Laia Ribes: “Al camp perquè sigui rendible s’ha d’innovar molt”

Laia Ribes (Eivissa, 1988) no ve de família pagesa. Després d’estudiar i fer feina a Barcelona, va decidir tornar a Eivissa i dedicar-se al camp. L’any 2016 va posar en marxa Sànima Herbs, un projecte de cultiu i venda de plantes aromàtiques i medicinals. Finalista als premis nacionals TalentA Mujeres Rurales 2023, Laia Ribes cerca ara una manera de créixer i fer més rendible l’empresa. La solució, explica, és innovar i crear nous productes. 

Pregunta.- Com neix el projecte Sànima Herbs?

Resposta.- El projecte va començar l’any 2016 amb una ajuda de Joves Agricultors. Jo soc d’Eivissa, però vaig anar a estudiar a Barcelona i va ser allà on vaig conèixer tot el món de l’agricultura ecològica, la permacultura… vaig està vivint en comunitat a un projecte de repoblació rural. Quan vaig tornar a Eivissa l’any 2014 tenia la idea de trobar algún lloc per poder fer algun projecte perquè finca pròpia no en tenc. Vàrem trobar aquesta finca al municipi de Sant Joan amb la meva parella i aquí seguim després de 10 anys. 

Vaig començar el projecte d’aromàtiques perquè m’agraden molt les plantes aromàtiques i medicinals. A nivell professional no soc tècnic, el que se és per haver fet voluntariat i haver treballat per altres pagesos, m’he anat especialitzant i he anat fent cursos d’agricultura, sobretot de permacultura i d’agricultura regenerativa.  

La finca té 4 ha i mitja, i feia més de 70 anys que estava abandonada, antigament tenia arbres de secà, figueres, garrovers i oliveres.  La nostra idea era portar a terme tot el que he aprés. Ara tenim una hectàrea de cultiu i un jardí visitable. Encara que és una feina dura, per jo estar al camp és una teràpia. Jo venia de treballar d’auxiliar administrativa mentre estudiava i realment no podia estar vuit hores asseguda davant d’un ordinador, em moria per dins. Així que vaig decidir fer aquest canvi de vida, i la veritat és que molt bé.

“Per jo és una filosofia de vida, no només és treball al camp.”

P.- Com és arribar a Eivissa, trobar unes terres i empendre un projecte empresarial? No deu ser fàcil.

R.- No. Si que fa 10 anys vàrem tenir molta sort perquè era el moment just en que ja estaven pujant les coses. L’any anterior a l’estiu vaig venir un mes, i vaig anar a preguntar al viver d’empreses si hi havia algun banc de terres perquè a Catalunya ja n’hi havia, i aquí no n’hi havia cap. L’any següent quan vaig tornar per quedar-me, ja havien començat a fer el banc de terres alguns socis d’APAEF, però jo volia una finca on viure-hi, no només unes terres per treballar perquè aquí soc vilera, tenim un pis familiar, però no era el que volia, per jo és una filosofia de vida, no només és treball al camp. 

P.- Quin tipus de cultius fas?

R.- Ho tenc dividit en dos parts, una més de secà i un altra de regadiu. La idea és fer els cultius el més sostenibles possible. A la de secà vam plantar romanís, camamil·la pagesa o santolina, sàlvies, espígol, frígola blanca… bàsicament això. I a la part de regadiu tenim més cosetes, tenim tarongina, melissa, stevies, menta, sajolides, hisops, lavandes… tenim també lemon grass, mifulles, orenga, moraduix…. moltes plantes.

P.- Teniu plantes autòctones i de fora?

R.- Al cultiu he comprat el planter ecològic perquè jo no podia fer planter i aquí no hi havia els plantelistes que em fessin el planter amb planta d’aquí, no és fàcil de trobar, i fora, amb la normativa que hi ha de treure materia vegetal, tampoc no m’ho feien. Vaig començar amb el planter d’un viver de Catalunya especialitzat amb aromàtiques ecològiques per consum, era assegurar-me que la planta fos bona, i les varietats bones i productives. 

Al jardí si, vaig agafant llavors i vaig fent planters d’altres coses. Per exemple, el romaní és de recol·lecció silvestre, i altres plantes, com sa malva o el plantatge que utilitz en les meves infusions.

“Fins ara el projecte ha anat sempre cap amunt, però ara mateix estic bastant estancada perquè he arribat a un punt que no puc créixer i no puc contractar a ningú.”

P.- Ara què estàs comercialitzant?

R.- Les herbes aromàtiques. El que faig de producte final són infusions sobretot, també he fet espècies però ara estic una mica parada per tema d’envasos. El que faig és secar aquí les plantes i les envàs, tenc un petit obrador. Fins ara el projecte ha anat sempre cap amunt, però ara mateix estic bastant estancada perquè he arribat a un punt que no puc créixer i no puc contractar a ningú. Estic reestructurant per ampliar marges, reduir costos, però alhora intentar trobar finançament per treure uns productes nous més rendibles, que em compensin. Al final he arribat a un punt que podria viure de comprar plantes a la península, mesclar-les aquí i vendrer-les, però de cultivar-les i elaborar-les aquí em costa moltíssim i no puc competir amb la planta de fora. 

Ara mateix ho faig tot: la distribució, el màrqueting, la web l’he feta jo, l’administració….  i no és sostenible. Treball amb voluntaris a la finca, estam a plataformes de voluntariat internacional, donam allotjament a canvi d’ajuda al camp i amb l’envasat, i també és polit. Després de tant en tant feim alguna jornada de voluntariat i ve gent de l’illa, també faig tallers d’aromàtiques, d’autogestió, per ensenyar a la gent a fer recol·lecció silvestre, a treure esqueixos, a fer planters i a conèixer les plantes, les propietats… Però si que estic trobant moltes traves burocràtiques per part del Consell sobretot per fer els tallers i les activitats. La veritat és que bastant decebuda i intentant a veure quins canvis puc fer per continuar amb el projecte, perquè si no, no el podré sostenir.

