El cuiner Toni pinya ens parla de les oblidades faves

Amb el descobriment de les Amèriques l’any 1492 la vella Europa  va veure millorar el seu rebost tant amb vegetals com amb animals, basta recordar les patates, la tomàtiga, les mongetes, el cacau, els alvocats, l’indiot, entre d’altres, en canvi productes europeus bàsics i indispensables a la taula com  la carabassa o la protagonista d’aquest article  han acabat quasi oblidats.

Les faves (Vicia faba) han estat cultivades des de temps immemorials  tant  per consum humà com animal, al costat dels ciurons i les llenties al llarg de segles han complementat la ingesta de llegums dins la tradicional dieta mediterrània, consumides bàsicament pel poble, quasi sempre han estat considerades menjar de classe baixa a tota Europa.

A Egipte la fava era consumida pels esclaus hebreus, avui en dia una de les grans discussions gastronòmiques entre Israelites, Palestins i Egipcis és la disputa  de la paternitat del popular plat conegut amb el nom de FALAFEL que es fa amb ciurons o faves, a les illes pareix a ser que per a la noblesa i el senyoriu les faves  no han estat la seva menjua preferida ni fresques ni seques, un exemple el tenim en els llibres: Cuina Mallorquina de Casa de Senyor (Palma 1927) reeditat per l’editor Miquel Font i Cocina Señorial de Menorca (receptari de la família Salort de Ciutadella 1860-1917) no hi ha cap referència ni de faves ni de cap llegum, no sé si perquè era menjar pels animals o perquè des de molt de temps enrere, es pensava que tenien propietats sobrenaturals, també es pensava que tenien connexió amb els difunts, aquesta mancança de la seva popularitat a la taula la trobem als contes i rondalles, record de petit al costat de la foganya escoltar a la meva padrina la rondalla:

…Això era un rei que pelava faves i li queien les baves dins un ribell. I vet ací que un dia, avorrit de ser rei, de pelar inútilment faves i d’omplir,…

El conreu de les faves  a Mallorca no era suficient per al consum humà i animal i tenim constància de la forta demanda de faves a terres catalanes i altres llocs, Onofre Vaquer Bennasar, autor del magnífic llibre titulat: El Comerç Marítim de Mallorca 1448-1531 (pag. 383/384) en fa referència de la compra d’aquest llegum, resumint en citarem tres de les vuit existents:  

“8.8.1492: Pere Busquets de Barcelona ven a Pau Mas, botiguer, 200 quarteres de faves novelles, a raó de 12 sous per quartera”

“4.1.1521 Miquel Ramis, sastre de Barcelona, envia 9 quarteres de faves a Menorca”

“25.8.1525, Barcelona: Domingo Moradell, envia 80 quarteres  de faves a Mallorca  i Joan Casamoras envia altres 50 quarteres”

Parlem de plats populars de la mediterrània que han deixat segell, un d’ells és la nostra FAVA PELADA (o també dita PARADA) cuinades segons els costums de cada família, hi ha gent que fa sofregit, abans no se’n feia  i afegeixen una part proteica salada derivada de la matança (careta, orella, ossos o peus), ceba, all, llorer i tomàtiga seca, en molts de casos es feia sense carn i sempre al final s’afegia una grapada de fideus i un manat d’espinacs. Si agafem camí a 500 quilòmetres cap a orient en línia recta ens trobem l’illa major de tota la mediterrània, Sardenya, sense cap dubte la seva cuina és la més semblant a la nostra de totes les cuines de la mediterrània. Alessandro Molinari, autor de la Cucina Sarda, trobem la fava pelada sarda i que ells l’anomenen FAVATA  amb els mateixos protocols que la nostra, només  petits detalls que la fan diferent pel que fa al gust com la presència de fonoll fresc. Deixem l’orient i canviem la ruta cap al nord d’Àfrica i també trobem faves seques cuinades en forma de fava palada a la taula de: Marroc, Algèria Tunísia i Líbia. A la comunitat jueva de Tunísia hi trobem  la BICHRA, òbviament sense porc, totalment vegetariana condimentada amb comí i suc de llimona, és el mateix cas amb la TA-LEGHCHA la fava palada  pròpia de les comunitats jueves del Marroc i que comparteix protagonisme amb les populars sopes magrebins anomenades: BISSARA o BESSARA idèntica a  la BICHRA, les diferències són a causa de la transcripció fonètica dels autors, aquestes, són fetes a més  de faves seques, també amb pèsols secs i llenties.

Avui no podem  pensar com abans, una expressió clàssica deia: “No val ni una fava”.  La dietoteràpia moderna confirma que les faves són unes de les lleguminoses més interessants per la riquesa dels seus continguts nutricionals és rica en ferro, aporta potassi, fòsfor, calci, vitamines: C, E, A, B1, B2, hidrats de carboni, proteïnes, fibra, lecitina, colina, antioxidants, tot això la fa un aliment ideal pels esportistes, per aquelles persones que sofreixen colesterol, anèmies i recomanable per a les persones que  pateixen de diabetis, vist lo vist, no em queda més remei que recomanar menjar faves i canviar l’expressió clàssica d’abans amb aquesta: “No hi ha res millor que un bon plat de  faves”