Molt més que la fil·loxera
L’auge del sector vitivinícola illenc dels darrers decennis ha fet possible –a més d’un increment de les vendes dels vins balears i, per consegüent, una revalorització- un increment dels estudis que es dediquen a explicar la trajectòria d’aquest sector, tant en el moment present com en temps passats. Un dels treballs que han sortit al mercat en els darrers anys és el de Bartomeu Pastor Sureda sota el suggerent títol “La vinya i el vi a la Mallorca de finals del segle XIX. Una revisió del tòpic de la fil·loxera”.
A través d’aquesta obra, Pastor posa de manifest quins foren els vertaders motius que posaren el sector vinícola illenc gairebé en escac i mat durant el darrer terç del segle XIX: uns factors socioeconòmics tan importants –per no dir més- que l’aparició de la plaga de la fil.loxera que arribà a les Illes quan el sector del vi ja es trobava en plena crisi.
Històricament s’ha volgut representar l’aparició de la fil.loxera a la nostra comunitat com la principal causant del daltabaix sofert per la vinya a les Illes durant el darrer terç del segle XIX, com si aquesta plaga hagués estat l’única responsable del estralls de la vinya durant aquest període, obviant que els inici d’aquesta ensorrada es devia en bona part a les conjuntures socioeconòmiques d’aquest fi de segle, així com a les polítiques equivocades dels governes espanyols de la Restauració.
Per tant, l’aparició de la fil·loxera a Mallorca, detectada per primera vegada el 1891, només hauria estat una baula més de la cadena de despropòsits que aconduïren a la reducció del conreu de la vinya a Mallorca. Sigui com sigui la presència de la fil·loxera és posterior a una conjuntura de preus i mercats que iniciaren el declivi de la vinya a l’illa.
L’ensorrament sobtat dels preus del vi entre 1887 i 1891, així com la pèrdua del mercat francès a partir del 1891 –principal consumidor del vi illenc- tengueren com a conseqüència l’abandó d’àmplies zones de vinya anys abans de l’aparició de la fil·loxera, rompent així el tòpic que atribueix a aquesta plaga la desaparició de molts conreus de vinya.
La baixada del preu del vi, els canvis en la política aranzelària francesa –poc favorables a les exportacions espanyoles- incidiren en crear un sistema més especulatiu que productiu, poc competitiu i en què sempre es potencià la quantitat per sobre de la qualitat. Aquests factors, més que no la fil·loxera, expliquen el daltabaix del sector vinícola mallorquí de finals del segle XIX.
El descens en els preus del vi, així com les mescles adulterades d’aquests són considerades pels estudiosos com a dues de les principals causes de la crisi imminent que el sector patiria a finals de segle XIX. És curiós que quatre anys abans de l’aparició de la fil·loxera els preus de vi exportat començaven a no ser rendibles i ja es començava a preveure una caiguda en la producció i una sensible reducció en la superfície dedicada a aquest conreu. Per posar un exemple, dos anys abans de l’arribada de la fil·loxera a Mallorca ja s’havien arrabassat 4.000 hectàrees de vinya a causa del descens de rendibilitat d’aquest producte.
Aquesta reducció va dur com a conseqüència l’aparició d’un alt contingent de població que quedà sense feina i que es va veure obligat a emigrar –sobretot a Amèrica i a França-; una emigració que tengué en les males collites, l’arrabassament de vinya, la distribució de la terra i els impostos abusius que gravaven la població pagesa la raó de la seva existència.
Tot i això, la producció de vi a finals del segle XIX continuava essent important i s’adreçava tant al consum local com a la indústria de destil·lats i esperits que s’havia consolidat en alguns municipis de l’illa i serviren per donar sortida als excedents existents.
L’any 1880 la Diputació Provincial a través de la Comissió Provincial de Defensa contra la Fil·loxera inicià un pla de protecció extensiu a tota la província on, entre d’altres mesures, proposà establir un viver de bord americà –al qual no atacava la plaga- per a les noves plantacions de vinya.
