La UNESCO inclou com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat la tècnica del vidre bufat de Gordiola
La UNESCO ha declarat com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat la tècnica tradicional del bufat del vidre, que inclou les modalitats de vidre bufat amb canya, el vidre al bufador i la talla, gravat, esmalts i daurats. Aquesta tècnica, que es remunta a l’antiguitat, es manté viva en només dos centres a Espanya: Vedres Gordiola, a Algaida, i la Real Fábrica de Cristales de la Granja, a Segòvia.
La inscripció en les Llistes Representatives del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat suposa un homenatge i un reconeixement al vidre bufat, una forma d’art que requereix habilitat, paciència i creativitat. Els mestres vidriers que treballen en aquests centres són els guardians d’un llegat que ha passat de generació en generació i que ara es protegeix com a part de la diversitat cultural de la humanitat.
Vidres Gordiola, fundada el 1719, és la fàbrica de vidre més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa. La seva producció es basa en el disseny i la fabricació de peces úniques, fetes a mà, amb colors i formes inspirades en la natura i la història de Mallorca. La fàbrica disposa d’un museu on es pot veure la col·lecció de vidre més gran de les Illes Balears, amb peces que van des del segle XVII fins a l’actualitat.
La Real Fábrica de Cristales de la Granja, creada el 1727 per ordre de Felip V, és un dels exemples més destacats de l’arquitectura industrial del segle XVIII a Espanya. La fàbrica va ser un dels proveïdors de la Corona i va produir peces de gran valor artístic i històric, com els miralls i els llums del Palau Reial de Madrid. La fàbrica acull avui el Centre Nacional del Vidre, una fundació dedicada a la conservació, la investigació i la difusió del patrimoni vidrier.
Tant Vidres Gordiola com la Real Fábrica de Cristales de la Granja han celebrat la declaració de la UNESCO a les xarxes socials i han agraït el suport del Ministeri de Cultura d’Espanya i dels altres països que han impulsat la candidatura.
El president del Patronat de la Fundació Centre Nacional del Vidre, Andrés Ortega, ha valorat positivament els cinc anys de treball realitzat per aconseguir el nomenament com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. “Ha estat un esforç impulsat per Espanya, Alemanya, Finlàndia, República Txeca, Hongria i França, amb el notable suport del Ministeri de Cultura d’Espanya, a través de la Subdirecció General de Protecció del Patrimoni, amb el suport tècnic de la Real Fàbrica de Cristales, que ha donat els seus fruits”, ha subratllat Andrés Ortega.
La història
Tot i la importància històrica i sociocultural d’aquesta tècnica artesanal, en l’actualitat la seva viabilitat es veu amenaçada avui per diversos factors com la competitivitat de la producció industrial del vidre i altres materials davant aquesta tècnica tradicional. A més, hi ha una manca d’interès de les noves generacions, el que provoca una situació de perill a causa de la disminució del nombre de dipositaris dels coneixements, expliquen.
La tècnica del vidre bufat pot rastrejar-se a la península Ibèrica des de l’antiguitat, provinent de la Mediterrània Oriental, on sol datar-se a mitjan el segle I a.C. Es desconeix la data exacta d’introducció del vidre bufat a Espanya, però ja Plini dona compte de la fabricació del vidre a Hispània cap al tercer quart de segle I d.C.
El món islàmic
La tècnica del vidre bufat ha estat excepcionalment treballada en l’art islàmic de la península, florint tallers que tenen la seva continuació i influència en l’Edat Moderna de context cristià, destacant fonamentalment els tallers de la Corona d’Aragó.
Al llarg de tota la geografia, es perfeccionaran tècniques decoratives d’aplicació i filigrana, així com tipologies de peces que s’aniran consagrant amb el pas el temps: gots, gerres, llums d’oli, fioles, gerros i altres.
El segle XVIII viurà una florida econòmic amb les polítiques econòmiques dels Borbons centrades en la producció nacional, de la línia naixerà la Reial Fàbrica de Vidres de la Granja a Segòvia; així com en el foment de la producció amb el beneplàcit real per part de propietaris privats, com és el cas de la Fàbrica de Gordiola a Mallorca.