Reportatges

L’Alzinar: Quines feines podem fer al camp i què podem collir i sembrar

Allò que no t’agrada en jo, intenta millorar-ho en tu. (Alejandro Jodorowsky) Gràcies, amic lector,…

La vella afició per les curses de cavalls a sa Pobla

A sa Pobla, en la memòria dels més vells, i no tan vells, resten les…

Cametes em valguin cap al Puig de Son Onofre des de Sant Joan

El Pla de Mallorca és la comarca que ocupa la conca central de l’illa amb…

Una illa per fer esports d’aventura

Mallorca ofereix un ampli ventall de possibilitats durant tot l’any. Això sí, trescar per les…

Sa Punta de n’Amer, un bon lloc per passar el dia en família

Sa Punta de n’Amer és una Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) que està situada entre…

Corals reals i vius a l’abast de tothom

Els aquaris del segle XXI disten molt dels d’antany. En el cas de Palma Aquàrium,…

La gallina menorquina, reviu

La gallina menorquina és una de les races d’aviram autòctones de les Illes Balears, juntament…

L’origen de l’aperitiu

L’aperitiu és una tradició molt arrelada tant a Espanya com a la resta de països…

De coll de beata, llàgrima de viuda i vestit apedaçat A trenc d’alba o d’horabaixa, just a la posta del sol, enfilat damunt una figuera. A Mallorca o a Formentera. Bastam una figa. Té la pell clivellada de fina que la té; el tacte és tou, de fruita madura. El capoll s’ha torçut degut al seu propi pes, i en el cul té una gota de mel. Aquesta figa, dins la boca, és una explosió de dolçor, de gust i d’aliment. I és que la figa és una de les fruites més saboroses de les nostres illes. La figuera es conrea a totes les nostres illes majors. Fins i tot a Cabrera hi ha figueres. A finals de segle XIX l’arxiduc Lluís Salvador va calcular que a Eivissa es recollien aproximadament 550.000 quilograms de figues, la major part d’elles emprades per a consum a la mateixa illa. Formentera, amb 2.000 figueres, podia treure uns 200.000 quilograms de fruit. A l’illa de Mallorca la figuera era el segon arbre en importància després de l’olivera i es calculava que a finals de segle XIX s’hi collien prop de cinc milions de quilograms de figues. De Menorca l’Arxiduc no ens en dona xifres. El que sí que diu és que es troba fortament estesa la figuera a l’illa, a més d’informar que hi ha 27 varietats diferents, destacant la figa flor. Per tant d’una forma ben destacada la figa i la figuera es trobaven presents a les nostres illes a finals del segle XIX. La figuera (Ficus carica) és un arbre pertanyent a la família de les ficàcies, de fulles caduques i escorça llisa i grisa. El seu origen és molt incert: hi ha autors que el situen a conca mediterrània i d’altres a l’Àsia occidental o Aràbia. El que sí és cert és que és un dels arbres més antics que l’home conrea i que la implantació a la conca mediterrània es perd en la nit dels temps. Fa 4.000 anys els egipcis ja pintaven figueres, i els grecs i els romans les introduïren en les seves narracions i tradicions. Pertany a la família moraceae. El gènere ficus comprèn al voltant de mil espècies diferents, distribuïdes per totes les regions tropicals i subtropicals del món. De les mil espècies curiosament quasi cap, llevat de la figuera, fa els fruits comestibles i claríssimament cap d’ells arriba a la qualitat del fruit de la figuera. A molts de llocs empren les fulles dels ficus per donar-les de menjar als animals. La nostra figuera amb això torna a tenir avantatge, ja que a més de proporcionar figues per al consum humà, les figues i les fulles han estat en el passat un aliment prioritari a l’hora d’engreixar animals, sobretot porcs. De fet hi ha varietats de figues que només s’empraven per aquest fi. Per altra banda, tots els ficus desprenen làtex quan se’ls romp una branca o una fulla, sovint amb propietats i usos medicinals. Actualment la importància econòmica dels ficus rau generalment en les plantes ornamentals que, a les nostres, illes s’hi adapten d’allò més bé. Prop de cinquanta espècies de ficus diferents adornen els interiors de les cases, edificis públics i jardins de l’arxipèlag balear. La nostra figuera sol assolir una altura de dos a sis metres. Les fulles són