Cati Barceló: “El cavall és un company de vida, noble i agraït, que mereix tot el meu respecte”

Cati Barceló Paredes -23- és el perfecte exemple del jovent que és capaç de lluitar i esforçar-se per assolir els seus reptes personals i professionals. De fet, ja compta en el seu haver amb un Grau Superior en Educació Infantil -Primer cicle- i amb un Grau Mitjà en Administració i Finances, trobant-se actualment cursant el Grau de Treball Social a la Universitat de les Illes Balears. Uns estudis que va alternant amb classes d’iniciació a l’equitació per a nins i nines des de la finca familiar situada a l’emblemàtica barriada de Biniaraix, llogaret de la vall de Sóller.

Barceló es troba en l’actualitat aprofundint en els coneixements que en un futur no gaire llunyà li puguin permetre muntar una Granja-escola per ajudar a incentivar els tractaments d’equinoteràpia que ja comença a desenvolupar.

Pregunta.- Què és per a vostè un cavall?
Resposta.- Senzillament, un company de vida que mereix tot el meu respecte: tant és així que als cavalls que tenim a ca nostra -tres- intent oferir-los les condicions de vida més properes a la seva naturalesa. Per continuar, diré que és un animal noble i molt agraït: és tan fort el vincle que pots arribar a establir amb ell que quasi et permet saber tot el que li passa ja que la intercomunicació entre ambdós és molt forta. Es tracta d’un animal que mereix tot el respecte: tant és així que no fa veure quan li fas mal, per la qual cosa és molt important aprendre a llegir el seu llenguatge per controlar si el tractes bé. Finalment, és un animal molt sensible que en males mans pot arribar a patir moltíssim.

P.- Des quan hi interactua?
R.- Des dels 4 anys: els meus pares intentàrem apuntar-me a tot un ampli ventall d’activitats extraescolars -karate, ball, etcètera- que no m’agradaren fins que un bon dia vaig topar amb un cavall i des d’aleshores no me n’he pogut deslligar. I això que a ca nostra no hi havia tradició equina. Crec que el fet que sempre m’he sentit molt connectada amb la natura va propiciar que aquest estret lligam es produís. Fou una connexió brutal i inevitable, diria jo. Vaig anar a Son Molina, a Bunyola, on muntava fins que als nou anys em regalaren un poni -Neska- que amb els anys anà seguit d’altres cavalls: Pinto -el cavall de la meva vida, ja mort- arribà quan tenia 13 anys i vull ressaltar que tenia més coneixement que jo mateixa; Rose, arribà al mateix temps que en Pinto i era l’egua del meu germà, és l’animal que utilitz per a les classes d’iniciació i acompanyament emocional; i finalment, Hazeem, que és un poltre de 5 anys i es tracta d’un pura sang àrab.

A mesura que vas coneixent el cavall crees un vincle en el qual pots arribar a sincronitzar el teu batec amb el de l’animal”

P.- Quan descobrí les possibilitats terapèutiques del cavall?
R.- Fou un coneixement gairebé instintiu que es dona a l’hora de muntar un d’aquests animals que és quan es produeix una transmissió de sensacions: seguretat i ,sobretot, un sentiment d’empoderament. A mesura que vas coneixent el cavall crees un vincle en el qual pots arribar a sincronitzar el teu batec amb el de l’animal. Pots arribar a sentir si està nerviós, tranquil o inquiet i a la inversa. Quan puges a un cavall passes a sentir-te un sol cos. Personalment, m’ajudà força durant un període en què vaig patir assetjament escolar: la relació amb el cavall no em va fer sentir tota sola i es convertí en un autèntic company en qui recolzar-me. De llavors ençà, els cavalls són el meu refugi i em vaig adonar de la seguretat que el cavall m’aportava i que estava disposat a “fer-ho tot per a mi”.

P.- Amb quin tipus d’usuari pot interactuar un cavall?
R.- Amb tothom que s’ho proposi i en tengui ganes. L’únic indispensable és el respecte vers l’animal. Són animals molt intel·ligents, capaços de ser conscients de les necessitats de cada persona que hi puja.

P.- Quines són les millores que es poden observar a través de l’equinoteràpia?
R.- El primer que s’ha de dir és que l’equinoteràpia és una teràpia d’implement que no substitueix la medicació pertinent de cada usuari. Ara bé, s’han demostrat els seus beneficis i per això cada cop assoleix més àmbits (sanitat, educació…) ja que ajuda, i molt, en un augment de la concentració, en presa de la consciència espacial i personal; també millora l’autoestima i augmenta la seguretat personal i el desenvolupament sensorial.

P.- Qualsevol cavall pot servir per a l’equinoteràpia?
R.- No, ells són com les persones: cadascun té el seu caràcter. Preferiblement han de ser cavalls de més de 10 anys, educats i aregats: això vol dir tranquils, sensibles i empàtics. Sobretot han de ser cavalls el caràcter dels quals permeti treballar tranquil·lament amb ells. No depèn tant de la raça com de l’animal en si mateix.

