Les paparres, unes grans desconegudes omnipresents
Les paparres són uns artròpodes omnipresents que parasiten externament un gran nombre d’animals silvestres, tant mamífers com aus i rèptils, els animals domèstics, i també poden picar els humans. A qui no se li ha enganxat alguna vegada una paparra?
Existeixen més de 1.000 espècies descrites arreu del món i es classifiquen en dos grups, segons la duresa de la cutícula o membrana que els revesteix el cos: les toves (família Argasidae) i les dures (família Ixodidae). Les més importants per a les mascotes i l’ésser humà són les dures. Totes s’alimenten de la sang de l’animal parasitat.
No obstant això, les paparres encara són uns animals molt desconeguts, fins al punt que el grup de recerca de Zoologia Aplicada i Conservació de la Universitat de les Illes Balears ha apel·lat a la col·laboració ciutadana per poder dur a terme un estudi que permeti conèixer amb més detall tant les diferents espècies de paparres que es troben a les Illes Balears com els patògens que poden transmetre.
No causa dolor
Una paparra fixada al cos humà generalment no causa dolor i el més freqüent és que la picada no provoqui cap dany, o únicament una petita lesió a la pell. De fet, a les persones que se’ls ha aferrat una paparra sovint els costa alguns dies adonar-se’n.
En canvi, algunes d’aquestes picades podern fer mal per estar infectades amb organismes patògens i transmetre’ls mentre s’alimenten. Això pot causar malalties en les persones, com la febre botonosa, la malaltia de Lyme, la febre recurrent, l’encefalitis transmesa per paparres, la babesiosi, la tularèmia o la febre hemorràgica de Crimea-Congo, entre d’altres.
La millor manera de prevenir les malalties transmissibles per paparres és evitar-ne la picada.
Els seus estadis de maduració
Les paparres passen per quatre estadis de maduració durant el seu cicle biològic: ou, larva, nimfa i adult.
El cicle complet dura habitualment entre dos i tres anys, però pot ser més curt en funció de l’espècie i si les condicions ambientals són favorables. Pot desenvolupar-se completament sobre un mateix hoste o pot tenir dos o tres hostes diferents (és el més freqüent en les espècies de paparres presents a Europa).
Necessiten alimentar-se de sang de l’hoste per passar a l’estadi següent i completar el seu cicle biològic. Les fases de nimfa i adult són les etapes on les paparres poden atacar les persones i transmetre malalties.
L’època de major activitat de les paparres va des de la primavera fins a la tardor, especialment durant els mesos d’estiu, però algunes estan actives també durant l’hivern, sobretot en zones càlides.
Les paparres estan àmpliament distribuïdes arreu del món, però són més abundants en zones boscoses i en paratges rurals, on habiten animals silvestres i a més es donen les condicions mediambientals adequades de vegetació, llum i humitat per al desenvolupament del seu cicle vital. A les Illes Balears hi són ben presents, sovint associades als ramats d’ovelles.
On solen estar?
Acostumen a estar habitualment a terra o a l’herba, esperant que passi un animal per alimentar-se d’ell. També es poden trobar en explotacions ramaderes, estables, gosseres i en zones urbanes cobertes d’herba, com parcs i jardins, generalment associades a la presència d’animals domèstics.
L’home interacciona amb les paparres accidentalment, ja que no és, en principi, l’hoste preferit de cap espècie de paparra.
En anar a fora vila, practicar senderisme, caça o altres activitats en contacte amb la natura, o si viatjau a zones endèmiques de malalties transmeses per paparres, és important seguir aquestes recomanacions.
És convenient portar màniga llarga i calçons llargs. És millor portar roba de color clar ja que d’aquesta manera serà més fàcil comprovar si tenim alguna paparra a sobre.
S’han d’evitar les sandàlies o calçat obert i s’ha de produrar utilitzar sempre botes tancades amb calcetins, procurant que cobreixin la part inferior dels calçons.
Es poden utilitzar repel·lents i evitar zones amb vegetació alta o espessa, amb herba alta i fullaraca, així com llocs on hi hagin pasturat o jagut animals.
Revisar-se a fons
En tornar a casa és aconsellable revisar-se de dalt a baix. El bany o la dutxa és un bon moment. S’ha de revisar sobretot el cap, el coll, els plecs corporals —com ara les aixelles, engonals, darrere dels genolls, etc.—, dins i fora de les orelles, dins el melic i al voltant de la cintura. Si cal, s’han d’usar miralls per poder veure bé totes les parts del cos. Les picades de paparra normalment no són doloroses i de vegades les paparres adherides poden passar desapercebudes, per això és important examinar bé tot el cos.
Les paparres poden entrar a casa enganxades a la roba o als animals, i després enganxar-se a una persona, així que també s’han de revisar amb cura les mascotes i l’equipament que s’ha duit durant la jornada a l’exterior (motxilles, jaquetes, etc.).
En cas de picada
La majoria de les malalties transmeses per paparres requereixen que el paràsit s’adhereixi i ingereixi sang durant algunes hores abans que la persona o l’animal s’infecti. Per això és important treure-la al més aviat possible, preferiblement per un professional sanitari.
En el cas de tenir una paparra aferrada s’ha d’acudir al centre de salut. Però, en qualsevol cas, s’han d’evitar els remeis tradicionals com l’aplicació d’oli, alcohol, petroli o calor.
Es poden fer servir unes pinces romes i punta fina, evitant eixafar-la o trencar-la.
Se l’ha de subjectar fermament al més a prop possible de la pell i estirar-la suaument cap amunt, sense forçar però de manera contínua. S’ha d’evitar fer tracció o rotació i, després de l’operació, gratar-se la zona de la ferida. La ferida s’ha de netejar a consciència amb un antisèptic.
Si en el decurs d’un mes després de la picada apareix febre, erupció a la pell o algun altre malestar, cal que us adreceu al centre de salut més proper i expliqueu que us va picar una paparra.