Les illes, laboratoris evolutius on les espècies adquireixen mides corporals extremes

Un estudi internacional que ha comptat amb participació de l’IMEDEA (CSIC-UIB) i ha estat publicat a la prestigiosa revista “Science” revela que les espècies insulars amb mides corporals extremes tenen un risc d’extinció més gran.

Aquest fet converteix les illes en “laboratoris evolutius” i llar d’espècies animals amb característiques úniques. Amb resposta a la singularitat dels ambients insulars, molts organismes experimenten canvis evolutius notables, entre els quals s’inclouen modificacions extremes de la talla corporal, tant de mida nana, com de mida gegant.

L’estudi publicat a “Science” revela que les espècies insulars que quan varen evolucionar adquiriren mides corporals més extremes que els seus parents continentals tenen un risc d’extinció més gran que les que no varen patir aquesta evolució.

A més, revela també que les taxes globals d’extinció dels mamífers insulars varen augmentar significativament després de l’arribada dels humans moderns.

L’estudi, liderat per investigadors del Centre Alemany d’Investigació Integrativa de la Biodiversitat (iDiv) i de la Universitat Martin Luther de Halle-Wittenberg (MLU), té la participació d’investigadors de diversos organismes internacionals, entre els quals hi ha el Consell Superior d’Investigacions Científiques, a través de dos centres de recerca: l’Estació Biològica de Doñana i l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB).

Més risc d’extinció dels nans i gegants extrems

Las modificacions extremes de la talla corporal es coneixen com a gegantisme i nanisme: en general, a les illes, els parents d’espècies continentals grans tendeixen a minvar, mentre que les espècies petites tendeixen a créixer, segons una nota feta pública des de la Universitat de les Illes Balears.

Alguns exemples d’aquests processos són meravelles de l’evolució ja extingides, com ara els mamuts i els hipopòtams nans, que arribaren a assolir dimensions inferiors a una desena part de la mida dels avantpassats continentals, i rosegadors i gimnurs de mida atípica, que assoliren una mida més de 100 vegades superior a l’original.

Entre aquestes espècies també hi ha els nans i gegants, que actualment estan en perill d’extinció, com ara l’anoa de les Filipines o el búfal aquàtic de Mindoro (Bubalus mindorensis), un búfal nan que té unes espatlles que fan aproximadament 100 centímetres d’alt, i la hutia gegant de Jamaica (Geocapromys brownii), un mamífer semblant a una rata i que té una mida semblant a la d’un conill.

L’estudi confirma que l’evolució cap a aquestes característiques sovint duu implícit l’augment de susceptibilitat a les extincions. “D’una banda, els gegants filogenètics ofereixen una recompensa més gran per als depredadors”, explica el doctor Roberto Rozzi, líder de la publicació. “D’altra banda, sembla que la capacitat d’oposar resistència de les espècies nanes és més baixa, la qual cosa facilita que siguin caçades o depredades pels depredadors introduïts”.

Per quantificar de quina manera l’evolució cap al nanisme i el gegantisme pot haver afectat el risc i la taxa d’extinció (abans i després de l’arribada de l’ésser humà), els investigadors feren servir dades de fòssils i de mamífers insulars vius provinents de més de 1.200 espècies de mamífers insulars existents i de 350 d’extingides de 182 illes i paleoilles (masses terrestres que antigament estaven aïllades, però que ara formen part de les zones continentals) d’arreu del món.

Les troballes indiquen que les espècies que varen adquirir els canvis de talla corporal més extrems (ja siguin més grans o més petits) són les que tenen més probabilitats d’haver-se extingit o d’estar en perill d’extinció a les illes. La comparació entre les dues direccions del canvi de mida corporal demostrà que les espècies gegants insulars tenen un risc d’extinció lleugerament més elevat que les nanes insulars.

No obstant això, aquesta diferència només fou significativa quan s’inclogueren espècies extingides. D’ençà de l’expansió europea per tot el món, els mamífers nans i gegants s’han vist afectats de manera similar per les extincions. “Això probablement sigui el resultat de l’impacte d’unes pressions humanes més intenses i polièdriques, com ara la sobreexplotació i la pèrdua accelerada de l’hàbitat, però també de la introducció de noves malalties i dels depredadors invasius”, diu el doctor Roberto Rozzi.

Actualment, la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) assenyala les illes com a focus d’extinció d’espècies, ja que el 50 per cent de les espècies amenaçades són insulars.

Colonització humana

Els investigadors també analitzaren el registre fòssil mundial de mamífers a les illes durant els darrers 23 milions d’anys (cenozoic tardà), i descobriren una correlació evident entre les extincions de les illes arreu del món i l’arribada de l’ésser humà modern.

“Registràrem un canvi brusc en el règim d’extinció dels ecosistemes presapiens en comparació amb els ecosistemes insulars dominats pels sapiens. La superposició temporal dels mamífers insulars amb l’Homo sapiens incrementà més de 10 vegades les taxes d’extinció. Tanmateix, els nostres resultats globals no descarten la contribució concomitant de factors ambientals, com ara el canvi climàtic, a les extincions d’abast local de mamífers de les illes”, explica l’autor principal de l’estudi, el professor Jonathan Chase, de l’iDiv i l’MLU.

“Tot i que és important adquirir més dades paleontològiques de camp per refinar encara més les cronologies d’extinció, les agendes de conservació haurien de donar, alhora, una prioritat especial a la protecció dels gegants i nans insulars més extrems, molts dels quals ja estan en perill d’extinció”, afageix.

“Malauradament, les illes mediterrànies i canàries ja han perdut tots els mamífers que presentaven les modificacions espectaculars de mida, i ara s’hi ha de prioritzar la conservació dels pocs endemismes supervivents”, comenta Josep Antoni Alcover.

Dibuix: Peter Schouten