La Defensora Sollerense, en mans d’una tropa d’ineptes

Que a l’Ajuntament de Sóller li passi per ull un teatre més que centenari, en procés de rehabilitació des de fa més de 20 anys, visitat el divendres anterior per autoritats municipals, insulars i tècnics, és la notícia més impactant provinent d’aquesta institució des que estic en l’ofici del periodisme local. El sentiment d’indignació per la desídia i la ineptitud municipal vers aquest edifici és majúscul i la ciutat de Sóller està en l’obligació, en aquest moment, de demanar als representants polítics responsabilitats i un canvi de rumb de 180 graus en el manteniment del patrimoni públic. I, de retruc, en molts d’altres assumptes que aquesta catàstrofe provoca que també emergin.

L’únic conhort és que -no vull ni imaginar-ho- aquest desastre hagués ocorregut tan sols una setmana després, en el moment de l’entrada dels alumnes del centre escolar que hi ha unes passes més amunt; o durant l’execució de les obres, amb els treballadors a l’interior del teatre; o que pel carrer d’en Reial hi hagués circulat algú en aquell precís instant; o que a la casa del veïnat s’hi hagués trobat algú en el seu interior. La casualitat, al final, ha estat molt favorable per a la integritat de les persones.

Tropa d’ineptes és la primera paraula que em va venir a la boca en pujar pel carrer d’en Reial el dimarts dematí i veure el desastre. Dos únics regidors hi havia en aquell moment davant el teatre. Després va arribar el batle i, quan me’n vaig anar (dues hores després) n’hi havia un total de sis, representants de tots els partits polítics, molt lluny dels nombre que es solen presentar quan hi ha esdeveniments més agradables. Tanmateix, el Defensora no interessa. Ni tan sols aquest dia.

Tropa d’ineptes perquè la part de l’edifici que s’ha desplomat sobre la resta del teatre s’havia restaurat fa poc més de vint anys i es suposa que estava en constant vigilància de tècnics que s’han passat mitja vida per allà dins.

Qui vigila el patrimoni públic?

Quines obres cauen als vint anys d’haver-se construït? Idò jo us ho diré. Aquelles que no es mantenen bé, que no es vigilen, que es desatenen. Les que no tenen ningú que es preocupi d’elles. Les que s’abandonen. O és habitual que parets d’edificis privats caiguin als vint anys d’haver-se edificat? Tan bon punt hi apareix una incidència, es reparen.

Vergonya sent quan el nom de Sóller es lliga a un succeït com aquest. “A Sóller els ha caigut el teatre que estaven restaurant!” Indigne, vergonyós, patètic, indecent… per burlar-se de nosaltres durant dècades. Una burla que continua quan hem de dir que la restauració del teatre ja dura un quart de segle i que no ha estat una veritable prioritat per a ningú.

Precedents

Ah, i aquesta no és la primera vegada que ocorre un fet similar, però molta gent no ho recorda. És que a l’Ajuntament de Sóller ja li va passar per ull la teulada del casal de Biniaraix; el cinema Fantasio té la teulada mitja passada i qualsevol dia tendrem exactament la mateixa notícia que la del Defensora i un nou solar disponible; l’escola de Ses Marjades va haver de tancar i cercar una altra ubicació perquè els queia a damunt als alumnes, i s’ha abandonat; l’antic escorxador té la teulada totalment esbucada; i el mercat municipal té goteres des de fa anys i no hi ha forma de posar en marxa una remodelació.

I l’Hospital, a excepció de la planta baixa i el primer pis, està fet un desastre, desatès, ple de goteres, inservible i camí de la ruïna. Ah, i la Fàbrica Nova, que un dia va ser propietat municipal, va retornar als hereus d’Adela Oliver perquè l’Ajuntament va deixar passar indecentment el termini per crear-hi un equipament cultural.
Tots aquests immobles no fa massa dècades es trobaven actius i Sóller era l’enveja de tota Mallorca. Això vol dir que hem fet passes enrere a passes agegantades. Tot empitjora de cada dia més. Com pot passar això? Com podem permetre els dòcils sollerics aquest greu retrocés?

Això sí: qui té un edifici ruïnós, com el de la cantonada d’Isabel II o la casa de Sa Lluna, i no el repara quan l’Ajuntament l’hi ho requereix, les sancions són ben salades. A veure si l’Ajuntament s’hauria d’aplicar el mateix criteri amb tot aquest patrimoni públic que els nostres avantpassats aconseguiren aixecar i que la nostra generació deixa caure. Qui pagaria les sancions coercitives mensuals que sí ha d’abonar una entitat com el Casal de Cultura – Museu de Sóller?