“La meva idea era arribar a crear una indústria d’aromàtiques a l’illa perquè és un cultiu que requereix poca aigua, que es pot adaptar molt bé i que es poden fer molts de subproductes per exportar.”

P.-El cost de producció és molt alt i no és fàcil. 

R.- Si. Encara tenc una esperança perquè pens que és un projecte molt polit. Els meus estudis també son socials, i la meva idea era arribar a crear una indústria d’aromàtiques a l’illa perquè és un cultiu que requereix poca aigua, que es pot adaptar molt bé i que es poden fer molts de subproductes per exportar. La meva idea era fer subproductes amb aromàtiques cultivades a moltes finques, fins i tot amb gent que no és productor de res però té terres, és un cultiu molt agraït i a més atreu pol·linitzadors. Crec que és una idea molt bona, però necessita finançament. I tot això relacionar-ho amb lo social, fer un obrador comunitari on poder elaborar i fer reinserció sociolaboral, i que els sous retornessin aquí per crear aquí un impacte positiu, tant al camp com a la societat. Tot això és molt ambiciós pels recursos que tenc o per les portes que he tocat, de moment no he tocat les adequades.

P.- Quins són els canals de comercialització del teu producte?

R.- Distribuesc a botigues sobretot, i després he fet mercats però la veritat es que no em surten gaire a compte i ara mateix no els estic fent. Després a la web faig venda on line. Si vols distribuir a grans superfícies els marges han de ser molt grossos, ho he intentat alguna vegada però quan m’han dit les condicions, al final a mi no m’arriba res. Així que és complicat, per això també pensava amb la sortida d’exportar, perquè als països del nord d’Europa Eivissa és molt coneguda, i es pot vendre a un preu mes alt. Està bé tenir una línia més artesanal, que ho faci un taller ocupacional o una empresa d’inserció, però hi ha d’haver un altra línia, amb una màquina envasadora, que sigui més rendible.

P.- Quins reptes t’has marcat pel futur?

R.- Ara mateix trobar finançament per poder invertir en noves línies de productes més rendibles, i amb maquinària i màrqueting sobretot per poder aguantar l’empresa. A la vegada estic moguent el tema social, demanar subvencions pel tema del projecte de reinserció sociolaboral amb altres actors del sector.

P.- Sempre sentim parlar de la crisi del camp, de que no hi ha relleu. Com ho veus?

R.- Jo pens que al camp perquè sigui rendible s’ha d’innovar molt. La idea de que és molt dur, que ho és, és una idea que ve de com es treballava abans, del que ens han deixat els agricultors més tradicionals. Ara realment tenim moltes més eines i moltes més facilitats, però s’ha d’innovar perquè sinó estam venuts. Des de les illes, amb petits projectes, no podem competir amb empreses d’Europa o de la Península, que també reben moltes subvencions i fa que puguin vendre a uns preus més baixos. Hi ha subvencions que només poden demanar grans monocultius i això és un fet que complica. La solució crec que està en innovar i crear productes nous. També fer més comunitat per donar a conèixer els teus productes, que la gent els pugui veure i recollir al camp… són coses que donen valor afegit als productes.

Es com ho veig des d’aquí, sobretot a les illes i a llocs més petits, perquè sinó és impossible, no podem competir, i l’ideal és no dependre de subvencions ni ajudes, sinó que els productes siguin realment rendibles i abundants. Crec que les ajudes estan bé, però crec que s’han de redirigir, que realment ajudin a que els projectes siguin sostenibles i rendibles per si mateixos.

I el tema de la burocràcia crec que ens està duent a molta complicació. Hi ha coses que són inacceptables, que hagis de passar més temps quasi davant de l’ordinador que al camp. Al final es nota que qui fa les lleis no ha treballat al camp. Però a part d’això, jo anim a la gent jove, el futur està a la terra, sinó no sé d’on menjarem.

“A nivell estatal em donen premis per innovació en el projecte i diversificació de l’activitat agrària, però després a l’hora de la veritat a Eivissa no et deixen fer pràcticament res.”

P.- I a Eivissa els darrers anys hi ha bastanta gent jove que està començant al món de l’agricultura.

R.- Si, al sector ecològic i a més moltes són dones.  De cada vegada hi ha més joves, les ajudes a Joves Agricultors han ajudat molt. A Eivissa el que falta, igual que hi ha una línia al Consell de promoció del producte local, hi hauria d’haver una part que ajudés a la distribució. O que hi hagués un sistema, no sé com, però poder fer una distribució entre els productors locals més cooperatiu i que sigui assolible, i no estar fent tots la mateixa feina o haver de perdre la meitat dels sous perquè ens distribueixin, és una locura. 

P.- Vares quedar finalista als premis nacionals TalentA Mujeres Rurales. Fa dos anys vares rebre el premi Sabors d’Eivissa al millor producte ecològic de l’illa.

R.- Està molt be, però, a nivell estatal em donen premis per innovació en el projecte i diversificació de l’activitat agrària, però després a l’hora de la veritat a Eivissa no et deixen fer pràcticament res. Volen que siguis merament agricultor, només viure de l’activitat agrícola, i si no hi ha activitats complementàries, com cursos i tallers, de vegades costa bastant, i ens ajudarien. Es una pena perquè a nivell nacional s’incentiva tot això, òbviament activitats respectuoses i sostenibles associades a l’activitat, i aquí ara mateix ens limiten moltíssim.