El sistema hidràulic a Mallorca

L’illa de Mallorca i, per extensió, les Illes Balears, s’han preocupat sempre per tenir un bon sistema amb el qual recollir el tan preuat bé que és l’aigua. L’any 2012 va començar essent un any sec i gràcies a les últimes nevades el gorgs i els aqüífers s’han omplert generant una quantitat d’aigua que, de moment, permet passar la resta de l’estiu sense massa preocupacions.

Aquest tema, per tant, sempre ha donat molta imaginació i moltes obres magnífiques per tal que els illencs guardassin l’aigua. Ja des de l’època prehistòrica, els talaiòtics varen haver de buscar nous mecanismes per proveir-se d’aigua i saber-la aprofitar al màxim i guardar-la sobretot en èpoques de sequera o durant les estacions no plujoses. Les solucions les trobaren en les construccions de diferents sistemes d’emmagatzematge d’aigua, com podien ser les basses construïdes de manera artificial. Aquestes s’assemblaven a les que ja hi havia naturals, però els homes hi afegiren un petit mur per protegir-les dels animals. Són un tipus d’emmagatzematge que es troba  a la zona sud de l’illa de Mallorca. Una altra construcció foren els cisternots, utilitzats sobretot per acumular l’aigua de pluja i que s’assemblen als cocons; per tant, podríem parlar de cisternes primitives. Finalment, aprengueren a excavar pous a la roca.

Segurament ha estat a la Serra de Tramuntana, per la seva geologia i orografia, on més s’ha desenvolupat la captació, l’ús i la gestió de l’aigua. Així, l’home ha arribat a conduir i controlar les nombroses fonts de la Serra. A totes les localitats de muntanya, des de Pollença a Andratx, trobam fonts, marges, síquies, cisternes, safareigs i tot tipus d’elements relacionats amb l’aigua i la seva gestió.

Quan fem referència a sistemes hidràulics hem de parlar dels elements que han fet possible l’aprofitament del líquid. Per tant, hem de tenir present el sistema de captació, la manera de transportar-la i la seva distribució, els sistemes d’emmagatzematge i, finalment, altres usos pel que ha estat aprofitada, com és el cas de la transformació en energia.

Quan parlam del sistema de captació feim referència a recloses, preses, mines, etcètera. Els sistemes de transport els trobem amb les síquies, els canals, les fibles… Per emmagatzemar-la s’usen els aljubs, les cisternes, els safareigs… I quan parlam de la seva transformació en energia no podem deixar de banda els molins.

Les fonts naturals i els pous no sempre han estat suficients per cobrir les necessitats de la població, per això els pagesos varen idear diferents formes de captació i emmagatzematge d’aigua. Un cas són les fonts de mina, usades per a regar els camps que voregen una possessió, per guardar el líquid i per a la seva distribució. Per accedir a la font de mina s’ha de passar per una galeria feta de pedra en sec des de la qual raja l’aigua que surt a l’exterior a través d’un conducte. Si la font és molt grossa es poden trobar diversos pous d’oreig que servien per netejar aquestes instal·lacions.

Un altre sistema emprat per obtenir aigua era perforar els pous i protegir-los amb pedra. En trobam de molts tipus, per exemple sense coll, alguns presenten un coll de fet de pedra i d’altres, més condicionats, tenen una capelleta feta de pedra en sec. Aquesta obra d’enginyeria hidràulica, de vegades, va acompanyada per galeries o per aubellons construïts al sòl.

Pel que fa a les sínies, aquestes presenten un mecanisme molt complex per a l’obtenció de l’aigua. Podem dir, que és una de les restes de la dominació àrab més considerable. La sínia s’usava per treure l’aigua que hi havia en un pou a través de la força d’un animal. Aquesta construcció està elevada i enrevoltada de pedra i hi hem de destacar una espècies de caminet de forma circular per on trepitjava la bístia. Des de la paret que enrevoltava la sínia s’hi col·locava el jou per on s’hi passava una perxa que a un dels seus extrems s’hi enganxava la bístia. A partir de tot un engrenatge format per rodes s’aconseguia extreure l’aigua del pou que arribava a un safareig o directament al terra per regar.

