Mateu Abdon Martorell: “La gent jove es comença a interessar per la indumentària mallorquina”

Fa 4 anys que Mateu Abdon Martorell i Beltran es va engrescar amb un projecte: reproduir indumentària mallorquina del segle XIX respectant les teles, els patrons, el colors, les puntades i les maneres de vestir-se. Un projecte que ha anomenat “De Bell Nou” i que va mostrar en una exposició organitzada aquest Dijous Bo a Inca. Per dur endavant aquest projecte ha comptat amb la col·laboració dels Revetlers des Puig d’Inca, una agrupació folklòrica de la que hi forma part, explica, des d’abans de néixer. 

Pregunta.- Quina edat tenies quan començares a cosir?

Resposta.- Jo quan vaig començar a cosir tenia 7 anys. Vaig començar cosint un tros de llençol amb passades llargues de fil. Vaig intentar fer una falda perquè estava enamorat de les faldes de les balladores i ho volia fer igual, però no va sortir igual la primera vegada.

P.-“De Bell Nou” és el nom del teu projecte de reproduir indumentària antiga mallorquina. Com comença aquest projecte? 

R.- Aquest projecte va començar fa 4 anys. Va començar perquè vaig veure una reproducció d’un retrat que trobava que no estava del tot ben feta, i vaig pensar: “Per què no ho puc fer millor o tot lo correcte possible?”. Aquesta imatge duia un rebosillo brodat amb fil de plata. Jo en aquell moment no sabia brodar i me vaig apuntar a brodar. La meva mestra quan me va veure entrar per la porta, tan jove i que volia fer un rebosillo de seda brodat amb fil de plata, es va posar les mans al cap. La veritat, va sortir bé, la meva mestra no s’ho creia. Sempre he tengut bastanta habilitat en tot el que sigui cosir. I a partir d’aquest rebosillo i voler treure tot aquest conjunt d’aquest retrat vaig dir, i si en faig més? I així varen sortir els 27 conjunts que se varen mostrar a l’exposició i a la mostra de roba, que són conjunts basats en fotografies i retrats del segle XIX, mirats en detall, les teles, els cosits i les formes.

“Som autodidacta. He arribat a aprendre de mirar llibres, de mirar peces autèntiques i intentar reproduir aquests cosits.”

P.- Com ha estat aquest aprenentatge fins aconseguir poder reproduir peces del segle XIX?

R.- Ha estat complicat perquè no he anat enlloc a aprendre a cosir. Som autodidacta, igual que ma mare, Antònia Beltran Prats. He arribat a aprendre de mirar llibres, de mirar peces autèntiques i intentar reproduir aquests cosits. El llibre “La vestimenta tradicional mallorquina: tall i confecció” d’Antònia Vicens i Sancho va ser el primer contacte que vaig tenir amb costura a l’antiga. Hi vaig aprendre com fer els arruats, fer algun patró….

També d’amics, de xerrades, de tota la gent que està dins del món de la indumentària, i d’altres agrupacions que estan interessades en que el món del indumentària vagi endavant i no es quedi aturat amb els vestits que hem vist sempre. Per exemple, Aires d’Andratx que és una agrupació que s’ha documentat molt i ha fet mostres de roba. També Sarau Alcudienc és una agrupació molt bona en indumentària, sobretot van del segle XVIII i primera meitat del XIX. 

Vull anomenar a Josep Antoni Pons (@sedes i draps), que m’ha ajudat en les coses més tècniques, sobretot en elecció de teles i com confeccionar, també en tema d’estampats de roba, teixits…. Ell ha estudiat els cosits antics i quan tenia un dubte que no sabia com resoldre li demanava a ell. A més, la recerca l’he feta conjuntament amb Joan Adrover Vila. 

És interessant saber que ara la gent jove també es mou bastant i es comença a interessar per la indumentària mallorquina. Ja no queda només amb la gent major, ara hi ha gent jove que vol tirar endavant la vestimenta mallorquina i s’interessa per la cultura.

P.- I com va anar l’exposició que es va organitzar el Dijous Bo?

R.- Jo ja estava cansat de veure les peces a ca nostra i tenia ganes de que la gent les ves. La mostra va ser un èxit, va venir molta gent i ho va acollir molt bé. A l’exposició igual, a la inauguració hi va haver una gentada i tothom ens demanava que allargassim un poc més aquesta exposició perquè deien que això no ho poden veure i ho voldiren veure més pics i més temps. Fins i tot xerraven de fer una exposició permanent.

P.-Quines peces hi trobam?

R.- A les dones es veu una falda, un gipó i un rebosillo. Si que hi ha variacions de falda, que pot ser de seda, d’indiana que és un cotó estampat, llistada, d’anar a fer feina, de festa. Els gipons poden ser de seda o de cotó, segons les possibilitats de cada al·lota. I amb els homes, un calçons, una camia i un guardapit és lo principal, i després anaven jugant amb les sedes, els cotons i la manera de confeccionar-ho.

“Segons la classe social i el que et podies permetre triaves. Tothom volia seda, però no tothom hi podia accedir.”

P.-Quins tipus de tela trobam?

R.- Podem trobar cotó, llista, drap, que és llista però més basta, sedes i llana. Segons la classe social i el que et podies permetre triaves. Tothom volia seda, però no tothom hi podia accedir.

P.- Hi ha alguna peça que sigui per especial entre totes les que has fet?

