Síndria, una fruita que canta a l’estiu

L’arribada de la calor pròpia de la temporada estiuenca dispara el consum de fruita fresca ja que aquesta és converteix en un aliment que, a més d’aportar-nos les vitamines que el nostre cos necessita, ens ajuda a suportar els estralls produïts per la pèrdua d’aigua i minerals a través de la transpiració.

És així com el consum de fruita fresca s’ha convertit en un dels eixos primordials de l’anomenada dieta mediterrània pel gran percentatge d’aigua que aporta al nostre cos: depenent de la fruita en qüestió, el percentatge d’aigua pot oscil·lar entre el 85 i el 95%.

Aquesta quantitat d’aigua va acompanyada d’importants quantitats de carbohidrats i de pocs greixos, elements que la fan imprescindible en qualsevol dieta que es vulgui qualificar de saludable. Tot i la importància de la fruita fresca en tota dieta equilibrada, els seu consum ha disminuït en les darreres dècades, gràcies sobretot a un increment en el consum dels derivats dels lactis i de la rebosteria industrial. Malgrat aquestes dades, un conjunt de fruites planta cara de manera ferma a aquesta tendència, essent les cinc més consumides la taronja, la poma, el plàtan, el meló i la síndria.

La síndria és per l’elevada quantitat d’aigua i per la seva dolçor la gran protagonista de l’estiu, època en què madura i esdevé un complement ineludible de qualsevol àpat, ja sigui simplement com a fruita o en una de les moltes sopes fredes que es poden elaborar amb ella.

Originària d’Àfrica

La síndria -també coneguda en alguns indrets com a meló d’Alger- és originària d’Àfrica, on encara avui en dia forma part indispensable de les menjades de bona part del continent, essent utilitzada sovint com a reserva d’aigua en moltes comunitats indígenes. El seu nom prové de l’àrab syndiyya, que significa pròpia del Sin, regió de l’Orient Mitjà. La síndria forma part de la família de les Cucurbitàcies, per la qual cosa està emparentada amb les carabasses, els carabassons, el meló i el cogombre.

La síndria es caracteritza per ser una fruita de mida grossa -hi ha hagut exemplars que han sobrepassat la vintena de quilos- i pel seu color verd que pot anar acompanyat de vetes més clares o no, depenent de la varietat. Sol tenir forma rodona, encara que darrerament les de forma més allargada van arribant als nostres mercats, fruit de la hibridació entre diverses varietats. La seva pell és llisa i gruixuda i la polpa és de color vermellós. A la polpa hi trobarem gran quantitat de pinyols que són plans, petits, ovoides i de color negrós. Aquesta polpa és dolça i aquosa, essent la part comestible d’aquesta fruita.

Hi ha més de cinquanta varietats de síndries, però a la nostra comunitat les més cultivades són la Sugar baby -de pell verda i sense vetes- que és la síndria més tradicional de les que hi ha al mercat; o la Imperial o Meridian -amb vetes verdes clares alternant amb el color més obscur del to general de la síndria-, essent a Eivissa l’espècie anomenada Síndria Ratllada la més preuada d’aquell indret. Això pel que fa a les síndries més tradicionals i amb pinyols, ja que els nous gustos i una major facilitat en el consum ha propiciat l’aparició d’una sèrie de varietats de síndries sense pinyols com poden ser la Sunrise, l’Aramis o la Fashion, síndries que han estat producte d’hibridacions recents i que tenen entre els seus avantatges un cicle de creixement més curt, una major productivitat i una resistència més alta a plagues i malalties.

Amb pinyols o sense

L’estudi de les diferents varietats de síndries ha donat com a resultat final dues grans categories: les diploides -amb pinyols- i les triploides -sense pinyols. Les síndries diploides -les tradicionals als nostres conreus, ja cultivades des de fa moltes generacions a les nostres illes- són més grosses, amb pinyols de color marronec o negre, rodones i de pell més fosca; mentre que les diploides solen ser més allargades i tenen el seu major al·licient en no comptar amb pinyols.

El cultiu de la síndria és un dels més comuns i antics a la nostra comunitat, ja que són pocs els horts particulars que no disposin d’un parell de sindrieres durant l’època estiuenca. La síndria té un període de creixement de tres mesos, essent l’època òptima per al seu consum els mesos de juny, juliol i agost. Es sol cultivar en filera i en terrenys fèrtils i assolellats, millor si són terrenys lleugerament àcids, ja que no solen anar bé en terrenys argilosos. La síndria prefereix els climes temperats -essent Àfrica i la conca mediterrània el seu hàbitat natural- i lleugerament calorosos. De fet, la planta creix millor si fa calor i el sol li pega directament. Sol florir entre maig i juny -el que s’anomena estiu boreal- i madura als quaranta dies de la seva floració.

La síndria és un fruit no climateri, és a dir que s’ha de recol·lectar quan està en el seu punt òptim de maduració; per tant és convenient no comprar-la ni verda, ja que podria resultar indigesta, ni excessivament madura, ja que la polpa perd consistència i esdevé esponjosa -és el que en el nostre parlar es coneix com una síndria surenca.

Per tant a l’hora de comprar una síndria convé que aquesta sigui sencera i sense clivells, i a la vegada estigui neta i exempta d’humitats i cops exteriors. En cas de comprar-la ja xapada, és convenient que es xapi directament davant el comprador per evitar contaminacions i pèrdues de qualitat.

Si és madura, canta

Per conèixer el grau de maduresa d’una síndria el que convé és fer-la cantar. Així és com es coneix el fet de pegar-li cops per comprovar el seu grau de solidesa: si quan se la colpeja amb els dits o amb la palma de la mà emet un so sord i vibrant és que la síndria és madura; però si emet un so buit és que la síndria és verda. A més de fer-la cantar, hi ha altres mètodes pràctics per saber si una síndria és madura: comprovar que el capoll sigui tendre -si no ho és la síndria serà massa madura-; ratllar la pell de la fruita amb l’ungla, si aquesta es separa fàcilment vol dir que és madura;  comprovar que la taca de la pell que ha estat en contacte amb el terra sigui de color cremós o mirar que la síndria no tengui taques blanques o verdoses ja que això suposaria que la fruita ha estat collida abans d’hora i, per tant, serà insípida.

El baix nivell calòric de la síndria l’ha convertit en un aliment imprescindible per a dietes hipocalòriques ja que, a més de contenir molt de sucre i aigua (de fet, és la fruita amb una major concentració d’aigua ja que oscil·la entre el 92 i el 95%), és un aliment ric en potassi i magnesi i conté antioxidants com el licopè i els betacarotens. Aquest fet fa que sigui una fruita depurativa, diürètica i lleugerament laxant.

Les noves tendències gastronòmiques solen incidir en superar els usos tradicionals dels elements més populars de la gastronomia d’un determinat indret, i en el cas de la síndria el que s’ha intentat fer és superar el seu estatus de fruita de sobretaula. És així com han anat sorgint gaspatxos i tot tipus de sopes fredes elaborades amb síndria, així com gelats, confitures i granissats que han fet més suportables les vetllades de moltes nits d’estiu.

Ha estat així com a través d’aquestes noves aportacions s’ha reinventat la síndria, que sense abandonar els seu gust característic -dolç i aigualós- ha aconseguit obrir nous mercats a un producte amb un caràcter marcadament tradicional.