Andreu Majoral: “Jo crec que el poble mai va deixar d’estimar els Cossiers”

Enguany es commemoren els 50 anys de la recuperació dels Cossiers a Algaida, va ser a les festes de Sant Jaume de l’any 1973. Amb el naixement de l’Obra Cultural Balear al poble, un grup de joves recupera la dansa en un moment en que l’Ajuntament no hi estava d’acord i el poble no els demanava. Andreu Majoral forma part dels Cossiers d’Algaida, va fer de dimoni des del 73 fins que es va retirar quan va complir 50 anys. 

Pregunta.-A mitjans dels anys 50 els Cossiers s’havien recuperat com una atracció turística, com han recollit els investigadors Joan Socies i Gabriel Mayol, s’havien “privatitzat” i es varen acabar perdent Com va ser aquell moment en el que decidiu que els cossiers havien de tornar a ballar a les festes del poble? 

Resposta.- En primer lloc ens hem de situar en aquells anys quan encara hi havia una dictadura, teníem un batle que era falangista i els Cossiers havien desaparegut. Aleshores un grup de gent amb inquietuds, que no estaven d’acord amb la política, vàrem decidir muntar l’Obra Cultural Balear i recuperar totes aquestes tradicions que havien estat marginades, i una d’elles varen ser els Cossiers.

“En aquells moments va ser un poc difícil, l’Ajuntament estava en contra de que els recuperéssim i la gent del poble tenia por perquè hi havia un cert enfrontament.”

P.-Per què pensàveu que era important recuperar els cossiers?

R.- Els que en aquells moments començarem els havíem vist de petits ballar al poble, després es va acabar i els Cossiers es varen posar en mans d’una persona que els explotava turísticament, ballaven cada dia pels estrangers i va arribar un moment que els Cossiers de cada vegada eren més joves, al final eren nins i nines, i llavors varen desaparèixer. Noltros vàrem pensar que no podíem perdre aquesta tradició, que l’havíem de recuperar. Els Cossiers no havien de ser d’un particular per un negoci, i vàrem començar a ballar totalment independents d’aquest restaurant i també de l’Ajuntament. De fet, en aquells moments va ser un poc difícil, l’Ajuntament estava en contra de que els recuperéssim i la gent del poble tenia por perquè hi havia un cert enfrontament.

P.- Com va ser començar a ballar pel poble, quan molta de gent no ho coneixia o tenia por?

R.- Noltros érem joves i gaudíem, però es vera que va costar una mica que la gent tornàs a sortir al carrer i a seguir als Cossiers, que els sentís com a nostres i entengués la tasca que estàvem fent. I una cosa que vàrem tenir clara sempre és que havíem de ser independents. Hi va haver propostes de que depenguessin de l’Ajuntament, i noltros vàrem dir que no, que havien de ser independents, perquè sinó quan hi hagués canvis polítics estaríem condicionats a la voluntat del que governa.

“La gent no entenia que el dimoni hagués de fer rotllo, encalçar els al·lots i fins i tot hagués de “pegar” amb el garrot”.

P.-En el teu cas feies de dimoni. Quin era el teu paper?

R.- Va ser bastant difícil. Si els Cossiers ja els recuperarem a contra corrent, la figura del dimoni encara era més complicada. La gent no entenia que el dimoni hagués de fer rotllo, encalçar els al·lots i fins i tot hagués de “pegar” amb el garrot. N’hi havia més d’un que s’enfadava. Hi ha una anècdota: un any quan ballàvem els cossiers a la Creu del Colomer va venir un algaidí amb el cotxe i va començar a pitar, jo vaig sortir de rotllo, vaig demanar al cotxe que callàs i me va envestir amb el cotxe, li vaig fer un cop damunt del capó perquè s’aturàs, però va seguir pitant i me seguia envestint, llavors un grup de gent que hi havia al rotllo varen anar cap al cotxe i li alçaren d’un costat, un poc més i li trabuquen. En aquells moments vaig dir: ara ja he guanyat, el poble està amb jo. Va ser un abans i un després. 

P.-Com va ser el canvi al poble, passar d’haver-hi poca gent a omplir els carrers? 

R.- Pensem que érem al 73 i que a partir del 76-77 hi va començar a haver un canvi, les primeres eleccions… i aquesta sensació de llibertat i d’obertura va fer que la gent no tengués aquella por que tenia abans. Jo crec que el poble mai va deixar d’estimar els Cossiers, però si que hi havia aquesta reserva. Al 73 i abans, de vegades quan parlaves fort i protestaves, la gent te feia callar, deia, “calla que te sentiran”. A partir del 76-77, la gent va començar a venir al darrera i de cada vegada més.

P.- Al principi vos costava fer rotllo? Faltava gent?

R.- Si, era difícil fer rotllo per poder ballar a l’ample. Es vera que venia molta de gent a veure els Cossiers, però com que encara no tenien por del dimoni, el dimoni tenia molta dificultat per imposar-se perquè la gent es fes enrere, i si a la gent l’empenyies o li passaves el garrot per les cames, el que feia era insultar-te. Però llavors, una vegada que la gent entra dins del joc, estima els cossiers i tot el ball, ja està perfectament entès.

“De vegades veus gent que quan sona el flabiol i el tamborino i les xeremies, els ulls els hi comencen a espirejar. Ja ho duim a dins”.

P.–Ara ja has deixat el ball, has pasat el relleu.

R.- Si, en els estatuts està previst que podem ballar fins als 50 anys. Jo vaig ballar 25 anys, als 50 anys per no deslligar-mos del grup hem creat una figura que se diu el Senat dels Cossiers, i hi formam part tots els que tenim més de 50 anys, i tenim veu però no tenim vot. Els que decideixen els balls, els assatjos… són els que estan actius. Noltros tenim dret a anar als dinars i sopars.

P. -Com veus ara els cossiers a Algaida? 

R.- Molt bé. Des de fa més de 15 anys, hi ha molt d’interès per part dels joves de poder formar part dels Cossiers. Cada generació es fa una convocatòria i sempre hi ha molta de gent que s’apunta per poder ballar, això al principi no era així. Per tant ha canviat totalment, els cossiers són part del poble. De vegades veus gent que quan sona el flabiol i el tamborino i les xeremies els ulls els hi comencen a espirejar. Ja ho duim a dins.