Ara llegint
Empar Bosch: “He trobat dones que no s’enfonsaven per res, tiraven cap endavant, i feien tanta de feina…”

Empar Bosch: “He trobat dones que no s’enfonsaven per res, tiraven cap endavant, i feien tanta de feina…”

Empar Bosch: “He trobat dones que no s’enfonsaven per res, tiraven cap endavant, i feien tanta de feina…”

La periodista Empar Bosch encara s’emociona quan recorda els testimonis que ha recollit pel projecte “Dones fent paisatge: territori, turisme, ruralitat i gènere” impulsat pel Centre Cultural Casa Planas i l’Associació Tramuntana XXI. Testimonis de dones nascudes entre finals dels anys 20 i els anys 40 que feien feina a la Serra: collidores, carboneres, peixateres, pageses… que recorden un món que ja no existeix. A més d’aquests testimonis, que es podran llegir i també veure en un documental de Maria Cuennet Mas, el projecte investiga sobre com es mostraven aquestes dones pageses com a reclam turístic, fotografiades a les postals de l’època. Una reflexió sobre el paper de la dona en la construcció del paisatge i una reivindicació de la seva feina en el món rural. 

Pregunta- Per què t’interesses per aquest projecte “Dones fent paisatge”?

Resposta.- Fa anys que vaig començar a interessar-me pels estudis de gènere i vaig començar fent investigació sobre les primeres manifestacions feministes a Mallorca als anys 70 i també he participat a alguns projectes de R+D a la Universitat sempre des d’un punt de vista de genera. Sé que sona a fòrmula protocol·lària però realment ha estat un honor poder participar d’aquest projecte. Em va fer il·lusió presentar-m’hi, esser seleccionada, però sobretot el que més m’ha agradat és fer les entrevistes i obtenir els testimonis d’aquestes dones, que són dones grans nascudes entre finals dels anys 20 i els anys 40. 

Ha estat súper enriquidor perquè he trobat unes dones d’una fortalesa, d’una tendresa… Dius, mare meva el que han viscut! I sobretot la seva resiliència, que és un terme que en aquell temps no es coneixia però que ara podem dir que eren unes dones realment resilients. Supertreballadores i que no s’enfonsaven per res, tiraven cap endavant, i feien tanta de feina… és increïble. 

I sort que Casa Planas i l’Associació Tramuntana XXI han tengut aquesta iniciativa perquè quan desapareixin aquests darrers testimonis no en tendrem coneixement, perquè la bibliografia sobre dones és molt escassa. Hi ha bibliografia, però és molt general, i sembla que els protagonistes de la història sempre han estat els homes i la feina dels homes, les dones no apareixen a bibliografies. 

Un altre atractiu molt gros ha estat trobar fotos perquè en general en aquella època la gent no tenia càmera fotogràfica. A la ruralia per ventura hi anava de tant en tant un fotògraf ambulant, i després la gent havia de tenir els doblers per pagar-se la foto, que amb aquesta investigació he descobert que més o manco fer-se una foto petita, com d’un dit, costava una pesseta i una collidora cobrava 3 pessetes de jornal al dia. Vull dir que és molt difícil que una dona pagesa s’hagués fet una fotografia, per la qual cosa les troballes que tenim a l’arxiu de Casa Planas són d’una vàlua immensa tant a nivell etnogràfic, historiogràfic, documental, antropològic.

“Es molt difícil que una dona pagesa s’hagués fet una fotografia, per la qual cosa les troballes que tenim a l’arxiu de Casa Planas són d’una vàlua immensa tant a nivell etnogràfic, historiogràfic, documental, antropològic”

P.- Com ha estat el procés de feina? Com has trobat aquestes dones?

R.-Sortadament a trobar les dones m’ha ajudat molt la Fundació Tramuntana XXI perquè crec que sinó hagués estat impossible amb el temps que tenia trobar-les tan aviat. Pel projecte havia d’entrevistar mínim a 10 dones i m’ha donat temps a entrevistar-ne a 12. Una cosa que em va emocionar molt era lo emocionades que estaven elles de que les escoltassin, de poder contar la seva història. Ens aferraven, ens regalaven ous, albercocs… va ser molt guapo, és una experiència que no oblidaré mai. I l’emoció que tenien aquelles dones en recordar, les mirades quan pensaven en allò que me contaven, quedaven en silenci, miraven cap a dalt pensant i callaven i deien: “he fet feina sempre, però de la feina se treu profit” o “jo no sóm de les que se queixen, això era el que havíem de fer i ho fèiem”. M’emocionava moltíssim. 

Fotografia de dues dones de Pollença de l’arxiu de Casa Planas

P.- Quines feines feien aquestes dones?

