El Port de Sóller, l’únic custodiat per tres fars

L’augment de la navegació marítima a causa del turisme ha fet que els fars i les balises del Port de Sóller tenguin avui més vigència que mai tot i l’existència de moderns aparells com el GPS que faciliten i fan més segur el trànsit per les aigües de la mar Mediterrània.

Des de la Prehistòria, quan l’home va atrevir-se a solcar la mar i la navegació va esdevenir una clau per al desenvolupament econòmic, social i cultural, l’home va aprendre a orientar-se mitjançant referències naturals de la costa i dels estels, però quan la navegació es feia més perillosa -de nit- es feia necessari saber on acabava la mar i començava la terra, i es varen habilitar fogueres en indrets elevats, que posteriorment es convertirien en els primers fars de la història.

Mallorca compta actualment amb catorze fars. Juntament amb el de Portopí, el Cap Gros i la Creu a Sóller, hi ha el del Cap Blanc, el de Cala Figuera, el de Cabrera (que s’inclou dins el sistema mallorquí), el de Portocolom, el del Cap de Ses Salines, el de Capdepera, el de l’illa d’Alcanada, el de la Punta de l’Avançada a Pollença, el del Cap de Formentor, el de Cala Figuera i el d’Andratx.

De fet, es creu que el primer far que existí a les Illes Balears fou al nord de Mallorca, quan l’Imperi Romà es trobava en el seu màxim esplendor i Pollentia era una afamada i pròspera ciutat. No és un fet documentat, sinó deduït gràcies a unes monedes encunyades a l’illa amb la silueta d’un far.

El far de Portopí

Els historiadors diuen que el far de Portopí, de Palma, juntament amb el far de la Torre d’Hèrcules, són els més antics de l’estat espanyol i segurament dels més antics de tot el món. L’estructura està composada per tres cossos superposats, conseqüència de les obres d’ampliació que ha sofert al llarg dels segles. Les primeres notícies que tenim d’ell daten del 1300, trobades en el testament del rei Jaume II, però és probable que el cos inferior sigui anterior a aquest any.

Fins al segle XIX les Illes Balears no gaudiren d’un complet sistema de senyalització i il.luminació marítima. Això fou possible a partir de 1847, quan es va aprovar l’ambiciós Pla General per a l’Enllumenat Marítim de les Costes i Ports d’Espanya i Illes Adjacents, amb el qual s’hi projectaren 126 fars distribuïts per la península, les Illes Balears i el nord d’Àfrica espanyol (els fars canaris van formar part d’un pla a banda elaborat el 1857).

Això va suposar la creació d’una xarxa completa de llums costaners i l’organització i manteniment d’aquests elements. Per aquest motiu el 1851 es va crear el Cos de Torrers de Fars, els quals s’haurien d’encarregar a partir d’aquell moment del manteniment i custòdia dels fars. A partir d’aquell moment es va professionalitzar la tasca dels encarregats dels fars, establint-se un reglament pel qual s’havien de regir. Era un treball dur i solitari que marcava molt les persones qui el realitzaven.

L’enginyer Emili Pou

A les Illes Balears, el responsable de dissenyar i construir els fars va ser l’enginyer Emili Pou. La major part dels fars es construïren durant la segona meitat del segle XIX. En un principi utilitzaven làmpades d’oli d’oliva per il.luminar, però posteriorment aquest element fou substituït successivament per la parafina, el petroli, el gas acetilè i l’electricitat.

Pel que fa a la seva estructura, aquesta fou semblant a tots els fars de les illes i de l’estat. Els fars es composen d’una planta baixa, normalment de planta quadrada, destinada a habitatge dels faroners, sala de màquines, despatx, taller i magatzem. I òbviament per una torre de forma cilíndrica, troncocònica o prismàtica, a la part superior de la qual conté la llanterna dins una cambra envidrada. A la majoria de fars espanyols s’aplicà un estil neoclàssic per a la seva construcció, semblant als cànons francesos. A les Illes Balears pràcticament tots segueixen aquest estil, amb l’única excepció a Mallorca del far de Portopí.

El Far del Cap Gros

Sóller, per iniciativa de l’Ajuntament, es va avançar a l’esmentat pla i ja el 1842 es va construir a la zona de Muleta el Far del Cap Gros. És, per tant, el segon far més antic de Mallorca. Una dècada després, el 1852, es va traspassar la torre i el petit edifici al Ministeri d’Obres Públiques que l’any 1859 el va inaugurar com a far de quart ordre del Pla General d’Enllumenat Marítim de 1847, després de restaurar-lo.

A causa del seu atípic origen, no havia estat projectat per cap enginyer i la construcció de la torre era atípica per als fars de l’època i no tenia cambra de servei, per la qual cosa els torrers que s’hi destinaven havien de realitzar els seus torns en la llanterna mateixa, la qual cosa va provocar la seva protesta per haver de fer el seu treball en condicions més dures que la resta de companys dels altres fars.

Es tractava d’un edifici de maçoneria ordinària, de 9,2 per 8’1 metres, amb quatre habitacions, un passadís central i una torre de 19’25 metres sobre el nivell del terreny.
La llum, segons explica l’actual torrer Juan Antonio García, era a força d’oli d’oliva i no s’il.luminava cada dia, sinó els dies concrets de temporal o d’entrada de vaixells, i la llum era mantinguda i administrada per arbitris que es recaptaven entre embarcacions que feien ús del Port de Sóller.

Al començament només hi havia un torrer, però a partir de 1864 es va augmentar la plantilla a dos i durant alguns anys només va poder disposar cada família d’una sola habitació, degut a les reduïdes dimensions de la infrastructura. El 1884 es va ampliar l’edificació.

