Pere Perelló: “Abans teníem una societat molt monocolor, i ara no, tot ha canviat i canviarà molt més”

Pere Perelló va entrar a la Policia local a Sa Pobla l’any 1982. Eren els anys de l’arribada dels primers magrebins al poble per fer feina com a ma d’obra al camp. Una comunitat que va plantejar tota una sèrie de reptes i dificultats al poble i que, explica Pere Perelló, al principi varen haver de resoldre “sense saber res”. Al seu darrer llibre “Els magrebins a les Illes Balears. Entre el costum, la cultura i la religió” de Lleonard Muntaner Editor, comparteix històries i vivències fruit de quaranta anys de mirar i d’escoltar a aquesta comunitat. 

Pregunta.- Com sorgeix la idea de publica aquest llibre?

Resposta.- La idea era tancar un cercle. Tenia materials dispersos principalment publicats a l’Ara Balears, també  vaig demanar una petita col·laboració a l’associació Pa i Mel, que va fer Aina Pérez, i el pròleg és de la Dra. Dolors Bramon, que era qui m’havia obert les portes a estudiar l’Islam. I sobretot perquè ja tenc una edat i a lo millor l’any que ve ja me jubil, tenia la necessitat de tancar un cercle. El que hem fet ha estat una selecció de 22 articles i a diferencia del 2010 quan vaig publicar “Viure a la frontera” que era més local, aquest dóna una perspectiva més amplia.

Parlam d’una gent que no son àrabs, que son amazighs, vulgarment coneguts com a berebers, i que tenen una cultura diferent de la cultura àrab. Tot això queda explicat però no d’una manera directa, sinó contant històries. El que faig és contar històries de gent que he anat coneixent, i utilitz aquesta coneixença per introduir i explicar coses. 

P.-Has posat de subtítol. El costum, la cultura i la religió. Tres aspectes diferents però que de vegades es confonen. Com els destries?

R.- Jo al principi pensava que no hi havia massa diferència, pensava que per a ells era tot religió. No és així. Amb el temps he vist que tenen un component hereditari de generacions molt antic, sobretot els que venen a Mallorca i a Menorca, que són hereus d’unes costums pre islàmiques. Després tenen una cultura, la cultura de la terra, del raïm, de l’olivera, del cantar, la gastronomia… I després hi ha el component religiós que ho impregna tot, però que no és únic. Les fronteres son molt subtils però hi son.

P.-Com comença i com es crea la teva relació amb la comunitat magrebina de Sa Pobla?

R.- La meva i la nostra relació des de la Policia local comença als anys 80 i és un no entendre res. Vàrem anar així uns 10-15 anys, intentant entendre, mirant… i ens ho prenem en serio quan comença la dècada del 2000, a partir d’aquest moment, ells ja varen arribar als quasi 2.000 habitants, i llavors vàrem començar a tenir un pla, formació, una estratègia…

Ens n’adonarem que havíem de fer feina junts. Hi va haver tot un procés de xerrar, explicar… i anàvem parlant dels problemes, de vegades es solucionaven i de vegades no. Però això va configurar un clima de confiança i, no hi ha cap més secret, és apropar-se. Hem anat fent camí aquest 40 anys que fa que són aquí, hi ha hagut diferents onades i hem anat creixent. Abans teníem una societat molt igualitari i monocolor i ara no, tot ha canviat i supòs que canviarà molt més.

“Els magrebins varen venir bàsicament per aquesta necessitat de ma d’obra, i una ma d’obra que pogués suportar les dures jornades tant als magatzems com a la marjal.”

P.- La primera onada migratòria va ser als anys 80, quan feia falta ma d’obra al camp. Que ha suposat pel sector primari de Sa Pobla l’arribada d’aquesta comunitat?

R.- Sobretot entraren a traves de la Cooperativa Agrícola Poblense (CAP), que va desaparèixer l’any 89 després de fer fallida. La Cooperativa era el motor econòmic del poble, per número de socis, per volum de mercaderia i per l’exportació que feien a Londres de patata novella. Els magrebins varen venir bàsicament per aquesta necessitat de ma d’obra, i una ma d’obra que pogués suportar les dures jornades tant als magatzems com a la marjal. A partir d’aquí va començar un procés que s’ha anat derivant a d’altres sectors econòmics, des de margers, picapedrers, i ara darrerament en els darrers 10 anys han entrat al sector turístic.

P.- Però mantenen la seva presencia al camp?  

R.- El plantejament real és que quasi ja ningú fa feina al camp. Si me demanes quants de pagesos professionals queden en actiu a Sa Pobla, que només visquin del camp, te diré que dues dotzenes o trenta com a molt. Aquests trenta si que puntualment lloguen ma d’obra magrebina o senegalesa, però el dia a dia va molt per jardineria, picapedrers i feines puntuals. N’hi ha que han entrat a empreses grans de construcció, però molts d’ells malviuen d’aquesta manera.

P.-Hi ha semblances entre la seva cultura de la terra i la nostra?

