Extremisme a Medi Ambient (III) – L’escàndol Alpina i la democràcia
En la meva opinió, els extremistes comanden a la Conselleria. I regnen damunt del conjunt de professionals i funcionaris que -de forma majoritària- intenten fer la seva feina en benefici de la societat en conjunt. I impulsen una agenda que fa de la prohibició, la persecució, la prepotència i l’autoritarisme les eines principals. De gestionar, pactar, coadjuvar o acordar no en volen saber res de res.
El 19 d’abril de 2021 l’Editorial Alpina va rebre comunicació d’una acta per infracció per part de la conselleria de Medi Ambient. Se’ls acusava de publicar mapes on figuren senders a les zones d’exclusió del paratge natural de la Serra de Tramuntana, obrint el camí cap a una possible sanció. Aquesta petita empresa -no més enllà d’una dotzena de treballadors- és pionera en l’elaboració de cartografia i publicacions de caràcter excursionista i de muntanya. Des de fa més de setanta anys creen mapes i guies, mitjançant un procés minuciós i precís amb el compromís de fidelitat amb la cultura i el territori que descriuen. És reconeguda en l’àmbit nacional i europeu com un referent pel que fa a mapes de muntanya i senderisme.
Jaume Tort, coeditor d’Alpina i delegat a Balears, resumeix en poques paraules aquella situació en l’entrevista que va publicar Fora Vila fa uns dies: “L’acta que van obrir a l’Editorial Alpina va representar un brutal atemptat contra la llibertat d’expressió i informació recollida a la Constitució espanyola. Els dies següents es va anar teixint una trama de linxament moral contra l’editorial i jo mateix –com el seu representant a Mallorca- en la que van sovintejar les mentides, les falses informacions i les difamacions. En plena pandèmia, i amb aquesta petita empresa lluitant per la seva supervivència, aquest desgavell va ser tolerat per l’actual conseller i hi van participar els diferents estaments de la Conselleria des d’un agent de Medi Ambient i una informadora fins al director del Parc de Llevant en aquell moment (Cristian Ruiz Altaba) i el director general de Medi Ambient (Llorenç Mas).”
La lectura completa de la conversa fa feredat. I causa disgust a qui creiem en un servei públic democràtic. Perquè aquesta és la qüestió. Podem afirmar que la conselleria de Medi Ambient i Territori, liderada per Miquel Mir, actua i es condueix -interna i externament- democràticament? A la llum -i les moltes ombres- del cas Alpina els convit que m’acompanyin en la meva anàlisi personal.
Cal aclarir -des de primera hora i per aquells que son de pell prima- que no tinc cap dubte sobre la legitimitat democràtica dels comandaments polítics de la Conselleria ni de les persones anomenades en els coneguts com a càrrecs de confiança de forma discrecional pel conseller. El govern emana del mandat del Parlament de les Illes Balears, elegit lliure i democràticament pels ciutadans amb dret a vot de la nostra comunitat. I afegiré -per si de cas- que no hi ha cap ombra de sospita en els nomenaments de funcionaris pels càrrecs directius i de responsabilitat en l’estructura interna de la conselleria. En aquests segons cas per no conèixer a fons el seu funcionament i -aplicant el principi de prudència- per no fer cas a xarrameca possiblement malintencionada. La responsabilitat és dels que els han anomenat i de ningú més. Tu el nomenes, tu et menges els “marrons” que generin.
Els comandaments polítics i el cos de funcionaris que dirigeixen tenen el privilegi de ser els únics facultats per adoptar iniciatives administratives que afecten altres ciutadans. Se’ls paga amb els nostres impostos. Realitzen un servei públic molt delicat. Per tant haurien d’estar a les nostres ordres, o dels qui anomenem a aquest efecte en procediments democràtics.
En la meva opinió les barbaritats descrites per Jaume Tort -i altres situacions esdevingudes en el mandat- podrien fer-nos presumir que no ens representen. Podríem estar davant una crisi representativa? És preocupant el degoteig d’actuacions sorprenents dels darrers anys?
La preparació de l’expedient a Alpina va requerir la dedicació de com a mínim dos funcionaris per mes de dos mesos. La petició d’incoació d’expedient per presumpte malbaratament de recursos públics i prevaricació no ha rebut resposta. No se sap en quina situació es troba. Ni si s’ha designat instructor, ni quines declaracions s’ha pres… res de res.
El cas de l’expulsió d’uns escaladors a la zona del Gorg Blau que disposaven de tots els permisos i autoritzacions en regla va ser un vertader escàndol. El to displicent i amb un punt de perdonavides de la resposta de la funcionària va fer evident manca d’empatia i coneixement de la normativa per part de la servidora pública. De nou cap notícia es té de possibles accions per resoldre la situació. L’amenaça de sanció a dos escaladors per part d’un Agent de Medi Ambient (AMA) als voltants d’Alaró és el darrer exemple. Malgrat disposar de tota la documentació varen ser comminats a abandonar invocant erròniament i esbiaixadament una normativa que després es va revelar com una simple mentida. Desconeixement? Mala idea? Abús d’autoritat?