R.- N’he entrevistar que feien feines que jo no he trobat enregistrades a cap llibre. Joan Llabrés i Jordi Vallespir varen recollir a “Els nostres Arts i Oficis d’antany” algunes professions de dones, però jo n’he trobades que no estan a aquests llibres. He trobat carboneres, remendadores de xarxes, peixateres, pescadores, emblanquinadores, armeres, collidores i moltes pageses que feien feina a l’hort i llauraven, feien feines d’home. També caçadores, la majoria caçaven amb filats però també n’hi havia que caçaven amb escopeta, cuineres de la finca, matanceres…

“He trobat carboneres, remendadores de xarxes, peixateres, pescadores, emblanquinadores, armeres, collidores i moltes pageses que feien feina a l’hort i llauraven”

P.- Armeres?

R.- Si, he trobat una dona que feia filats per vendre i cartutxos d’escopeta manualment, i això per jo ha estat superinteressant. I carboneres tampoc és gens habitual. A les dones les llogaven per moltes coses: per fer nets els mobles amb lleixiu, per cuidar infants, de fet tenien 7 anys i ja cuidaven nadons. Eren dones que varen començar a fer feina amb 7, 8, 9, 10 anys, no estam parlant de dones que varen començar amb 15. Unes anaven a escola, altres no, altres primer anaven a collir i després a escola, altres només anaven a escola quan no hi havia feines i hi ha casos que les mares anaven a fer feina de collidores i se’n duien els infants a collir per no deixar-los tot sols. També n’hi havia que quan anaven a collir els deixaven a escola i la nina amb 10 ó 11 anys sortia abans d’escola per anar a fer el dinar. I la que vaig entrevistar que era cuinera, cuinava per tots els missatges de la finca i tenia 13 anys, i me va dir que fins i tot el dia que es va casar abans va haver de fer el dinar pels missatges. Testimonis molt impressionants. M’he emocionat amb cada dona que he entrevistat, i hi va haver un cas amb una carbonera que me queien les llàgrimes, va tenir una vida tremenda.

P.-I totes són dels municipis de la Serra de Tramuntana?

R.- No, n’hi havia que eren d’es Pla i les llogaven. Passaven tota la temporada o de dilluns a dissabte i diumenge anaven a ca seva. Eren infants, tenien 8 anys i de dilluns a dissabte anaven a collir i diumenge els deixaven anar a ca seva i per Nadal 3 dies, i era una gran festa. Havien de saber pastar perquè es feien elles mateixes el pa per tota la setmana i es cuinaven el dinar i el sopar. Els diumenges que tenien lliure se rentaven la roba a ma i feien el pa.

Postals de l’arxiu de Casa Planas que formen part del projecte “Dones fent paisatge”

P.-Amb l’arribada del turisme, moltes d’aquestes dones varen deixar de fer aquestes feines?  

R.- No moltes, però n’hi va haver. Algunes en casar-se varen deixar la feina i varen dedicar-se a les tasques domèstiques, n’hi ha que varen fer feina al turisme i n’hi ha que varen fer feina al negoci de l’home. Si l’home era pagès continuaven fent de pageses, si l’home era pescador passaven a ser peixateres o remendadores de xarxes, si l’home tenia un negoci d’armeria la dona passava a ser armera. El matrimoni els condicionava a continuar amb la mateixa tasca o fer-ne un altre.

P.–Segueixen vinculades aquestes dones al món rural?

R.- N’hi ha que si i n’hi ha que no.  Però algunes si que m’han dit que els hi agradava molt i si poguessin hi tornarien. Generalment la feina de collidores els hi agradava molt, jo crec que és perquè encara que feien feina i era dura, estaven juntes, cantaven, xerraven i era un moment que tenien fora de l’àmbit domèstic per reunir-se entre elles i en general tenen bons records d’aquesta feina. Les que no tenen bon record són les que varen fer feina de pageses al camp, ni les carboneres. Per jo el testimoni més dur ha estat el de les carboneres. 

P.- També has fet una tasca de recerca de fotografies a l’arxiu de Casa Planas. Hi ha alguna cosa en comú entre la representació de la pagesa com a reclam turístic i la realitat?

R.- La representació de la dona pagesa com a reclam turístic és una dona que va vestida a l’ample que és una vestimenta del segle XIX, ja no era del segle XX. Després la representació és com una icona publicitària, són dones que reben als viatgers com una dona rebria els hostes i els hi faria el dinar. Estan representades com a dedicant-se a tasques domestiques: duen una gerra, un paner, un brodat… és una idea romàntica del segle XIX duita al segle XX. No es correspon a la realitat amb aquest romanticisme, però si amb les feines.

P.- De quina manera es mostrarà el resultat d’aquest projecte?

R.- Es farà un documental amb les entrevistes. Maria Cuennet ha vengut amb mi i les ha enregistrades. Amb les fotos que vaig trobar a l’arxiu de Casa Planas es farà una exposició i amb el document hi ha el propòsit de fer una petita publicació.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt