Gínjols, per acabar l’estiu
El gínjol és un d’aquells fruits que tot i ser prou conegut per la majoria dels habitants de la nostra comunitat -sobretot pel seu caràcter de fruita tradicional, ja que no comercial- roman gairebé inexistent a les prestatgeries de botigues i grans superfícies, havent-lo d’ubicar majoritàriament a les parades dels mercats i als rebosts de les llars de la part forana.
El ginjoler (Ziziphus jujuba), del que provenen els gínjols, és un arbre caducifoli la grandària del qual depèn directament de la quantitat d’humitat de què disposi, ja que pot anar de la mida d’un arbust a la d’un arbre de varis metres d’alçada.
Forma part de la família de les Ramàcies i és originari de la zona oriental de l’arc mediterrani. Per aquest motiu és un dels arbres fruiters conreats a la conca mediterrània des de temps molt antic. De fet, el gínjol és un dels fruits típics de la dieta mediterrània tradicional i ja és esmentat per Herodot en els seus tractats. El gínjol també fou lloat per Plini, que considerava els gínjols com a laxatiu i recomanava conservar-los a l’abric de l’aire en caixes de fusta de faig o til·ler. Tanta era la seva popularitat a l’antiguitat que el ginjoler era considerat a la Roma Clàssica com a símbol del silenci i se solia plantar a l’entrada dels temples dedicats a la Prudència. En algunes regions d’Itàlia, encara a dia d’avui, se sol plantar un ginjoler a les zones dels conreus exposada al sol per portar bons auguris.
El gínjol és una fruita comestible de forma globosa, de color rogenc o marronenc quan és madur, i de color verd clar quan va creixent que sol assolir el seu punt àlgid a mitjan setembre, coincidint amb la fi de l’estiu i l’inici de la tardor. Un cop arribat al seu grau màxim de maduració, el gínjol comença a arrugar-se poc a poc abans de caure de l’arbre, moment que és aprofitat per moltes espècies d’aucell per realitzar un bon àpat.
Tot i que hi ha diverses espècies de ginjoler, la mida mitjana d’un gínjol el fa semblar a una oliva grossa amb una textura molt semblant a la d’una poma; curiosament al seu interior compta amb un sol pinyol, molt semblant al de l’oliva. El seu gust va del lleugerament àcid al dolç, la qual cosa el fa molt agradable al paladar. Convé recordar que com més bons son els gínjols és quan ofereixen una textura ferma i una pell llisa que sol cruixir lleument en mossegar-la. La seva polpa és de color verd-groc, dolça i farinosa.
Una de les peculiaritats del conreu del ginjoler és la facilitat del seu cultiu, que requereix d’escasses atencions. Tan sols cal tenir present que es tracta d’un arbre que necessita d’una exposició a ple sol, la qual cosa el fa ideal per als climes mediterrani i continental suau. Tolera força bé el fred, però on excel·leix és en la capacitat de superar intensos períodes de sequera, arribant a superar sense gaires problemes temperatures superiors als quaranta graus. No és gens exigent pel que fa al tipus de sòl on sembrar-lo, suportant a la perfecció aigua i terres alcalines. Tot i que un sòl ben drenat i profund és el més adient per al seu òptim creixement, gràcies a la seva força radicular creixerà igualment bé en sòls pobres, secs i, fins i tot, a prop de la mar. Sol comptar amb una floració tardana -no floreix fins a meitat de primavera- per la qual cosa les gelades primerenques no l’afecten excessivament.
Malgrat totes aquestes virtuts, el punt feble del ginjoler es troba en el seu lent creixement: no assoleix la seva plena producció fins als vint anys, malgrat que es puguin començar a recol·lectar alguns gínjols a partir dels cinc o sis anys de la seva sembra. Ben segur que és en aquest fet on cal situar la seva escassa comercialització a nivell industrial.
Precisament la seva escassa comercialització ha revertit en un dels aspectes més considerats del conreu del gínjol, el seu caràcter ecològic ja que solen estar lliures de pesticides.
El gínjol és una fruita rica en sucres, tanins i mucílags, amb una envejable quantitat de vitamina C. Recents estudis han determinat que el gínjol té vint vegades més vitamina C que els cítrics comuns, la qual cosa la converteix en una fruita energètica i nutritiva. Aquestes particularitats converteixen el gínjol en un aliment beneficiós de cara a processos catarrals i afeccions respiratòries.
Generalment, el gínjol se sol consumir fresc, tot i que també es poden assecar, esdevenint una espècie de panses, per realitzar licor amb elles. Per fer aquest licor de gínjols tan sols cal desar un bon grapat d’aquests fruits assecats en una botella i macerar-los en anís durant mig any.
La saviesa particular ha dotat al ginjoler de poders gairebé miraculosos ja que de totes les seves parts -arrels, escorça, fulles i fruits- se’n poden extreure propietats medicinals.
No resulta de ser curiós que un altre aspecte a destacar del ginjoler és la seva preuada fusta que avui en dia s’empra per elaborar instruments musicals com gralles, tenores i, fins i tot, algun Stradivarius. Però el que gairebé resulta fatal per a aquest arbre a la Península Ibèrica fou que gràcies a les qualitats d’aquesta fusta foren pràcticament extingits ja que la seva fusta fou emprada per construir la Armada Invencible amb la qual Felip II pretengué envair l’Anglaterra de la reina Isabel I.
Més enllà d’aquestes curiositats, és cert que el gínjol ocupa durant aquestes setmanes un lloc destacat als mercats de la nostra comunitat i el seu preu oscil.la entre els 2’20 euros i els 4’90 euros depenent de la grandària del fruit. Aquest interessant preu converteix el gínjol en un fruit rendible, sobretot per tractar-se d’un producte netament estacional, a tenir present com a ajuda als conreus extensius, esdevenint un element atractiu de cara al pagès.
El gínjol és, per tant, un fruit a tenir present durant aquestes setmanes ja que ens serveix per reivindicar un conreu tradicional -allunyat de les grans superfícies- i ens remunta als gustos ancestrals de l’autèntica dieta mediterrània.