Ara llegint
Joana Maria Coll: “El Dijous Bo és veure Inca viva, Inca acollidora”

Joana Maria Coll: “El Dijous Bo és veure Inca viva, Inca acollidora”

Docent per vocació i pionera en l’àmbit de la política municipal, Joana Maria Coll Beltran ha estat l’encarregada de pronunciar el pregó del Dijous Bo 2022 i donar el sus a la setmana gran d’Inca. Un pregó que enguany s’ha fet per primera vegada al re inaugurat Teatre Principal d’Inca i en el que reivindica l’orgull i el sentiment de ser inquer. Joana Maria Coll ens convida a viure el Dijous Bo, a veure coses, a passejar i a omplir la senalla de tot allò que ens fa feliços. 

Pregunta.- Com et varen proposar pronunciar el pregó del Dijous Bo?

Resposta.- Fa devers un mes m’ho va proposar el batle Virgilio Moreno. Me va venir per sorpresa però aquestes coses s’han de decidir ràpid, jo de fet som molt decidida i li vaig respondre: “Virgilio, jo per Inca mai he tengut un no”, me va sortir del cor perquè és vera. Sempre he fet feina a Inca, he fet classe quasi 50 anys a un col·legi d’Inca, vaig esser 8 anys regidora de l’Ajuntament, actualment estic a la Fundació Cultural Es Convent, i li vaig dir que si. Estic molt contenta i molt honrada.

P.- Què expliques al pregó? Quin missatge vols donar?

R.- La meva idea és que quan hagin escoltat el pregó la gent se senti més honrada de ser inquera. Jo me sent molt feliç de ser inquera, he viscut sempre aquí i tota la meva vitalitat l’he posada per Inca. El meu missatge és que la gent estimi més Inca, “a pesar de” que diuen, hi ha moltes coses que es poden millorar però ser inquer és un sentiment, és igual si hi vius o no. M’agradaria que al sortir del pregó la gent pensàs que realment val la pena tenir un sentiment per Inca i fer el possible perquè millori, perquè no només és el Govern el que ha de millorar les coses, som noltros també. 

“El meu missatge és que la gent estimi més Inca, “a pesar de” que diuen. Hi ha moltes coses que es poden millorar però ser inquer és un sentiment, és igual si hi vius o no”

P.- Com vius el Dijous Bo?

R.- Viure el Dijous Bo suposa que Inca acull a la gent que ve i tothom procura donar el més bo que té, els firaires, els comerços, l’ajuntament… Al pregó explic que he viscut l’experiència d’organitzar un Dijous Bo des de l’Ajuntament i no te pots fer una idea del que és per un dia, no pot fallar res, des de la seguretat fins que el temps acompanyi, que això no es pot controlar. Molta gent haurà vist la senalla que hi ha a la rodona, aquesta senalla va ser fruit d’una iniciativa de l’Associació Filatèlica d’Inca que cada any fa un segell especial per un dia. L’any 2002 es va fer un homenatge al Dijous Bo i el segell era una senalla. Arran d’això, quan es feia la rodona es va demanar que es posàs aquesta senalla i per jo es un símbol del Dijous Bo i d’acollida. Convid a tothom que el dia del Dijous Bo agafi una senalla i que l’ompli d’amistat, alegria, nostàlgia, germanor, acollida… que estigui plena de coses bones, d’allò que ens fa feliços als inquers.

P.- Còm és el teu Dijous Bo? Tens un recorregut típic?

R.- El Dijous Bo és anar a veure coses, voltejar, veure gent, saludar i si es pot anar a fer un berenar als cellers, també és molt típic. Es veure Inca viva, Inca acollidora, gent que a lo millor només ve aquest dia, però el Dijous Bo es un punt de referència. Això és el que feim: venir prest, voltejar per Inca i gaudir del dia. 

“El Dijous Bo és anar a veure coses, voltejar, veure gent, saludar i si es pot anar a fer un berenar als cellers, també és molt típic”

P.-Sempre has estat una persona molt activa. Has estat professora a Inca fins que et vares jubilar.

R.-Jo vaig començar al col·legi Sant Vicenç de Paul i he gaudit molt de fer feina, l’ensenyança és un punt molt important de la meva vida perquè a més d’ensenyar els coneixements reglats també he procurat fer molta tutoria, ficar-me en la vida i en la formació humana dels meus alumnes i ara m’ho agraeixen. Trob que l’ensenyança que és vocacional no és només ensenyar el que diu el llibre, és formar a les persones, educar-les per enfrontar la vida, que no és fàcil. Jo feia secundària i aquí ja has de posar les coses molt més clares. He passat molt de gust.

