La Serra de Tramuntana perd zona de conreu en favor del bosc improductiu

El mosaic agroforestal de la Serra de Tramuntana ha canviat des de mitjans del segle XX fins ara. La garriga i el bosc han anat avançant sobre antigues zones de conreu i han transformat el paisatge. Així ho constata la tesi doctoral de Joan Bauzà Llinàs, defensada recentment a la Universitat de les Illes Balears i que es proposa mesurar i cartografiar la magnitud de la transformació d’aquest fenomen.

Per tal de donar resposta al problema plantejat, l’investigador ha entrevistat propietaris, amos i funcionaris de l’administració forestal que varen participar en la gestió de finques de la Serra de Tramuntana durant la segona meitat del segle passat.

Les entrevistes han permès datar l’inici de la transformació de l’antic model de gestió agroforestal tradicional a partir de la dècada de 1950. Aquesta transició va iniciar un procés d’aforestació important sobre terrenys agrícoles que deixaren de ser rendibles, alhora que pinars, alzinars i carritxars esdevenien improductius per l’abandonament dels oficis del bosc i de la ramaderia extensiva.

Imatges aèries

La disponibilitat d’una fotografia aèria de 1956 feta per l’Army Map Service dels Estats Units, coneguda com a «vol americà», que coincideix amb l’inici del canvi, presentava l’oportunitat de cartografiar el mosaic format per les cobertes del sòl de fa sis dècades, però també suposava un repte perquè es tractava d’una imatge en blanc i negre, a diferència de les imatges de satèl·lit actuals que ofereixen informació multiespectral.

Per dur a terme aquesta tasca, s’ha optat per un mètode de classificació supervisada que permet identificar i classificar les cobertes de manera semiautomàtica. Aquesta tècnica utilitza punts d’entrenament sobre àrees etiquetades de manera manual per instruir un algorisme a identificar i classificar, de manera automàtica, les altres regions de la imatge, que té una superfície de 80.000 ha.

El procés de classificació s’ha llançat sobre una matriu de coocurrència de grisos (GLCM) generada a partir de la imatge de 1956. Aquesta matriu, utilitzada també en el camp de la medicina per interpretar imatges en escales de grisos com, per exemple, els raigs X, o en altres camps com el reconeixement facial, té el fonament en la relació entre els diferents nivells d’intensitat de grisos dels píxels que formen la imatge, amb l’objectiu d’identificar patrons de textura.

Mitjançant aquesta tècnica, s’ha pogut elaborar la cartografia de tres cobertes de vegetació, concretament, de bosc, matoll i carritxar i conradís. Per mesurar la magnitud del canvi, s’ha aplicat la mateixa tècnica a una fotografia aèria de 2019, feta pel Plan Nacional de Ortofotografía Aérea, utilitzant la imatge de 1956 com a referència. Aquesta comparació ha permès contrastar les cobertes vegetals extretes de la imatge de 2019 amb fonts actuals, com ara l’inventari forestal, i alhora validar els resultats obtinguts a partir de la imatge de 1956.

De conradís a bosc: el perill dels incendis

Els resultats revelen un canvi radical en la distribució de les cobertes vegetals a la Serra de Tramuntana. En el passat, aquesta distribució es dividia en terços, i el conradís n’era la coberta dominant. No obstant això, en l’actualitat s’observa una distribució en la qual el bosc ocupa més de la meitat de la superfície de la Serra, mentre que el matoll i carritxar i el conradís es reparteixen per la resta del territori, i aquesta darrera és la coberta que ha experimentat una reducció més notable. Paral·lelament a aquest procés, s’ha constatat un increment en els grans incendis forestals a l’àrea d’estudi, els quals han estat cartografiats utilitzant imatges de satèl·lit.

Per acabar, aprofundint en l’anàlisi del contingut de les entrevistes dutes a terme, s’han identificat les activitats i productes clau que contribuïen a la viabilitat del model tradicional de gestió agrària i forestal a la Serra de Tramuntana.

A més a més, s’han descobert els factors que n’han causat la decadència des de mitjan segle XX i que han donat lloc a l’estructura actual del mosaic. Aquesta decadència del sector agroforestal tradicional ha derivat cap a un espai necessitat de gestió específica, ja que els grans incendis forestals no fan més que reflectir un territori mancat d’equilibri.