P.- Quan i on aprengué equinoteràpia?
R.- Encara m’estic formant; però bona part de la meva base parteix de les meves pròpies vivències amb els cavalls i de la informació que vaig obtenint de les matèries que estic estudiant al Grau de Treball Social que m’ofereixen un ampli ventall de possibilitats per poder treballar amb els cavalls.

P.- Quant de temps es necessita per obtenir millores gràcies a l’equinoteràpia?
R.- No es tracta d’una ciència exacta; sinó d’una tècnica de llarga durada. Quantes més vivències tenguis amb el cavall més beneficiosa serà la teràpia; tant depèn de l’estat en què arriba la persona com de la connexió que sigui capaç d’establir amb l’animal. Les primeres sessions sempre són per crear vincles: la qual cosa no vol dir pujar directament sobre l’animal, sovint el “peu a terra” inicial és més positiu per crear vincles.

P.- Anem a temes pràctics. És car comptar amb un cavall propi?
R.- Sí, s’ha de tenir un “bon calaix” per tenir un cavall; i, sobretot, pensar que no es tracta de cap joguina ni d’un caprici que al cap de dos mesos puguis deixar aparcat en una estable. Els costos són molt diversos: manteniment, lloc en condicions, manescal i, el més important- sacrifici personal de temps i dedicació.

P.- Realitza algun altre esport, amb cavall o sense?
R.- Sí. Jo, he d’estar forta per poder muntar i moure’m bé damunt el cavall i per tant faig una mica de tot: ioga, pilates i sol anar al gimnàs. I amb l’animal feim gimcanes i doma clàssica (tot i que en aquest apartat no competesc). He de dir que practic la doma natural un tipus de doma molt respectuosa amb l’animal on se substitueixen mètodes clàssics que fan mal a l’animal per altres opcions més respectuoses i igualment efectives. Pràctiques com el “bitless” o doma sense embocadura i “barefoot” doma amb cavall sense ferrar; una pràctica que els acaba allargant la vida.

Els meus cavalls sempre estan a lloure i comptem amb un parcel.la de 10.000 metres per poder sentir-se el més lliure possibles”

P.- Quin temps dedica diàriament a la cura dels seus cavalls?
R.- Com a mínim, una hora diària -que es pot allargar a dues hores depenent de les necessitats dels animals o a només deu minuts-. He de dir que els meus cavalls sempre estan a lloure i comptem amb un parcel.la de 10.000 metres per poder sentir-se el més lliure possibles. Els meus cavalls fan la vida el més natural possible; no concep cap altra manera de tenir-los. Per a mi, un cavall establat és sinònim de maltractament animal.

P.- Què diria a qui manifesta por als cavalls?
R.- Que en moltes ocasions jo també n’he tenguda ja que són animals poderosos; però no s’han de deixar vèncer per aquest sentiment. Es tracta d’un animal noble que mai et farà mal a posta.

P.- Amb la nova llei de benestar animal, què es necessita per tenir un cavall?
R.- He de dir que no conec en profunditat aquesta llei, però per tenir un cavall a les Balears has de comptar amb el Codi Rega que atorga la Conselleria d’Agricultura i Pesca: es tracta d’un certificat anual on s’han de detallar les altes i baixes que es puguin produir. A més, jo compt amb una assegurança de responsabilitat civil per a cada animal i en el meu cas amb un bon terreny amb una porxada oberta perquè es puguin moure lliurement.

P.- Com qualificaria aquesta llei?
R.- Ja dic que no la conec en profunditat però la consider una llei necessària, però tal vegada una mica exagerada. Sempre passa el mateix volen passar de zero a cent d’un sol cop; i no pensam que un cinquanta estaria bé en un primer moment. Tot i això, per a mi el respecte vers l’animal ha de ser total.

P.- Ha hagut de canviar algun hàbit amb aquesta nova llei?
R.- No, perquè els meus animals viuen millor que el que diu la llei. Sempre intent que els animals que tenim -sigui el que sigui- estigui connectat al màxim amb la seva naturalesa originària.

P.- Forma part d’alguna associació cavallista?
R.- Sí, de dues: de l’Associació cavallista de Sóller i de la de Muro.

Em consider molt més animalista que molts d’aquells que van fent discursos sobre animals sense tenir-ne ni idea”

P.- I d’alguna associació animalista?
R.- No, però em consider molt més animalista que molts d’aquells que van fent discursos sobre animals sense tenir-ne ni idea. Ja he dit que el respecte vers l’animal per a mi és el primordial.

P.- Parlem d’un tema de salut pública, què fa si el seu cavall li fa les feines enmig del carrer?
P.- Les sol llevar sempre que puc; però hi ha vegades que em trob enmig del trànsit i no ho puc fer. En aquests casos sempre hi sol anar quan he deixat el cavall i molts de cops em trob que ja les han llevades. Som molt responsable.

P.- Per acabar, quin consell donaria a qui vol comptar amb un cavall propi?
R.- En primer lloc, ha de saber, almenys, interactuar amb l’animal; l’ha d’entendre i és convenient que tengui uns coneixements previs que el puguin ajudar en les seves necessitats. En segon lloc, que tengui en compte que sempre anirà aprenent; i en cas de dubte que es deixi aconsellar. I finalment, que tengui criteri per conèixer les seves necessitats: no és ni un caprici ni una joguina.