenomen- solen produir-se a partir de la segona quinzena del mes de setembre i es poden allargar fins ben entrat el mes de desembre, produint-se el retorn de la migració cap al nord del continent entre els mesos de febrer i març. Tot i això, se sol tenir per cert que els tords que arriben en aquesta etapa solen arribar magres a causa de l’esforç realitzat i convé deixar-los alguns dies de repòs perquè es vagin aclimatant i agafant forces i pes, talment com diu aquesta glosa tradicional: “Tord d’octubre, magre i nou; no fa tallada ni brou”.

Una de les particularitats del curs migratori del tord es troba en què és un animal que sol viatjar principalment de nit per evitar els raigs de sol  en una acció de vol forta i directa; en aquest sentit, s’entén que l’alba sigui un dels moments del dia preferits pels caçadors per posar setge a aquests petits ocells migratoris.

Malgrat tot, tres són els moments clau al voltants dels quals s’estructura una jornada de caça: l’alba, el gran dia -des de les set fins a migdia- i la colgada -des de les quinze hores fins a l’entrada de la fosca-.

El tord comú (Turdus philomelos) és un membre de la família dels passeriformes que es caracteritza per un flux migratori que el du a oscil·lar entre el nord d’Europa, lloc on habita durant l’estiu, i el sud d’Europa, el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, llocs on cerca recer durant l’hivern.

El tord és un animal que sol volar durant les migracions en esbarts dispersos que creuen la mar en un front ampli en lloc de concentrar-se en passos curts com solen fer les grans aus planejadores. Durant aquest llarg viatge solen emetre sons amb freqüència per mantenir el contacte entre ells.

Tot i la forta demanda com a objectiu caçable, el tord solen mantenir una població estable que es situa entre els quaranta i els setanta milions d’individus distribuïts en una àrea pròxima als deu milions de quilòmetres quadrats entre Europa i Àsia. Malgrat tot, en algunes zones de la franja centreeuropea el seu nombre ha disminuït significativament sobretot a causa de modificacions en les pràctiques agrícoles.

El tord és un ocell de color marró, amb les parts inferiors més clares i pigallades amb petites taques; a la part interna de les ales hi ressalta una franja ataronjada.  De dimensions mitjanceres, la seva alçada es situa entre els 20 i els 23 centímetres de llargada, mentre que el seu pes oscil·la entre els 50 i els 110 grams

Hi ha vàries espècies de tord que solen visitar la nostra comunitat, a més del tord comú: el tord grívia (Turdus viscivorus), que és el de major mida tant a les Illes Balears com a la resta d’Europa i que compta amb un plomatge més clar;  el tord cellard  (Turdus iliacus), el tord de més petites dimensions dels que ens visiten i presenten el cap, l’esquena i la coa d’un color marró vermellós; igualment destaca per una cella blanca sobre cada ull, d’on li ve el nom de cellard;  i el tord burell o reial (Turdus pilaris), que  és el més rar a la nostra comunitat i destaca per una coloració blavosa del cap i l’esquena en contrast amb la pitrera blanca.

La temporada de caça menor a les Illes Balears s’obrirà el proper 12 d’octubre i té previst concloure el 8 de febrer, una temporada que es presenta amb unes perspectives interessants i que mourà 17.000 caçadors distribuïts en més de 1.500 vedats.

Els dies que es pot caçar el tord dependrà de l’art que s’empri: si es tracta de caçar amb escopeta es podrà caçar del 12 d’octubre al 8 de febrer, el dijous i el dissabte; mentre que si es volen caçar tords amb filats el període va de dia 12 d’octubre al 8 de febrer, permetent caçar el dilluns, dimecres, divendres, dissabte, diumenge i festius nacionals i autonòmics.

Pel que fa referència a la caça del tord amb filats tan sols és permet caçar el dilluns, dimecres, divendres, dissabte, diumenge i festius. Segons ha indicat el Consell de Mallorca, el nombre de captures màxim permès és -per caçador i dia, en qualsevol de les modalitats- de devuit tords als vedats i de vuit exemplars als terrenys lliures.

La caça del tord compta a la nostra comunitat amb un alt seguiment i és una de les més antigues que es coneix -de fet hi ha indicis que ja es caçava fa 12.000 anys-, comptant amb múltiples arts a més de la d’escopeta i filats. Aquestes altres tècniques fins fa alguns decennis encara en vigor, estan prohibides avui en dia pel patiment excessiu que provocava als animals. Aquestes arts eren la caça amb visc, amb lloses i amb garbellets. Aquestes arts serviren per a la caça dels animals vius i es solia donar molt al llarg del segle XIX i principis del XX, ja que era usual comptar amb tords com animals domèstics segut sobretot al seu bell cant.

L’eufòria que desperta la caça del tord sol anar acompanyada d’una revalorització d’aquest ocell com a element gastronòmic, ja que són ben coneguts per qualsevol illenc els plats que es poden elaborar a base de tord, essent-ne el més emblemàtics els tords amb col.

És així com el tord s’ha convertit en tota una delicatessen -rural, això sí- i ha passat a formar part del nostre bagatge cultural i d’un indiscutible llegat gastronòmic de l’hivern illenc. Llegat que ens arriba des d’altres punts, ja que el tord és un dels animals que ja formava part de la dieta prehistòrica i que curiosament ja apareix a “L’Odissea” d’Homer.

El tord és, per tant, tot un referent de la caça menor balear i de la gastronomia hivernenca balear; lloc que s’ha guanyat a pols ja que durant decennis ha constituït una part important de la dieta de la nostra comunitat. Per tant, el tord, és -i sobretot ha estat- un símbol indispensable de l’hivern balear que ens remet a una època més primària de la nostra societat, i a una cultura molt lligada a la terra i a la seva estacionalitat.