Feia classes de Matemàtiques i Ciències, i pensava que els meus alumnes d’aquí a uns anys no s’enrecordarien de fer una arrel quadrada però si d’allò que els hi he dit com a persona, això els hi quedarà. Molts de caps de setmana abans de casar-me me n’anava amb un grapat d’alumnes al puig de Maria a passar el cap de setmana, estava amb ells, fèiem jocs, estava molt implicada amb el grup i aleshores tampoc no hi havia moltes coses pels joves a Inca. Si jo el cap de setmana donava tot el meu temps, el dilluns podia exigir i me responien, no venien a classe avorrits, jugavem, i ho fèiem abans de la reforma. Així ha estat la meva manera de fer feina. 

P.-També vares impulsar el Club d’Esplai i l’escola d’Adults. 

R.- Quan feia classe, hi va haver una època que demanaven el Graduat Escolar i molta gent major no el tenia. Amb un grapat d’amics professors vàrem començar a fer escola d’adults els vespre, això mentre feia feina, i també vàrem començar amb un grup d’amics l’esplai S’Estornell, vaig estar 4 anys i aquí tenc un record molt especial per na Mercè Puig que va morir l’any passat. 

“Com a regidora, cada dia havies de demostrar que lo que proposaves era important, era un esforç diari en tot el que feies perquè no estaven acostumats a que una dona proposàs coses i les dugués a terme”

P.- Vares ser la primera regidora dona a l’Ajuntament d’Inca l’any 1987 amb Unió Mallorquina.

R.- El batle Antoni Pons me va convidar a formar part de la llista electoral, jo estava molt implicada en moltes coses i vaig pensar que a través de les institucions podria fer més coses. Vaig acceptar anar a la llista per sortir, no per omplir. Combinava la feina del col·legi amb la regidoria, era tinent batle. El batle no, però part dels meus companys devien pensar que només seria per anar a les processons, entregar rams… però no era la meva idea. Cada dia havies de demostrar que lo que proposaves era important, era un esforç diari en tot el que feies perquè no estaven acostumats a que una dona proposàs coses i les dugués a terme. Vaig passar gust, es vera que amb 4 anys de governar i 4 més a l’oposició no tots els moments varen ser bons però després de tants d’anys recordes lo bo. La meva experiència va ser molt positiva, vaig començar de zero moltes coses que encara es fan. 

P.- Vares obrir un camí per la dona al món de la política inquera. 

R.- Les dones degueren veure que no era una feina d’homes. Que consti que no em veuràs mai a una manifestació feminista, consider que per reivindicar a la dona has de demostrar, no només cridar pels carrers, que també està be. Jo crec que ja no es pot demanar paritat a una llista electoral, ja hi ha més dones que homes. La dona se n’ha donat compte de que pot fer moltes coses, i sacrifiques la teva vida personal, però val la pena. Val la pena implicar-te a la vida social, perquè si volem un poble millor hem d’intentar fer-lo, no esperar que ho facin els altres.

P.- Que estàs fent actualment?

R.- Actualment estic a la Fundació Cultural Es Convent, una associació sense ànim de lucre. Cada mes organitzam activitats culturals, des de fa 15 anys. Estic molt contenta de formar part d’aquest grup perquè és gent amb moltes inquietuds i la gent respon.

“Val la pena implicar-te a la vida social, perquè si volem un poble millor hem d’intentar fer-lo, no esperar que ho facin els altres”

P.- Si mires enrere de que et sents més orgullosa?

R.- No te podria dir una cosa perquè és una feina global a la meva vida. Si que he tengut moments de no saber si podria amb tot, però també tenc una família que m’ha acompanyat sempre i m’ha ajudat, el meu home ha estat sempre al meu costat. La família me pareix fonamental, han entès el que he fet i això és molt important.

P.- Inca és un poble que has vist canviar molt. Com el veus i quines coses creus que es podrien millorar?

Es cert que ha vengut molta de gent, i és gent benvinguda. Passeges per Inca i veus races i cultures diferents, el problema és que no hem de deixar perdre la nostra cultura i la nostra llengua. Que ells tenguin les seves me pareix beníssim, però noltros hem de mantenir les nostres arrels igual que les mantenen ells. A les escoles, tots els nins d’altres indrets xerren el mallorquí i son inquers, això és el futur. Aquests nins han de ser mallorquins, inquers, i han d’estimar Inca i som noltros els que ho hem de fer. Jo crec que la feina és nostra. 

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt