La garrova: de menjar per al bestiar a ingredient ric i car per a la indústria alimentària

El fruit del garrover, la garrova, era antigament utilitzat com a pinso pels animals de tir. Entre el darrer terç del segle XIX i el començament del segle XX conegué un important creixement vinculat al consum pel bestiar. Se n’exportaven en gran quantitat a la península i a l’estranger, però la progressiva disminució dels animals de tir en feren reduir la seva demanda.

Paral·lelament, s’inicià la utilització industrial de la garrova, com a succedani del cacau per a la fabricació de la xocolata. També se n’obtenen sucres, alcohols i laxants. La seva llavor, el garroví era utilitzat per a la fabricació de plàstics, encara que l’aparició de materials sintètics l’ha desvaloritzat. Durant els anys de la Guerra Civil i els anys de la postguerra, en que el país quedà aïllat internacionalment, adquirí importància per a la fabricació d’aliments substitutius d’altres que no es podien importar fàcilment, com el cafè.

L’important augment de la demanda cap a la meitat de la dècada dels anys setanta, a causa d’una forta demanda internacional de derivats del garroví per a les indústries alimentària, tèxtil i paperera, que propicià un augment dels preus, va crear falses expectatives damunt el futur d’aquest cultiu. Es va donar una situació similar a l’actual, una espècie de bambolla, un bluf, amb un ascens ràpid de preu i una caiguda posterior.

Per sembrar garrovers, se sembren de pinyol a dins un cossiol i quan ha crescut, al cap de dos o tres anys, es posen dins un clot obert de cinc pams de fons; es lleva el cossiol i es sembra tota l’arrel dins el clot. Al cap de dos o tres anys, segons el modus operandi de mestre Toni, s’ha d’empeltar d’escut a la lluna nova de maig a juliol. Per esvellar-ho ha de ésser de gener a abril de lluna nova. Simplement, secrets d’un mestre.

Cultivat a gran escala per a l’explotació del fruit, els garrovers mallorquins de són de soca molt gruixuda

Comparteix amb la figuera i l’ametler el que podríem anomenar arbres de secà. Espècie típicament mediterrània es manté pràcticament verda tot l’any. Cultivat a gran escala per a l’explotació del fruit, els garrovers mallorquins de són de soca molt gruixuda.

El garrover es fa als costers i terres primes en zones càlides i és poc exigent pel que fa a la qualitat del sòl i a les cures que necessita.

El seu tronc és abonyegat (branques amb grops) i guixat d’escorça llisa quan és jove i irregular més endavant. Amb el temps, algunes soques es podreixen a la part interior i posen esca que es va desfent poc a poc. És possible veure garrovers amb la soca buida o mig buida. Fins i tot en la soca d’alguns de molta edat s’hi pot amagar una persona.

El fruit, la garrova, és una síliqua comprimida (càpsula allargada), verda a l’hivern i després creix i pren un color negre llustrós. Per dins té la molsa molt dolça, comestible i molt nutritiva, i unes llavors dures, llises, obscures: el garroví.

Es recull generalment en el mes de setembre. En la Mallorca preturística, quan el pagesos canviaven de possessió -per la Mare de Déu d’Agost-, les ametlles eren del pagès que sortia, però les garroves ja eren del pagès que entrava. Es distingeixen diverses classes de garroves: de la mel, negrines, de capoll llarg, de costella.

La garrova s’utilitzava directament per al consum dels animals (les ovelles van directament als garrovers, per a les cabres es guardaven i es trossejaven, servint d’aliment a l’hivern, el mateix es feia per als animals de tir: cavalls, mules, etcètera). La utilització industrial comporta una primera trituració, amb la finalitat d’apartar el garroví de la molsa que es destina a pinsos.

Les qualitats de la garrova són múltiples ja que és un aliment energètic, ric en fibra soluble, cosa que facilitat la digestió, no té gluten, per tant és un aliment apte per a celíacs i és un potent antioxidant natural entre d’altres. Tot i que en l’antiguitat, la garrova tenia una gran importància que fins i tot serví de moneda de canvi, ha passat a tenir un valor totalment en mans de les grans empreses.

En relació al valor nutricional de la garrova, aquest aliment es situa en una posició important dins de les tendències actuals de l’alimentació a nivell mundial.

El rendiment de les garroves mallorquines pot arribar al 15% en garroví i cada llavor pesa aproximadament 0,19 grams

El rendiment de les garroves mallorquines pot arribar al 15% en garroví. Una garrova té uns quants quirats, unes quantes llavors o garrovins (cada llavor pesa aproximadament 0,19 grams, és a dir, un quirat). El terme quirat prové d’una antiga paraula grega keration que significa garrover.

Les llavors de la garrova s’empraren antigament per pesar joies i gemmes ja que les seves llavors presenten una relativa uniformitat de pes entre elles.

La diversificació dels usos de la garrova ha anat creant nous mercats que han estat sàviament explotats per les empreses que es dediquen a la seva comercialització: així de la polpa també se’n fan aromatizants per a les indústries tabaqueres i un succedani de la xocolata mentre que la goma de garroví és utilitzada en l’elaboració de productes alimentaris com productes càrnics processats, productes de peix reestructurats (els coneguts “garrotets” de cranc), flams i gelatines,  gelats i sorbets ( ja que evita la formació de cristalls de gel), confiteria, formatges per escampar, postres làcties, aliments infantils (els coneguts “potets” en porten), melmelades industrials i salses de tot tipus.

La versatilitat de la garrova a nivell industrial és tan àmplia que pràcticament se n’aprofita el 100% de la matèria primera. Tant és així que les empreses mallorquines que es dediquen a processar aquest producte són capdavanteres a nivell mundial, essent les terres mallorquines les màximes productores de garrova del món.

Tant la polpa de la garrova que és destinada a alimentació d’animals, exportant-se’n grans quantitats a Escandinàvia  per alimentar rens; com la goma de garroví, que és un dels estabilitzadors alimentaris més nobles i coneguts, fan que -en teoria- la demanda de garrova estigui assegurada.

Tot aquest ampli ventall de sortida a la producció de garrova, aquests dies els productors viuen uns dies d’incertesa després de dos o tres anys de preus extremadament elevats que tot sembla indicar que ja s’han acabat.