Entre Pollença i Calvià una vintena de torres protegeixen la costa dels enemics

Les Illes Balears han estat històricament un punt de trobada de civilitzacions i cultures. Durant l’edat mitjana i moderna, a més, les nostres illes foren també utilitzades com a territori de frontera. La seva situació al mar Mediterrani les feia vulnerables als atacs i disputes entre els regnes cristians i els musulmans. Aquest fet va provocar que sofrissin nombroses incursions de saqueig. Fou durant el segle XVI, en el període que va regnar el rei Felip II (1558-1598), quan major força tingueren dits atacs corsaris. Aquests estaven dirigits per l’Imperi Turc, i tenien com a finalitat afeblir la monarquia hispànica en el mar Mediterrani.

Durant tot el segle, les Illes Balears sofriren aquests atacs. Alguns d’ells foren devastadors. Cal recordar com a fets més destacats: l’atac a la petita flota de galeres del capità Rodrigo Portuondo en aigües de Formentera; l’atac i destrucció de la vila de Maó al 1535 (amb més de 800 captius); l’assetjament de la vila d’Eivissa el 1543; el desembarcament a Porto Colom de 1544 i els de Banyalbufar, Estellencs i Santanyí el 1546; la victòria dels pollencins davant el temible Dragut al 1550; els saqueigs d’Alcúdia (1551), Valldemossa (1552) i Andratx (1553), i la destrucció i saqueig de Ciutadella el 1558 en el qual entre 3.500 i 4.000 persones foren captivades quan la població total de l’illa era tan sols de 10.000 persones. La situació en la qual es trobaven era tan preocupant que les autoritats reials es plantejaren fins i tot l’evacuació de bona part de la població.

S’hagueren de prendre algunes mesures per fer front a l’amenaça musulmana. Llavors es va decidir millorar el sistema de vigilància costanera i preparar l’actuació que s’havia de dur a terme si es localitzaven vaixells enemics.

Protocol d’actuació

S’acordà que aquestes eren d’obligat compliment i havien de ser coordinades pel capità d’armes de la vila. Pel que fa al protocol d’actuació, en primer lloc les talaies de la costa havien d’estar guardades per “homes capaços”, és a dir homes sans que poguessin actuar ràpidament si es veia un enemic.

L’ofici de torrer era perillós i no gaire ben pagat, el que provocava que moltes vegades els vigilants abandonassin el lloc de guaita per anar a fer feina a les possessions veïnes”

Malgrat aquesta disposició, l’ofici de torrer va provocar moltes disputes i maldecaps als pobles del litoral. Per una banda, perquè era un ofici perillós i no gaire ben pagat, el que provocava que moltes vegades els vigilants abandonassin el lloc de guaita per anar a fer feina a les possessions veïnes.

D’altra banda, no sempre les persones que ocupaven aquest lloc eren les adequades; podem posar com exemple quan es va produir el desembarcament pirata de 1561 a Sóller (un fet que es commemora anualment a la festa del Firó) el torrer que es trobava a la talaia de Ses Puntes era coix, un defecte que l’impedia avisar ràpidament o dur a terme tasques de vigilància.

Protocol d’actuació

Al segle XVIII es publicaren les “Ordenances de les torres de foch del Recna”, disposicions que establien les obligacions dels torrers, la prohibició d’abandonar la torre i tot un seguit de normes que assegurassin la feina de vigilància costanera.

Una altra disposició destacada era, que si la flota que desembarcava estava composta per més de dotze fustes, la tropa de defensa de la vila no havia de presentar batalla sinó que s’havia de quedar dins la vila per defensar-la i esperar l’arribada de reforços, mentre les dones i els ancians anaven a llocs més segurs.

Es va establir, a més, un codi de senyals de fums durant el dia i de foc a la nit per comunicar totes les torres”

Un altre tema important del pla de defensa era la construcció de torres o talaies per vigilar el litoral. Bona part d’aquestes es situaren a la costa de la Serra de Tramuntana. Es va establir, a més, un codi de senyals de fums durant el dia i de foc a la nit per comunicar totes les torres, la qual cosa possibilitava que en qüestió d’hores tot els litoral illenc estàs en alerta. La destinació final dels senyals era la Torre de l’Àngel, situada al palau de l’Almudaina de Palma, on el Virrei disposava les mesures a prendre davant el possible atac.

Entre Pollença i Calvià trobam una vintena d’aquestes construccions. Començant pel nord de la Serra tenim la Talaia d’Albercutx, situada damunt la península de Formentor a Pollença, construïda per evitar les incursions corsàries a aquest extrem de l’illa de Mallorca. Aquesta encara era utilitzada a finals del segles XVII.

Al terme d’Escorca, un dels municipis més grans i per tant més importants alhora de plantejar la defensa de l’illa, hi ha les torres Na Seca, la de la Penya Rotja, la de Lluc o de Cala Mitjana i la de Tuent o de Can Palou. Aquesta darrera està situada a uns 462 metres d’altura en un lloc anomenat Sa Falconera. La seva ubicació facilitava la comunicació amb la torre de Na Seca a Escorca i d’aquesta a les de Lluc. Va ser construïda, com la majoria, durant el segle XVI per ordre del virrei Ferran de Zanoguera. Aquesta torre en qüestió, té vuit metres de diàmetre i dotze d’alçada. Està composta per dos cossos separats per un anell que sobresurt del perfil de la torre. L’any 1939 es feren algunes modificacions, ja que aquest emplaçament va ser utilitzat per l’exèrcit com a punt d’observació.

A Sóller trobam la Torre Picada, concretament a fora seu port. Es construí a final del segle XVII i com a conseqüència de la invasió pirata de 1561. S’adonaren de la feblesa de les seves defenses i els governants de la vall varen decidir establir una torre de defensa a la zona coneguda com sa Talaia. Aquesta torre destaca perquè és la més gran de la costa mallorquina. Està formada per dos cossos: la planta baixa era destinada a magatzem i rebost, mentre que el primer pis tenia l’habitació del guaita i la cuina. S’ha d’afegir que la part que dóna a la mar estava defensada per canons. La Torre Picada també va servir als carabiners per vigilar el contraban. La darrera funció que s’hi desenvolupà fou la de ser un lloc per a la vigilància aèria durant la guerra civil. És troba en un bon estat de conservació.

A Deià s’aixecà, al segle XVII la Torre de Sa Pedrissa. A Valldemossa la de la Trinitat a la possessió de Son Galceran (això fa que la torre sigui més coneguda pel nom de dita finca). Aquesta darrera fou adquirida per l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria al segle XIX.

Aquestes construccions constitueixen un patrimoni de valor incalculable de la Serra de Tramuntana, tant històric com arquitectònic o etnològic”

A Banyalbufar es construí la torre del Verger (també anomenada de les Ànimes o Sa Torreta), que també fou propietat de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Aquesta era només una torre de senyals i no comptava amb peces d’artilleria. Servia per enllaçar les notícies que arribaven de Sóller amb el sud de la Serra.

Cap al sud trobam les torres de Na Pòpia a Sa Dragonera (a pesar que aquesta no es trobi exactament a la Serra, si que s’inclou en el sistema defensiu de la zona), la de Cap Andritxol, des Malgrats, de Refeubetx, la de Cala Figuera i la de Ses Illetes.
Algunes d’elles es troben un molt mal estat de conservació i amenacen ruïna, d’altres en canvi es troben en bones condicions. La majoria d’elles són de titularitat privada.

En conjunt aquestes construccions constitueixen un patrimoni de valor incalculable de la Serra de Tramuntana, tant històric com arquitectònic o etnològic, que no es pot perdre.