Es tractava d’un far que estava bastant aïllat, mal comunicat tant amb el Port com amb Sóller, a 119 metres sobre el nivell de la mar, en un indret ventós, plujós i molt sotmès a la descàrrega de llamps.

El gener de 1918 es va electrificar el far, essent dels primers de l’arxipèlag que ho aconseguia, i el 1944 es va modernitzar la instal.lació a la vegada que es va reduir de dos a un els tècnics que en tenien cura. El mes d’abril de 1952 una intensa tempesta va destruir la línia elèctrica i es va passar a utilitzar el llum de socors, que funcionava amb petroli, que es va haver de mantenir durant més d’una dècada. No va ser fins l’agost de 1963 quan es va reparar la línia i es va dur del far de Cala Figuera una màquina de rotació que va obligar a realitzar algunes modificacions a la torre.

Poc després, el juliol de 1970, es va tornar a substituir l’òptica en el marc d’un pla de millores de caràcter estatal, i s’amplià la torre.

L’any 2003 s’instal.là el sistema de control remot del far, que permet que des del Port de Palma es tengui en tot moment coneixement del bon funcionament de la instal.lació. L’actual faroner, Juan Antonio García, té al seu càrrec tots els fars, balises i altres senyals marítimes de la zona de la Tramuntana de Mallorca, entre Palma i Pollença, i habitualment no hi resideix.

La darrera modificació que ha sofert el Far de Muleta és de l’any 2008, quan després de 38 anys funcionant es varen deixar de fabricar les òptiques utilitzades i es varen haver de substituir per unes més modernes, al.lògenes, passant l’abast de 18 a 24’5 milles nàutiques. Alguns veïnats de la zona fins i tot es varen queixar de la potència llumínica de les noves làmpades i es va haver de tapar amb cortines dobles la zona de terra.

Els fars del Cap de la Creu

A la zona nord del Port de Sóller hi ha dos fars més: un de pedra, circular, en desús i abandonat, i l’actiu que es troba uns metres més amunt, en territori de l’Estació Naval. Es tracta del Far de la Creu.

El més antic es va inaugurar el setembre de 1864 segons un projecte d’Emili Pou. Es tractava d’un far de sisè ordre, amb un abast de 9 milles nàutiques, amb llums d’oli d’oliva, ubicat a pocs metres del bufador, un buit a la roca que quan hi ha temporal de Mestral o de Tramuntana forma una succió d’aigua que es pot aixecar fins a uns trenta metres d’altura i es desploma després sobre el far.

Just després de l’entrada en funcionament del far es va detectar aquest greu error, que produïa constants avaries a les òptiques i fins i tot tremolors en tot l’edifici.
El 1918 es va electrificar, juntament amb el de Muleta, però la línia era bastant defectuosa i amb molta freqüència s’havia d’utilitzar l’enllumenat d’emergència.

El torrer considerava molt perillosa aquella ubicació i es traslladava, amb la seva família, a un edifici proper els dies que hi veia perill. De fet, el primer faroner va abandonar una nit la instal.lació perquè veia perillar la seva integritat i va ser durament amonestat per aquest fet. Ell va acceptar el càstig, però va reclamar que els seus responsables estassin amb ell durant una nit de tempesta, i així va ser; fins i tot l’enginyer Pou va poder comprovar la terrorífica sensació d’estar ben al costat del bufador.

La ubicació del primer far es va elegir probablement des de Madrid i amb la intenció d’estar el més acostat possible a la costa. Recentment ha estat parcialment restaurat.

El 1923 es va abandonar definitivament aquella residència i es va habilitar com a substitutiva l’antiga construcció provisional utilitzada pels obrers mentre es duien a terme les obres del far, situada uns metres més amunt.

El 1928 es va projectar una nova torre i s’hi va construir una residència definitiva. El far va entrar en servei el 1945, amb una altura de 13 metres i un abast de 13 milles nàutiques.

Entre els anys 1984 i 1985 el far va ser sotmès a tot un seguit de modificacions que varen coincidir amb la jubilació del darrer faroner de la Creu, José Gradaille Trobo, que va permetre la seva automatització.

La tràgica llegenda que dona nom a la punta de Sa Creu

Conta la llegenda que una vesprada d’octubre hi havia un gran temporal de Xaloc i que una dona jove havia acudit fins aquell lloc amb el seu infant acabat de néixer per esperar el seu marit que tornava de llunyanes terres amb el cor estret per aquell mal temps.

Una inesperada ona va fer estavellar la barca contra les roques i la dona inconscientment va alçar els braços al cel amb la qual cosa va caure l’infant a terra i va anar rodolant per les roques cap a la mar. Sa mare es va llançar a la mar per rescatar-lo mentre els mariners s’aferraven a les roques, però eren engolits una vegada i una altra per la mar. Un d’ells aconseguí salvar-se, per trobar una mort pitjor: la de veure entre els penyals els cossos sense vida de la seva dona i el seu fill.

Els pescadors i mariners del Port de Sóller varen aixecar en aquell lloc una creu en homenatge a aquell succeït, un símbol que donà nom a aquell indret.

Una torre d’enfilació

A més dels dos fars, en el Port de Sóller també hi ha balises en els dics i pantalans i una balisa enfilació que es troba a la zona d’Es Través, al bell mig del Port de Sóller, instal.lada l’any 1965, que ajuda els vaixells a realitzar la maniobra d’entrada a port.

El juliol de 2012 es va modernitzar i avui consta de tres llums tipus led, direccionals, de color vermell, blanc i verd. El vaixell ha de veure constantment el llum blanc per saber que està centrat.