R.- N’hi ha una que m’ha costat molt i n’estic orgullós, i no és la falda en si, és la tela. Les teles les vaig anar a comprar a València, i la tela d’una falda específica no la vaig trobar perquè ja no se fa. Llavors vaig pensar en cosir les flors a la falda una a una, va ser la primera falda que vaig començar i la darrera que vaig acabar. La feinada que va dur posar totes les flors i els brodats va ser exagerat, ara, la planta que fa la falda és preciosa. 

P.-Tenim poques ocasions de veure roba antiga.

R.- Si, roba antiga i reproduccions també. Hi ha molt poca cosa que mostrar, i el que et mostren t’ho mostren a tu perquè ho demanes, no ho veuràs exposat.  A part de que costa molt fer aquestes exposicions perquè necessites les peces, les explicacions i els coneixements. 

P.-Hi ha persones que t’hagin fer arribar roba antiga que guardessin a ca seva?

R.- Si, noltros a ca nostra teníem poques peces, però de tots aquests anys hem aconseguit molta roba, fins i tot per vestir tota l’agrupació. Aquesta roba l’hem aconseguida perquè som una agrupació folklòrica i la gent sap que aquesta roba l’empram o l’exposarem. Ens la dona perquè no té on guardar-la i s’estima més que la guardem noltros i en facem ús. 

“El que es va voler fer quan hi va haver el boom del turisme va ser fer unes faldes molt fonades, rebosillos exagerats i coses vistoses per la vista de l’espectador.”

P.- En general, és correcta històricament la indumentària que duen les agrupacions folklòriques o és una adaptació del que es duia antigament?

R.- El que es va voler fer quan hi va haver el boom del turisme va ser fer unes faldes molt fonades, que fins i tot es vessin les cuixes i els calçonets, rebosillos exagerats i coses vistoses per la vista de l’espectador, i ha anat evolucionant a una cosa que fins i tot no arriba a ser digna amb el que es la indumentària mallorquina. El que volem fer és això, intentar tornar un poquet enrere, veure que és que dúiem per no perdre aquesta roba, no dic que deixem d’emprar aquests vestits folklòrics, que estaria bé, sinó mirar també d’utilitzar aquesta indumentària del segle XIX que és correcte.

P.-Formes part dels Revetlers del Puig d’Inca, ets fill dels fundadors i ton pare, Mateu Martorell Boned és el president des de l’any 1991. Com ha col·laborat l’agrupació en aquest projecte?  

R.- Vaig néixer i ja era de l’agrupació, és més, quan vaig néixer ja tenia el vestit fet i preparat per dur-lo. Quasi el primer que vàren fer va ser vestir-me. Els Revetlers es va fundar l’any 1986, i des del primer moment es varen implicar en el tema de la indumentària. Fins ara hem duit la roba que es va crear amb aquesta folklorització dels anys 20, però volíem dur una indumentària que estigués ben feta i que fos correcta dins el folklore. Darrerament si que teníem cura de tota això, però no arribava a ser del tot correcte. Amb aquesta mostra i aquest projecte he volgut que els Revetlers del Puig d’Inca anem vestits amb aquesta roba nova que és històricament correcta i poder mostrar quina és la indumentària que duien els nostres avantpassats. 

P.- Per què justament t’has centrat en la indumentària del segle XIX?

R.- Jo del segle XIX n’estic enamorat, m’agrada molt, és un segle que m’agrada, es així. A part que és un dels segles en els que trobam més imatges, més fotografies, i sobretot més informació perquè tenim més coses escrites. Del segle XVIII és molt més complicat fer roba perquè no hi ha tanta cosa escrita, si que hi ha bastants de retrats però has d’anar sobre aquests retrats per veure com es fa i és més complicat. Tot i així a mi també m’agradaria arribar a fer aquesta roba del segle XVIII.

“És una llàstima que tothom vagi vestit igual i que ningú vagi més enllà, que ens quedem amb el que tenim perquè ja ens conformam. El que hem de fer és cercar l’excel·lència.”

P.-. Que estàs fent ara mateix?

R.- El projecte “De Bell Nou” no atura. L’evolució d’aquest projecte serà seguir cercant aquestes imatges, mirar els teixits, investigant…  i anar treguent més roba a partir de tota la informació que tenim.  De feina, som sabater, faig feina a una fàbrica d’Inca que es diu “Carmina Shoemaker”, que és una fabrica molt bona que fa importació a l’estranger, tant als Estats Units, com al Japó i Londres.

A més, junt amb Joan Adrovel Vila i Joan Tur Ramon tenim un projecte que es diu “De la caixa al carrer” que són mostres de roba antiga amb les que volem donar a conèixer com era la indumentària, com es vestia la gent, perquè la gent aprengui com ha d’anar vestit. Un s’encarrega de cercar la roba, jo aport coneixement sobre les peces, i Joan Adrover s’encarrega de la part escrita i d’exposar el que volem dir perquè la gent aprengui i després ho dugui a terme. Ja n’hem fetes dues, i estam pendents de fer-ne un parell mes. Ens n’han demanat de fer-ne més però no podem per tema d’estudi o de feina. 

Sempre he dit el mateix, és una llàstima que tothom vagi vestit igual i que ningú vagi més enllà, que ens quedem amb el que tenim perquè ja ens conformam. El que hem de fer és cercar l’excel·lència. Si podem anar vestits super correctes, perquè no fer-ho?