Sóller ha perdut el tren i tot criteri, i necessita un canvi de rumb. La resta de municipis de Mallorca no respiren així en ple segle XXI. Tenen teatres, centres de dia, cases de cultura, sales polivalents, espais moderns per fer activitats, parcs i zones d’esbarjo. I també espais dignes per a la gent gran, els joves i els esportistes. Els ajuntaments estan al costat de les entitats que volen fer cultura. Però aquí no.

Com pot ser que Sóller es trobàs millor durant el temps desèrtic del franquisme que no ara? O en els anys vint del segle passat? Per què hem perdut un tren que sí que altres municipis de 10.000 o 15.000 habitants varen saber agafar ja fa anys? Per què som a la coa de l’illa pel que fa a infraestructures culturals i encara feim més passes enrere, dia a dia? Per què consentim això?

I com és que un poble que diuen que està en el top de la moda, amb milions de visitants a l’any, amb una indústria turística que va a la plena, amb uns preus immobiliaris pels núvols, té un Ajuntament empobrit i incapaç ni tan sols de mantenir en peu el seu patrimoni? Què falla aquí?

No hi ha excuses

La resposta és dins l’Ajuntament, i no és difícil arribar a conclusions amb el titular que se m’ha acudit posar a aquest article. Els successius consistoris no han estat a l’altura de les circumstàncies. I això no és una opinió, és un fet incontestable. En la història del Defensora són 24 anys de trajectoria! No hi ha excuses que valguin.

En aquest temps hi ha hagut finançament per aixecar un poliesportiu milionari i s’ha ampliat en diverses ocasions (per cert, també va tenir goteres durant molts d’anys, de nou en nou), s’ha construït un polígon industrial, un túnel per anar fins al Port, un edifici d’aparcaments i dos aparcaments subterranis, una escola (amb goteres), una escoleta municipal, s’ha prolongat el carrer de Sant Jaume i s’ha fet un pont a Andreu Coll, s’ha adquirit el camp de futbol del Port i s’ha fet una llotja damunt el moll, entre d’altres intervencions, però el Defensora no. El Defensora sempre ha estat el darrer de la llista. Com el Fantasio, el centre de dia, la fàbrica nova i altres iniciatives que no han merescut suficient atenció municipal.

Una maquineta de fer doblers

I, de fet, el dimarts dematí pareixia que n’hi havia que ja tiraven la tovallola i insinuaven de tomar-ho tot i fer aparcaments. Un sentiment que no és nou: l’anterior batle ja va mirar de fer un aparcament al Fantasio. I tot això deixa veure que, en el fons, Sóller té el que es mereix: ser una maquineta turística de fer doblers i, el qui no es sumi al carro, que es foti. Tanta sort d’alguns que, a contracorrent, sí que sostenen el món de la cultura i, tot i els entrebancs municipals, s’animen a tirar endavant iniciatives no-turístiques i sí-culturals. El Sóller autèntic ha quedat retratat amb el Defensora: totalment ensorrat.

Dins aquest ambient d’ineptitud continuada, algú o alguns se n’han de fer responsables de tot això, o no? Amb un mort sobre la taula, la Guàrdia Civil qui se n’hauria duit engrillonat el dimarts dematí cap al calabós? En aquest moment fa mal apuntar amb el dit algú concret, però l’Ajuntament ha de depurar responsabilitats. I tant que ho ha de fer! Qui és qui hauria d’haver vigilat pel bon estat de l’edifici? Qui vetlla per l’estat de la resta d’edificis municipals en aquest moment? Passarà aviat el mateix al Fantasio o a l’Hospital? Podem passejar tranquils pel seu costat?

I, a banda d’això, quin cost econòmic té l’enfonsament del Defensora? Quants milions hi ha allà enterrats que no hauran servit per a res? Què costarà reparar la casa del veïnat? I retirar tota la runa? I refer tot allò que ha anat a terra?

I qui es farà càrrec de tota aquesta despesa? La repartirà l’Ajuntament religiosament entre els contribuents, pujant l’IBI altra vegada fins a límits estratosfèrics, com ja va fer quan un consistori havia deixat endeutat el poble durant una dècada? O tancant l’aixeta i fent l’estruç durant una llarga temporada? Què s’haurà de sacrificar per reconstruir l’edifici que ha caigut per la deixadesa d’alguns?

Qui paga tot això? Ja n’hi ha prou que la ciutadania s’hagi de fer càrrec de les badades del nostre benvolgut Ajuntament. Una badada monumental, històrica. El poble mereix una altra cosa. I mereix una investigació que arribi al fons de la qüestió i que pagui qui correspongui, i no qui pateix les conseqüències de consistoris que han anat col·locant Sóller en el pou de Mallorca, culturalment parlant, en matèria d’infraestructures i com a municipi que engega els seus fills perquè se’ls ha vedat la possibilitat de fer front a l’adquisició d’un habitatge, que només són per a rics, saturat, col·lapsat, gentrificat.

