La bova, fresc i humil seient tradicional
D’entre els molts d’oficis tradicionals que encara fan front a les modes que la modernitat està estenent arreu de la nostra comunitat, n’hi ha un que es resisteix a desaparèixer, si bé és veritat que cada vegada en queden menys. Aquest és l’ofici de cordador de cadires, un ofici que requereix temps i manya per manejar els diferents elements amb què es corden aquests seients -ja sigui corda, bova, garballó o pita- i que permet conservar un tipus de mobiliari tradicional molt allunyat del que ens solen oferir les grans empreses del moble que avui en dia monopolitzen gairebé totalment aquest sector.
D’entre aquests elements, avui destacarem la presència de la bova, una planta que sol créixer silvestre en molts d’aiguamolls de la nostra comunitat i que fa possible que encara continuï viva aquest ancestral costum de cordar cadires amb aquest material.
La bova -també anomenada boga en alguns indrets- és un conjunt de plantes herbàcies classificades en la família de les tifàcies; a la nostra comunitat hi són presents dues espècies la bova de fulla ampla (Tipha latifolia) i la bova de fulla estreta (Tipha angustifolia).
Ambdues espècies són plantes aquàtiques originàries de l’hemisferi nord; tot i que la bova de fulla ampla es sol trobar en totes les regions temperades d’aquest hemisferi mentre que la bova de fulla estreta s’estén menys cap al nord perquè és una planta que suporta pitjor el fred.
La bova de fulla ampla és un herbei de grans dimensions -pot superar els dos metres d’alçada- que arrela dins l’aigua i que trobarem normalment a la riba dels cursos calmats d’aigua i en estanys o safareigs on es pugui desenvolupar sense problemes. És per aquest motiu que aquest tipus de bova sol ser l’escollit per guarnir els estanys artificials que sovint es troben en jardins ja que sol créixer en abundància; tant és així que si no se la controla pot arribar a ser una planta invasora.
Aquesta espècie de bova treu unes fulles basals en forma de cinta llarga que, un cop assecades, seran emprades per cordar cadires i altres mobles. Superen fàcilment els dos metres de llargada i poden arribar als dos centímetres d’amplada i solen ser d’un color verd blavós. Les tiges que consten d’una part subterrània -o rizoma- creixen horitzontalment i produeixen arrels i tiges aèries que estan coronades per una inflorescència que consta de dues parts: la inferior -de forma cilíndrica- que conté les flors femenines i, una mica més amunt, la part superior més estreta i clara on s’hi localitzen les flors masculines. Per la seva banda, el seu fruit és cilíndric i de color marró, presentant la particularitat que quan s’asseca es trenca i es desfà. La bova es reprodueix pels rebrots que surten de la tija subterrània i forma part de la denominada comunitat de ribera; sol florir a partit de la primavera i allarga aquesta etapa fins ben entrat l’estiu.
La bova sol créixer formant comunitats denses que sovint formen autèntiques barreres infranquejables on habiten nombroses espècies d’aus i amfibis, essent una de les plantes típiques d’aiguamolls i albuferes. Aquestes colònies s’anomenen bogueres i solen constituir sovint un pas important en la dessecació de llacunes i pantans ja que formen una capa de dens teixit orgànic sobre el qual es disposa la terra. Tot i això, les bogueres presenten la particularitat de gaudir de capacitat autodespol.lucionant, ja que ajuden a depurar l’aigua on es troben pel fet de viure en aigües eutròfiques -és a dir riques en nutrients-.
La resistència que presenta per viure en indrets amb poc oxigen ha fet que hagi estat introduïda en llocs amb alts graus de contaminació i que se n’hagin obtingut resultats sorprenents de cara a la recuperació d’aquestes zones contaminades.
Des de fa segles s’ha emprat la bova -prèviament tractada- per a la confecció de seients de cadires i altres tipus de mobiliari tradicional; essent actualment un dels materials a reivindicar pels artesans que es dediquen a aquest ofici en recuperació.
Esperança Jaume, artesana sollerica, ens comentava fa un temps la dificultat de cordar amb bova ja que s’ha de fer feina emprant tres caps i s’ha de cordar la corda a mesura que es treballa. A més quan es treballa amb bova aquest material s’ha d’humitejar una mica per evitar que es rompi quan se’l manipula. Segons Jaume “la bova és un material molt agraït, però delicat i cal vigilar en les cases on hi ha cans i moixos ja que a aquests animals els agrada molt esmolar-se les ungles en la bova, fent malbé els seients”.
A la nostra comunitat, la bova es sol conrear en zones humides, com la de Muro, on es recol.lecta durant l’estiu; un cop segada se l’ha de deixar assecar perquè perdi el color verd que la caracteritza sense que li peguin ni serenes ni humitat i també per tal d’evitar que hi apareguin taques negres que la farien malbé. A l’hora de segar-la, cal vigilar de no arrabassar les arrels perquè així la planta es pugui regenerar durant el següent període de creixement.
Com sol ser habitual, la farmacopea popular ha trobat utilitat a la bova i en destaca especialment la seva capacitat vulnerària, és a dir, en un ús extern és apropiada per al tractament de problemes a la pell -ferides, cremades, cops, talls superficials…-; per a tal efecte cal capolar els rizomes frescos i aplicar la pasta sobre la zona afectada.
També se la solia emprar en cas de diarrees en un ús intern, ja que posseeix qualitats astringents; en aquest cas es solien bullir cinc cullerades de rizoma sec per litre d’aigua, i se n’han de prendre un parell de tassons al dia.
Una vegada més, la bova ens posa de relleu la capacitat que té la natura a l’hora d’ajudar l’home: ja sigui a través de beuratges gairebé miraculosos o utilitzant-la per fer-nos la vida més còmoda i senzilla. Malgrat l’època de globalització en què vivim, convé no oblidar aquests savis missatges que ens han pervingut a través de generacions i que convé no deixar caure ne l’oblit.