Aquesta comissió assignava a cada municipi una quota que s’havia de satisfer anualment per combatre la fil·loxera, sempre segons la superfície de vinya declarada, amb un clar afany recaptatori. Tot i això, la comissió semblava poc preocupada per una possible arribada de la plaga a les Illes Balears pel fet de la insularitat. En el cas de Mallorca, aquest tipus de mesures impositives no foren mai ben vistes ni pel propietaris ni pels productors i foren considerades més com un afany recaptatori que no com una mesura sanitària per contribuir a frenar la propagació de la plaga.
L’increment del conreu de la vinya que es donà a Mallorca a partir de 1875 respon d’una banda a la gran demanda exterior de vi –sobretot des de França- i de l’altra als elevats preus que aconseguí el vi mallorquí al mercat exterior, esdevenint així un conreu netament especulatiu.
Les dècades que van de 1875 a 1895 seran anys d’una activitat frenètica en aquest sector que provocaren l’aparició de nous propietaris que introduirien canvis en els conreus i modificarien els usos de les construccions, a més de dedicar-se a la parcel.lació de la terra.
En aquest sentit, en el darrer terç del segle XIX es donaren tres grans canvis en la pagesia illenca: el declivi del conreu de la vinya, la introducció de nous mètodes en el sistema tradicional d’explotació de la terra –com foren les colònies agrícoles, per posar un exemple- i d’uns nous estrats socials en l’accés a la terra –conreu de la vinya associat a la propietat petita i mitjana-.
El caràcter especulatiu del comerç del vi féu que a Mallorca es prioritzàs la quantitat per sobre la qualitat del producte. Tant és així que la majoria de vins exportats cap a França des de Mallorca s’havien d’adobar amb esperit de patata arribat d’Alemanya, la qual cosa acabà per desacreditar el vi mallorquí davant els consumidors francesos.
Malgrat tot, els vins produïts en l’eix del Raiguer eren ells més valorats de cara a l’exportació, ja que per arribar als ports francesos en òptimes condicions no era necessari adobar-los amb cap tipus d’esperit. No passava el mateix amb els vins procedents de Manacor i Felanitx, que foren els que més patiren el sotrac de la baixada de vendes.
Entre 1884 i 1885 la demanda de vi mallorquí des de l’exterior havia caigut molt, tant pel que fa a la demanda com pel que fa al preu final, fet que estava clarament relacionat amb el frau i l’adulteració a que se l’havia sotmès. Tot i això, respecte a la producció, l’any 1891 és l’any que coincideix amb el volum màxim de les exportacions que havia arribat a quasi 50 milions de litres. Malgrat tot, a partir de 1886 els preus iniciaren una davallada, fet que no impedí que es continuàs sobreproduint aquest producte i que el 1899 s’arribàs al nivell màxim de superfície de vinya conreada amb 22.833 hectàrees.
Tot i que el 1891 és la data en què es documenta l’arribada de la fil·loxera a Mallorca, cal dir que en aquesta data la quantitat de vinya afectada només arribava al 2’35% del total de la superfície conreada, és a dir era un percentatge poc significatiu.
Mentre que a les vinyes europees l’insecte atacava les arrels i les podria, i el cep moria al cap d’uns anys, les terres de call vermell –amb molta macada- o les arenoses es defensaven millor de la plaga la qual cosa fou el que succeí a la zona del Raiguer de l’illa, on els ceps aguantaren molt millor l’atac. Si bé és veritat que la majoria de les vinyes foren reconvertides en altres conreus davant la manca de mercat fins i tot abans de l’arribada de la fil·loxera.
Com bé especifica l’autor del llibre “La vertadera fil·loxera de la vinya mallorquina” l’hem de cercar en uns altres agents que no tenen res a veure amb el petit insecte. Un sistema productiu endarrerit i una elaboració mancada d’estructures eficients, però que s’havia aprofitat d’unes conjuntures que, en un moment determinat, li havien estat favorables per a l’exportació de vins envers França. Una vegada refeta la producció francesa, el vi mallorquí, molt poc competitiu, restaria per al consum intern de la població de l’illa i per a destil·lacions locals.