Vostès li adjudicaran el nom correcte. En tots aquests casos el secretisme, l’opacitat i el silenci s’han imposat. Certament, en l’àmbit particular alguns elements de la conselleria han admès que s’havien produït situacions que era necessari solucionar. Però al darrere d’aquestes intencions no s’ha observat cap actuació. En la meva opinió, els comandaments polítics semblaven atemorits per la possible reacció dels presumptes implicats.
En aquest punt crec necessari fer una mica de memòria sobre les diferents etapes per qui han passat les administracions públiques. En les monarquies absolutes, allà pel segle divuit i abans, encara no s’havia establert una frontera del que era i no era públic. Mancava una estructura i funcions clares. Se les feia servir com a corretja de transmissió del poder polític, sempre disposada a perseguir l’enemic intern. La simbiosi entre poder polític i les elits econòmiques era una realitat. Els excessos, la fèrria disciplina, el secretisme i la recollida d’informació per al control ciutadà eren part del dia a dia.
El liberalisme del XIX va portar la necessitat de respectar la llei i l’esfera privada de l’individu. Estat de dret i llibertats passaven al primer pla com a límits, almenys de manera nominal. En la pràctica això significava que l’administració utilitzava la llei per a justificar-se. Per aquest camí de seguida un es troba amb el dilema de la llei injusta. Som a una administració que beneficia a alguns, sorpresa, per les lleis. Finalment, existeix un ampli consens que els avanços a l’administració publica en el segle XX han estat la professionalització, la divisió de funcions i -fonamentalment- el control representatiu i extern de les seves accions per part de la ciutadania.
En una dictadura l’administració està al servei del partit en el poder i de la classe econòmica dominant. Els funcionaris viuen d’esquena a la societat que vigila. Se’ls recluta sense que es requereixi una cultura cívica prèvia. La seva organització és piramidal, amb principis jeràrquics d’obediència cega a l’autoritat. La normativa s’empra quotidianament contra la dissidència, i l’activitat social es vigila i controla. El manteniment de l’statu quo se superposa a la defensa de les llibertats. El corporativisme i l’amiguisme troben un terreny ben adobat per créixer.
Soc de l’opinió que la Conselleria de Medi Ambient i Territori ha de canviar per complet la seva mentalitat. La que dona cobertura i aire a l’extremisme. El camí no és senzill. Ho admet. Però és el que democràticament s’ha d’exigir. És el diàleg i la planificació amb els integrants de la societat civil. La prevenció i mediació en els previsibles conflictes. La supressió de normatives i regulacions males d’explicar si més no abusives. Així com un ús proporcional de les facultats sancionadores quan tota la resta fracassa. Durs amb els poderosos, flexibles i generosos amb els ciutadans del comú. Els primers ja tindran legions de missers i influencies arreu per respondre i ser rebuts amb estora vermella. Els altres just la crua i nua llei.
En aquesta línia, caldria supeditar la interpretació interessada de la llei a un estricte respecte per la dignitat i els drets de les persones. Fins a tal punt que una funció bàsica hauria de ser garantir que el missatge de protesta o dissensió arribin al seu destinatari. Tots podrem coincidir que, per a tot això, resulta fonamental la direcció i control extern -representatiu i ciutadà i, si toca, judicial- de cada actuació administrativa. No pot ser que Medi Ambient es faci el suec amb cada petició d’explicacions al·legant que són assumptes interns i que es veuen obligats en compliment de no se sap ben bé quines normatives. Això quan contesten. La Llei de Transparència està en vigor i les administracions públiques han d’aplicar-la de forma clara i sense excuses de mal pagador.
Soc del parer que tot el que no sigui això seguirà donant menjar a la bestia del extremisme.
Aquests dies passats ha estat notícia el comunicat que l’organització Terraferida ha fet traslladant la seva intenció de fer un téntol. Esmentaré dues de les seves afirmacions que, modestament, faré meves. “Les institucions públiques no volen fer polítiques ecologistes transformadores. Són un mur impermeable”. El que traduït a la nostra parla quotidiana voldria a dir: “No hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar”. I la segona, aterridora i definitiva: “Els residents cada dia importen manco i les empreses més”. O com diria en l’amo En Pep de Sa Sini, “Qui té duros fuma puros i qui no en té fuma paper!”
Els dirigents de Medi Ambient han de triar. Continuar atacant petites empreses com Alpina, atemorir excursionistes, terroritzar escaladors, encalçar amants del nostre patrimoni, fer anques enrere davant de les grans empreses i famílies privilegiades, protegir latifundistes estrangers amb vestit d’entitat ecologista… com fins ara o posar-se -d’una vegada- al costat de la seva gent. La nostra gent.
Continuarà. O no.