R.- Al Rif tenen bàsicament olivera, ramat d’ovelles i vinya. Això històricament ha estat així. Han malviscut al llarg de segles d’una economia bàsica de subsistència. Allà amb el clima que tenen, que és molt mes dur que aquí, estan avesat a suportar la duresa de la feina de sol a sol. 

“Ara hi ha una petita comunitat fixe, però la majoria estan de pas. Es una cosa molt viva, quan parlam d’aquestes coses no parlam de coses aturades, sinó que és un esser viu en continu moviment.” 

P.- Com ha canviat aquesta comunitat marroquina, entre els primers que arribaren i els d’ara? 

R.- Al principi eren joves, quasi tots fadrins, i s’amuntegaven a un pis 10-15 persones. A partir del 1995-2000, varen començar a dur les famílies, i els nins arribaren a partir del 98-2000. Primer volien quedar aquí, i quan varen començar a tenir la nacionalitat espanyola varen voler anar a Holanda, a Alemanya, al nord de França. I ara hi ha una petita comunitat fixe, però la majoria estan de pas. Es una cosa molt viva, quan parlam d’aquestes coses no parlam de coses aturades, sinó que és un esser viu en continu moviment. 

Es vera que moltes vegades tenc la sensació que som societats superposades o complementaries, que no interactuam prou, però si mires enrere i mires ara, veus que hem evolucionat a millor. I això canviarà encara més, ara mateix a Sa Pobla fa un any que tenim una onada important d’arribada de gent de Sud-Amèrica, sobretot de Colòmbia, i no sabem que és el que ens espera. 

“Record que Serveis Socials va jugar un paper importantíssim en l’escolarització i les escoles també perquè es varen veure molt desbordades.”

P.- Quins reptes va plantejar a Sa Pobla l’arribada de persones immigrants?

R.- Bastants. En tema d’habitatge, als anys 90 hi havia una gran quantitat de cases buides a Sa Pobla, però no estaven en condicions d’habitabilitat, i per part de l’Ajuntament i la policia el repte va ser que es prengués consciència per part dels propietaris. A base d’inspeccions i poc a poc vàrem aconseguir que hi hagués uns mínims: llum, aigua potable, bany… Quan al principi hi havia molta de gent a un sol habitatge hi havia molts de problemes de convivència, i els primers interessats érem noltros en que en cada habitatge hi hagués només una família. 

Després també va ser molt important explicar la necessitat d’escolaritzar als infants, sobretot a les nines. Als anys 90 i principis del 2000 era molt comú que les nines als 13 o 14 anys deixaven els estudis. Aquí si que va ser molt dur i difícil, però ara ja ningú discuteix que tothom ha d’estar escolaritzat fins als 16 anys. Va ser molt important l’acompanyament de Serveis Socials, i després per part de Pa i Mel, de totes aquestes mares que no sabien com escolaritzar, com fer els tràmits burocràtics, no sabien empadronar-se… tot això va ser una tasca important d’uns 20 anys. Record que Serveis Socials va jugar un paper importantíssim en l’escolarització i les escoles també perquè es varen veure molt desbordades, el nivell d’estudis era molt diferent, el tema de la llengua era complicat… De tot això no en sabíem res, ningú sabia res, i tampoc no hi havia formules màgiques i ni l’Administració no els tenia perquè no ho havíem viscut mai. A mesura que anàvem aprenent, anàvem fent.

“Ningú s’ha preocupat tampoc per la població d’aquí, per explicar-li el que estava passant.”

P.-Com deies, ara ja és la tercera generació.

R.- Ara som a la tercera generació i quan trobes un grup de joves a la plaça els crides i els hi dius: “Tu d’on ets?” Tots et responen: “Jo som de Sa Pobla”. Fins fa 10-15 anys te deien:  “Jo som marroquí, però ara visc a Sa Pobla”. Ara és un pobler musulmà, amb una religió diferent i amb costums diferents. Lo important ara és que són poblers.

També es vera, l’altra dia a un taller que férem a sa pobla en parlàvem, que ningú s’ha preocupat tampoc per la població d’aquí, per explicar-li el que estava passant, donar-li una ajuda psicològica,…. La població d’aquí, amb un cert temor ha vist com el seu paisatge humà i demogràfic li ha estat canviant, i ningú li ha demanat l’opinió. I això ho deien els mateixos ciutadans, una dona me deia, quin paper hi hem jugat? com a espectadors només. Hi ha molts de matisos i és molt interessant. 

P.- Que t’agradaria transmetre amb aquest llibre. Que t’agradaria que la gent aprengui quan el llegeixi?

R.- Aquest llibre és un compartir i també és una certa resistència. Compartir el que un ha aprés i ha viscut, i per un altra banda, és una manera de protestar contra les injustícies i contra el món perquè amb 40 anys de policia he viscut molta misèria, molta violència i molta por, i sempre m’he rebotat a acceptar-ho, i la manera era donar una ma o donar veu a aquesta gent.