palmades lobulades, rasposes i sunuades-dentades, gruixudes d’un verd fosc a la part superior, peludes amb els nervis sortits a la part inferior. En general les seves fustes són toves i poc duradores, amb un valor escàs. Tot i això era emprada antigament per fer els llits dels carros degut a la seva elasticitat. També era molt útil per fer les postissades de les taules de matances ja que, si amb els ganivets pegaven a la fusta, aquestes no s’esmussaven degut a les característiques toves de la fusta. Per això la pagesia deia que “Figuera, magraner i codonyer volen el seu amo carnisser”. El tronc és olorós amb làtex abundant, el que popularment s’anomena lletrada. Tot i que segurament es tracta d’una planta introduïda, la podem trobar en forma salvatge damunt penya-segats vora la mar, garrigues, espadats de muntanyes i llocs mai conreats. Quan té poca terra per créixer es converteix en una espècie d’arbret nan o bonsai. De la figuera, la figa. Hom creu que la figuera no floreix; el que passa és que la figa és un siconi, un fruit compost per un receptacle en forma de pera, amb un orifici apical, i les flors i després les llavors es troben dins aquest receptacle. En ell és pol·linitzada talment una flor normal, gràcies a un diminut insecte anomenat Blastophaga blossorum que penetra dins la figa a través d’un petit porus. Per aquest motiu quan veim la figa, en realitat el que veim es l’envoltori de milions de flors i quan la menjam estam consumint milions de llavors. El seu color varia molt segons les races i va d’un verd blanquinós a un negre, passant per un blavós o reixat. La mida també varia, i va del centímetre que sol fer la figa pollencina fins al deu que pot arribar a assolir la figa flor A Mallorca diuen que les condicions que ha de tenir una figa per ser bona són coll de beata (el capoll un poc torçut), llàgrima de viuda (una gota de mel al cul) i vestit apedaçat (que tengui la pell clivellada). De varietats n’hi ha un caramull. Les més comunes a les Illes Balears són albacor, bordissot, carabasseta, coll de dama blanca i negra, cordovet, cucarella, de la senyora, de l’Empordà, de la roca, d’Hortella, flor, forasteres, hivernenca, llimonenca, martinenca, paratjal, pollençina, roja, siscels, ull de perdiu i verdal. També tenim una gran varietat de figues que antigament es sembraven exclusivament o prioritariament per al consum del bestiar. Les més significatives són alacantina, xereca, busqueretes, boval, renyeca, porquenya, blava, algerina, morisca o d’en Bota. De totes aquestes varietats l’única que fruita abans de l’estiu és la figa flor que, a més, fa una altra producció a finals d’estiu que s’anomena rogeta. Si volem canviar la varietat de la nostra figuera o una mateixa fer que fruiti d’un parell de varietats l’hem de empeltar, i per fer-ho el millor temps és dins l’hivern, tot i que també per Sant Joan es pot provar. El sistema que s’usa és el d’estaca, feta damunt una branca no massa vella ni gruixuda. Les figueres, com a arbres caducifolis que són, es sembren dins l’hivern, quan l’arbre dorm. Tant es poden sembrar amb arrels com simplement una branca de més de dos anys. Els nostres pagesos deien que “Pel març sembra les figueres si les vols feineres”. Les figues són una de les fruites amb més sucres. Tant es poden consumir al natural com cuinades amb carns, sopes o per fer postres. Resta dir que seques són un menjar deliciós. També d’elles se’n poden elaborar gelats, confitures, melmelades o macedònies. En el món dels remeis naturals, la figuera i la figa també s’hi troben presents. El làtex de la figuera coagula la llet. Les figues tenen propietats pectorals i laxants. Les figues negres reblanides amb llet fan madurar els granets de la pell i calmen la tossina. Bullides amb llet i exprimides formen un xarop su

De coll de beata, llàgrima de viuda i vestit apedaçat

A trenc d’alba o d’horabaixa, just a la posta del sol, enfilat damunt una figuera.…

"La mort de na Margalida", el romanç més trist del repertori de Biel Majoral

“La mort de na Margalida”, el romanç més trist del repertori

Era la temporada de l’oliva de 1910 quan la jove algaidina Margalida Servera, de només…