El batle, quatre hores després del desastre, es comprometia altra vegada a tenir el Defensora en funcionament abans d’acabar la legislatura. Això sense tenir ni idea de quin cost tendrà la broma. Un brindis al sol en tota regla. Una promesa com la que inclouen en els seus programes electorals tots els partits locals des de fa moltes campanyes i que repeteixen una i altra vegada. “Sí, sí, el Defensora estarà acabat abans que acabi la legislatura”. Quantes vegades ho hem sentit? Algú encara s’ho creu?

El mateix horabaixa de dimarts les xarxes socials obraren un miracle i a les 20 hores es va celebrar una concentració davant les Cases de la Vila. Una gentada hi va acudir i, malgrat l’ambient de dol i la calentor del cadàver, hi convivia l’esperança en la reconstrucció de l’edifici i en un canvi de rumb de la política cultural municipal.
Però, no ens enganyem. Hi havia absències molt destacades entre els concentrats.

El consistori hi hauria d’haver estat en ple i hi faltava moltíssima gent de sectors que també haurien de defensar el patrimoni cultural solleric. I és que, en aquest moment, és molt important fer pinya. El dol per la caiguda del Defensora ha de ser unànime. I l’esforç per aixecar-lo de bell nou, també.

El fet que hores d’ara cap polític supramunicipal hagi vengut ni tan sols a veure el desastre no és cap bon auguri. Potser no es volen fotografiar devora els qui han fet el ridícul deixant caure un teatre centenari.

Necessitam un pla

Criticar és molt fàcil. Això és el que he fet fins ara. Però de tot això se n’ha de treure alguna cosa en positiu.

Sóller és, des de fa dècades, un poble desnortat, sense projecte ni rumb, amb una alternança política gairebé constant que ha provocat continus canvis de batle i amb consistoris que no han aconseguit -ni tampoc ho han intentat- marcar un full de ruta més enllà dels quatre anys de vigència de les seves quotes de poder. I si un ha lluitat per la cultura, l’altre ho ha fet per l’esport; si un ha lluitat per un centre de dia a l’Escorxador, l’altre opta per una ubicació diferent; si un crea una fira de la gamba, l’altre prefereix el gerret, o l’embotit o el swing; fins i tot si un posa l’arbre de Nadal a l’alameda, l’altre prefereix instal·lar-lo davant l’Ajuntament. Ni en això hi ha acord.
I així estan les coses.

Els successius consistoris no han sabut definir els necessaris objectius a mig i llarg termini que Sóller necessita. I aquest voldria que fos el paràgraf més seriós d’aquest article: tot respectant les ideologies dels diferents ciutadans sollerics i les línies dels partits polítics, Sóller necessita un pla, decidir entre tots cap a on volem anar, què volem ser, què volem tenir, de què volem viure i de què volem morir. I necessitam consistoris forts i units, remant a la una. De veritat que el dimarts vespre no podíeu sortir tots desset plegats a la Plaça i demostrar que estau units en la restauració del Defensora? O convocar un ple extraordinari d’urgència i consensuar un manifest i traçar un pla davant aquesta greu pèrdua? O és que algú se n’ha alegrat d’aquesta pèrdua?

Demostrau d’una vegada per totes maduresa i amor per la nostra ciutat i lluitau junts per resoldre aquest sotrac. Deixau els personalismes i la politiqueria baratera que us remou per dedins i remau en el mateix sentit, en positiu. Si no havíeu de ser capaços de fer-ho ja no us hauríeu d’haver presentat a les eleccions. I si no heu de ser capaços de fer-ho d’ara en endavant, deixau pas a nova gent.

No és hora de badar. La ciutadania, amb el que acaba de succeir, desconfia de cada dia més en la seva institució més propera. I aquesta sensació generalitzada l’heu de revertir. Heu de demostrar que es pot revertir. A més, la caiguda del Defensora ho remou tot i hi ha un clam de molta gent que diu que ja basta de moltes coses que ensorren Sóller.

Per tot això us deman unió per salvar el Defensora Sollerense. Sumau esforços, feis pinya, plantejau-vos noves maneres de fer política, ajudau-vos, convergiu. L’objectiu de comptar amb un teatre a Sóller s’ha complicat moltíssim i no serà gens fàcil aconseguir-lo. S’haurà de treballar molt i a contracorrent. Moltíssima gent, nombrosos grups i col·lectius us ho imploren. I no només hi ha d’haver acord pel que fa referència al Defensora. També per bastir un pla per al Sóller del demà en matèria cultural, social i esportiva, també des del punt de vista econòmic, turístic, mediambiental, urbanístic, per fer possible una ciutat on els sollerics no ens hi sentim exclosos, i on torni ser un plaer viure-hi. La sensació és que abans ho teníem i ho hem tudat.