Quan anar a nedar era un perill i una excentricitat

Anar a nedar a la platja és avui una de les activitats més usuals de l’estiu. El litoral mallorquí queda estibat de gent com a mínim durant els quatre o cinc mesos de més calor i no hi ha platja, cala, caleta o caló amagat que no rebi la visita d’algun amant dels banys d’aigua salada cada dia que faci bon temps. De modalitats de banyista n’hi ha moltes: els que hi van per fer esport, els que hi arriben en colla, les famílies, els que només prenen el sol i mai no es remullen, els que hi fan una llarga estada, els que peguen una sota i se’n van, els que hi arriben a primera hora, els que se’ls fa de nit… però el que sembla mentida és que aquesta tradició a la nostra contrada tengui poc més d’un segle d’antiguitat.

I és que els mallorquins varen donar l’esquena a la mar sempre que varen poder, perquè la mar era sinònim de perill.

Pensem que la Mediterrània va ser durant segles un cau de pirates, i abans de possibles invasors. I fins l’any 1830, quan no es va donar per acabada la pirateria, ni tan sols la gent volia viure ran de mar per la por a ser massacrats. Si ens veiessin avui…

Les poblacions, terra endins

De fet, fins aquesta data les dones no dormien als ports, sinó que els pescadors hi anaven sols i s’exposaven a un greu perill el mínim temps possible només per poder sortir ben d’hora a les pesqueres. No hi havia poblacions estables prop de la mar, excepte a Ciutat.

De fet, els pobles es construïen terra endins per por als atacs forans. I, per tot això, els mallorquins ni tan sols sabien nedar, i ficar-se dins la mar era considerat una extravagància i una autèntica temeritat. “La mar fa forat i tapa” és una dita que encara avui perviu i que és molt descriptiva de la filosofia que rodejava els primers banys de mar.

Això va canviar al final del segle XIX quan la burgesia va considerar que banyar-se a la mar era un símbol de modernitat i quan els primers turistes també varen importar la moda de “prendre banys” com a mesura terapèutica i medicinal, sobretot per a les dones, deien aleshores.

L’historiador Antoni Quetglas, a la recentment presentada “Història de Sóller”, fa esment d’aquesta pràctica quan treu a la llum una breu ressenya del setmanari “Sóller” de finals del mes de juliol de 1905 on s’explica que les platges del Port de Sóller “començaven a veure’s molt concorregudes de banyistes”, un fet que el cronista considerava habitual pel fet de la sufocant calor que aquells dies es deixava sentir dins Sóller. És la primera notícia que fa relació a aquesta pràctica.

Clots a la carretera

A més, aquell article també deixava constància que el ferm de la carretera que unia Sóller i el Port es trobava en mal estat de conservació i que el trajecte en carruatge era molt incòmode per als passatgers que anhelaven la remullada dins les aigües cristal·lines de la badia. Aprofitava l’ocasió per fer dues crítiques: hi mancava un servei de banys (pensem que aleshores el litoral del Port de Sóller era pràcticament verjo) i també un servei de tramvies (aquesta demanda seria satisfeta l’any 1913).

Rere les persones més acabalades de l’illa, considerats senyors, poc a poc la resta de la població va afegir-se a la moda de banyar-se o nedar a la mar. I, en paral·lel, també un incipient turisme també va començar a gaudir de l’aigua de la mar.

Pollença, Palma i Sóller varen ser els primers indrets en rebre turisme i, també, en la pràctica de banyar-se a la mar.

El turisme solleric no neix al Port

De fet, el negoci turístic, associat a les Illes Balears (i a molts altres indrets del món) al sol i la platja, va arrancar a indrets com Sóller sense estar inicialment relacionat amb la mar i als banys. Sóller, segons explica també Quetglas a la “Història de Sóller”, va ser juntament amb Palma i Pollença una de les poblacions pioneres pel que fa a l’explotació turística. La imatge idíl·lica de Sóller, construïda gràcies als seus espectaculars paisatges, va atraure primer alguns escriptors romàntics i després els seus seguidors.

Els francesos foren majoritàriament els primers que fixaren la seva ullada en fer turisme a Sóller i entre els anys 1870 i 1880 varen obrir, en el centre de Sóller, i no al Port, algunes fondes i hostals. Pensem que el municipi de Sóller estava aleshores molt lligat amb el país gal gràcies al comerç de les taronges; de fet hi havia diverses connexions marítimes que els unien i a Sóller moltíssima gent parlava perfectament el francès.

“L’any 1900, la vila comptava amb 9 posades i 2 hotels oberts durant tot l’any. També hi havia moltes cases per poder llogar a la localitat”, detalla Quetglas. L’interès dels visitants, emperò, era molt diferent a l’actual i la mar no era precisament una de les seves prioritats, però sí un bon complement.

La moda d’anar al Port a nedar ràpidament va agafar molta volada fins a tal punt que l’any 1907 les autoritats municipals varen creure necessari regular la seva pràctica: les dones es podien banyar al Port, entre el torrent de Sa Figuera i el moll i en l’espai que hi ha entre el costat de la paret de Can Repic i el Llatzeret, mentre que l’espai reservat als homes era entre el torrent de Sa Figuera i aquesta paret. Es garantia així que no hi hagués mescladissa d’homes i dones. El 1914 era tanta la gent que baixava al Port a nedar, aprofitant la recent inauguració de la línia del tramvia, que es va haver de reforçar el servei posant-hi a l’estiu un vagó extra el dematí.

La pràctica del bany no era ben vista per tots els sectors de la societat. El 1914, segons recorda Quetglas, es parlava de “pràctica llibertina” i d’haver-se introduït des de França. I es varen haver de dictar altres normes limitatives quan la majoria dels sollerics optaven per prendre els banys a la Platja de Can Repic, amb una nova segmentació: la zona més propera al Llatzeret era per a les dones, la part central per als homes, i la desembocadura del torrent Major era per deixar-hi als cavalls i els carruatges.

Les casetes de bany

En paral·lel, entre 1910 i 1920 es varen habilitar les casetes de bany per deixar-hi al seu interior la roba de carrer, poder-s’hi canviar i guardar-hi els efectes personals quan un es ficava dins l’aigua. Va ser una influència francesa que es va poder veure, durant moltes dècades, a la Platja d’en Repic: desenes de casetons de fusta arrenglerats un al costat de l’altre. Al costat del restaurant Mónaco, a la platja de Sa Torre, els casetons varen perviure fins fa una quinzena d’anys, quan es varen fer desaparèixer.

Des de mitjan segle XX la pràctica del bany es va convertir en el que és avui, una pràctica molt habitual entre mallorquins i visitants, el principal atractiu turístic de les Illes Balears, de la Mediterrània i d’altres destinacions turístiques. La mar ha esdevingut una zona de lleure que no té competència (amb permís de les piscines).

Els esports nàutics, el busseig, la moda del broncejat i mil pràctiques lligades a la platja i la mar, entre elles el sopar ran de mar de la nit de Sant Joan, la navegació i la pesca, han servit per transformar la societat i el paisatge. De fet, avui la població lluita per viure al costat de la mar i el litoral, a tot el món, s’ha convertit en una gran àrea residencial i de lleure, una vegada oblidats els perills que, fins fa 200 anys, venien de mar endins.