Les síquies, com hem indicat, són uns canals per on circulava l’aigua i es conduïa a un contenidor final, ja sigui un safareig, una cisterna, un aljub o per regar el camp. Els constructors d’aquestes havien de tenir present l’orografia del terreny, ja que implicava adaptar el territori en pendent per on passava l’aigua. Això implicava de vegades fer traçats sinuosos i en altres ocasions traçats rectilinis en llocs plans. La tipologia més usada fou les que estaven excavades directament al terra, perquè era molt fàcil de fer i perquè era poc costosa. Si el sòl era rocós, es construïa un canal amb pedres i morter de calç. En molts lloc, la conducció d’aigua va originar un ofici curiós, el del siquier. Aquesta persona s’encarrega de conduir l’aigua i distribuir-la entre els regants. A la Vall de Sóller, per exemple, des del segle XIX, els propietaris de les fonts s’organitzaren en un Sindicats de Regs.

El safareig és una de les construccions que ens deixaren els àrabs i que encara els trobam en ús. Es tracta d’un dipòsit d’aigua descobert, que serveix per emmagatzemar l’aigua que ve directament d’una font o d’un torrent. Els aljubs i les cisternes servien i serveixen per emmagatzemar l’aigua de la pluja i conservar-la per a les èpoques de sequera o per a l’estiu. Els aljubs són uns dipòsits d’aigua generalment de forma quadrada i molt amples -ja que tenen poca fondària- excavats al sòl i que per dins estan recoberts de pedra o marès. La coberta és amb volta. Aquesta aigua arribava a aquests contenidors mitjançant uns canals en forma de solcs que conduïen el líquid fins a l’aljub. Aquesta aigua es feia servir per regar o per donar als animals a través d’una pica feta al costat de l’aljub. Ben al contrari, l’aigua de la cisterna és per a consum humà i s’omple de l’aigua de la pluja recollida a les teulades. Aquesta construcció està completament soterrada i l’aigua s’extreu pel coll. Una altra variant és el pou, el qual replega l’aigua que hi ha al subsòl. Antigament aquests es cavaven a mà i després es paredava de pedra o marès.

Una altra tipologia d’enginyeria hidràulica és el molí. Generalment, les possessions mallorquines comptaven amb un per moldre el gra i fer farina, però també per treure aigua. El molí d’aigua era el més utilitzat a la zona Nord de l’illa de Mallorca, perquè és una zona rica amb aigua l’aprofitaven com a força per a moldre el gra. Els àrabs els anomenaven Reha i es varen utilitzar fins al segle passat. La mola del molí es movia degut a la força en què es precipitava l’aigua damunt el rodet i així es feia rodar tota l’estructura. Encara avui es poden veure algunes restes d’aquests per la Serra de Tramuntana.

Un altre exemple de molí era el d’aigua. D’aquest s’ha de destacar que no és la força de l’aigua la que s’utilitza, sinó la del vent, però per treure aigua. Podríem dir que foren els substituts de les sínies, per tant, tendrien la mateixa funció que aquestes. Formen part del paisatge rural de Mallorca.

Els vertaders entesos en l’art de conduir i arreplegar aigua foren els musulmans. A la Serra de Tramuntana es troben múltiples restes de l’herència àrab. Aquests, crearen els aljubs, les síquies, sínies i altres construccions per emmagatzemar l’aigua. A partir del segle X, diferents grups s’establiren en diferents explotacions agràries la qual cosa va comportar la construcció d’un bon sistema hidràulic per mantenir el camp. Aquestes construccions han arribat fins avui i moltes d’elles han estat utilitzades fins fa poc pels pagesos. Malgrat aquest esforç, el procés d’urbanització i l’abandonament del camp han provocat i provoquen la desaparició d’aquestes obres tradicionals.