Per tant cal considerar la crisi del sector vitivinícola mallorquí de finals del segle XIX com el producte d’una sèrie de factors que sovint han trobat en l’aparició de la fil.loxera l’excusa ideal rere la qual amagar-se.
Aquesta crisi convé emmarcar-la en una sobreproducció –fomentada pel caràcter especulatiu del conreu de la vinya- i en l’ús d’un sistemes de producció antiquats i no competents on predominava el criteri de quantitat per sobre el de qualitat. Per aquest motiu, tant l’aparició de la fil·loxera com l’aparició de noves mesures aranzelàries proteccionistes franceses només contribuïren a accelerar la crisi del sector.
A més, coincidint amb aquest període de temps aparegué la demanda i rendibilitat del porc d’engreix destinat al mercat peninsular, sobretot català, i que era alimentat amb figues. És així, com el cereal i la figuera es convertirien en uns conreus que es transformaven en carn i que tenien en una gran demanda cap a l’exterior. La crisi de la vinya –a partir del 1885- coincidí també amb l’expansió d’altres conreus, com l’ametler, la figuera, el garrover, els cereals i els llegums.
Com que el conreu de la vinya és un conreu d’entrada en producció ràpida, el canvi cap a altres conreus, com l’ametler i el garrover, es veia molt costós pel gran retard en l’entrada en producció. L’increment dels preus dels cereals -a partir de 1895- ajudà a pal·liar el desastre de la vinya; aquest fet va provocar que gran part de les terres destinades a vinyes foren substituïdes pels cereals.
Amb el retrocés i abandó del conreu de la vinya finalitzà una etapa històrica de l’economia agrària mallorquina com a conseqüència d’una política econòmica desencertada dels governs de la Restauració, però també per una cultura agronòmica local especulativa i poc qualificada per a la producció de vins especulatius.
Curiosament, la introducció d’aquests nous conreus va provocar que es donàs una alternança de dos conreus associats depenent del lloc de l’illa on es cultivassin: vinya amb albercoquer a zones com Porreres i Felanitx; i ametler amb figuera i garrover a zones del centre de l’illa i a la Serra. Combinacions que miraren de superar els nefastos resultats del monocultiu de la vinya a finals del segle XIX.
Com a resultat de tots aquests fets convé tenir ben present que quan la fil.loxera atacà les vinyes mallorquines, el vi ja havia patit una ferotge crisi conjuntural tant de preus com de mercat, amb unes conseqüències molt complexes inesperades que feren inviable la continuïtat d’aquest conreu.
A més, la crisi agrícola generalitzada dels darrers quinze anys del segle XIX propiciaren un procés irreversible en l’estament de grans propietaris rurals que consistí en la fragmentació de moltes de les seves finques davant la impossibilitat de fer front a les despeses ocasionades tant per uns sistemes de producció obsolets com per l’absentisme senyorial.
Malgrat tot, no podem deixar de banda que la vinya fou el conreu més lucratiu i el que més mà d’obra ocupà a finals del segle XIX; un conreu que ja en ple segle XX fou substituït per l’expansió dels cereals i pel començament d’una agricultura comercial i d’autoconsum que arribaria fins a la dècada dels seixanta on fou desplaçat pel sector turístic.
Amb aquest interessant llibre, Pastor ens situa en un món en decadència –el comerç del vi a finals del segle XIX a Mallorca- i ens explica quines foren les causes d’aquest deteriorament d’una manera didàctica, amena i rigorosa. Són aquestes pàgines un clar exemple del que la historiografia illenca ens depara a l’hora de comprendre quin és el nostre passat per tal de poder entendre millor quin és el present que ens toca viure i poder-nos donar eines per encarar amb optimisme un futur sempre incert.